En record d’Eduard Castellet

23.08.2017

Eduard Castellet ha mort a Barcelona a l’edat de 87 anys. President emèrit de la Fundació Joan Miró, era el germà de l’editor Josep M. Castellet. Patricia Gabancho el recorda en aquest article.

© Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

La memòria col·lectiva és erràtica, però a vegades es passa d’indiferent. M’ha sabut greu constatar com ha marxat en veu baixa, gairebé sense destorbar, el gran Eduard Castellet. Gran? Potser no és l’adjectiu que més li escau, presoner com va estar tota la vida de l’ombra del germà Josep Maria, que ocupava la plaça d’intel·lectual brillant, mentre el germà petit, l’Eduard, es buscava uns camins més ocults, més tapats, per vincular-se a la cultura, que era la seva passió. Els dos germans eren molt còmplices, s’estimaven, parlaven, s’escoltaven, malgrat que és obvi que la història els va donar papers diferents. Per una raó: el pare Castellet, un industrial menor, conservador, de la Lliga –d’aquells que van aplaudir Franco perquè s’acabés la guerra i al cap de mig minut ja se n’havien penedit perquè destrossava el món que coneixien– va veure com el primogènit se n’anava a estudiar lletres i li deixava plantada la fàbrica. Amb el petit no em passarà, va dir, i va segrestar l’Eduard perquè fes rutllar la màquina, que ho va fer amb docilitat. Una indústria corbatera, que feia que l’Eudard viatgés sovint a la Itàlia del nord, la Itàlia milanesa, la del llac de Como, que el fascinava.

Condemnat a galeres, l’Eduard va intentar diverses maneres de tornar a la cultura sense abandonar el seu paper de motor econòmic. Ho va fer a través del cinema, la música i els germans Marx, tres de les seves passions. N’era consumidor assidu, sensible. Va promoure també revistes culturals de postguerra, aquells nuclis de petita llibertat, aquells nuclis resistents que duraven el que duraven. I un bon dia, ja sepultat el dictador, un amic li va dir que era membre del patronat de la Fundació Miró. Quina enveja, va dir l’Eduard. I al cap de poc, l’amic el va cridar per obrir-li la porta al que va ser el rol cultural de la seva vida: la casa mironiana, de la que va arribar a ser-ne president. Hi posava hores, idees, empenta, ganes. Hi va disfrutar molt, excepte en moments puntuals de crisi, com quan uns lladres es van emportar un parell o tres de teles mironianes.

Però n’hi ha més. Un bon dia es va posar a escriure. Les lletres eren més aviat patrimoni del germà Josep Maria, l’editor paradigmàtic i també notable escriptor de memòries, un gènere que va tastar tard, ja en plena maduresa personal i creativa. L’Eduard va seguir un camí paral·lel: de gran, es va asseure a rebuscar entre els records d’infantesa. I va publicar dos llibres: Norbury i L’edat breu. L’infant Eduard, el nen petit, reconstrueix el món esquinçat per la guera: un món alienat, amb la família que es refugia a casa d’uns parents en la llunyana i estranya Anglaterra. Tots dos volums, però sobretot el primer, són una delícia. Van descobrir un autor amb un precís domini del llenguatge, del clima, de la narrativa, i més que res, un home d’enorme sensibilitat per traduir una tragèdia –guerra i exili– amb les paraules lluminoses d’una criatura desconcertada i riallera, tot alhora. Un fris on el germà una mica marca el camí i on els pares, tots dos, són una mena de figures desdibuixades a l’horitzó. Escric de memòria, tot i que conservo els llibres, els tinc entre aquells que més m’estimo. En vam parlar molt, amb l’Eduard, d’aquesta conquesta seva d’una petita glòria literària que aviat va passar avall. Les necrològiques ni tan sols n’han parlat, d’aquests títols.

L’Eduard era, més que res, una bona persona. Un pessimista global amb sentit de l’humor –un humor un pèl cínic, però no tant com el del seu germà– i sentit de la construcció d’un projecte vital, que abastava des de la família (nombrosa) fins a la cultura i el país. El vaig veure per última vegada al funeral del Josep Maria. Estava atrotinat, vençut. Res que lligués amb l’home actiu i generós que va ser. Vagin aquestes paraules com a record. Almenys que la memòria li sigui benèvola.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Molte bé, Patrícia. Amb el teu text els he retrobat tots dos.
    Ja saps que érem grans amics i complices en moltes coses. Molt amb en Josep Maria per raons professionals i d´amistat. Menys amb l´Eduard però això no treia que que celebressin cada trobada nostre amb la seva natural alegria. Tinc els dos llibres seus que esmentes subratllats i ben llegits. Són, també, una mirada trasversal cap al seu germà. També la darrera vegada que el vaig veure va ser a l´enterrament del Josep Maria. Un i altre formen part dels meus records estimats. Una molt cordial salutació. Àlex.