En record de Victòria dels Àngels

23.06.2015

Acaben les temporades regulars de música i comencen els festivals d’estiu; esglèsies, claustres, jardins i places esdevenen auditoris durant unes setmanes. Les “Nits de música al claustre”, incloses a les “Nits de Sant Cugat” (que ofereixen també teatre i cinema) començaven al monestir de Sant Cugat el passat diumenge 21, coincidint amb el Dia Internacional de la Música. Aquest any es commemoren deu anys de la mort de Victòria dels Àngels i entre les activitats organitzades per homenatjar-la hi havia aquest recital, protagonitzat pel tenor David Alegret, la mezzosoprano María José Montiel i el pianista Rubén Fernández Aguirre.

David Alegret i Maria José Montiel

David Alegret i Maria José Montiel

De fet, el recital van ser dos petits recitals amb programes independents, el primer del tenor i el segon de la mezzo que només van trobar-se al final per oferir plegats una propina. David Alegret va triar cançons de Jordi Sabatés i Eduard Toldrà, les mateixes que vam tenir ocasió d’escoltar-l’hi fa uns mesos al Palau de la Música Catalana. De les tres cançons de Sabatés sobre poemes de Josep Sebastià Pons vam dir llavors que era el primer cop que Alegret les interpretava i hi vam trobar a faltar la necessària interiorització; també era el primer cop que aquesta cronista les escoltava i el retrobament va confirmar-ne la primera impressió, tant pel que fa al seu interès com a la seva exigència pel cantant. Aquest cop David Alegret les va fer lluir, fent allò tan difícil de fer passar per fàcil el que no ho és. Alegret té molt bona dicció i un control molt bo dels reguladors i del fiato i va jugar molt bé aquestes bases en les tres peces de Sabatés. A més l’enteniment entre cantant i pianista va ser també millor que en l’anterior recital i tot plegat va donar com a resultat una interpretació convicent i expressiva del grup de cançons; cal destacar-ne sobretot la segona, Perla del dia, brillantment rematada amb un agut en pianissimo. Pel que fa a les cançons de Toldrà potser la interpretació no va ser tan excel·lent com li havíem escoltat però va estar a molt bon nivell, és un plaer escoltar Alegret cantant Toldrà.

María José Montiel va escollir un programa molt variat que va iniciar amb una cançó ben arriscada, Cuba dentro de un piano de les Cinco canciones negras de Montsalvatge. Se’n va sortir molt bé; entre els versos d’Alberti i els de Pereda a la Canción de cuna para dormir a un negrito, la mezzosoprano va mostrar una veu gran i de timbre preciós que es movia amb facilitat en tot el registre. Va ser molt destacable la seva interpretació de les tres cançons següents, Madre unos ojuelos vi (Toldrà), Ai che linda moça (Halffter) i, sobretot, Azulao (Ovalle), un dels millors moments de la nit. No va reeixir, però, a la interpretació de les dues mélodies que van seguir. Beau soir (Debussy) és una cançó entotsolada, una reflexió sobre el pas del temps que hauria de sonar recollida, com si cantant i pianista estiguessin reflexionant per a ells mateixos mentre que Montiel y Fernández Aguirre van sonar expansius. Una cosa similar va succeir amb À Chloris (Hahn), que va estar mancada d’intimisme i delicadesa.

Em pregunto sobre l’oportunitat d’incloure fragments d’òpera en un recital de cançó que es podria haver tancat amb altres dues cançons; la primera ària triada va ser Mon coeur s’ouvre à ta voix, de Samson et Dalila (Saint Säens), una peça amb una orquestració sensual i envoltant que es veu molt perjudicada per la reducció per a piano. La segona, l’Havanera de Carmen, on, ara sí, María José Montiel va tornar a oferir una estupenda interpretació molt treballada, plena d’intenció i matisos.

De les tres propines que van cloure el recital, Rosó, interpretada per Alegret, El día que me quieras, interpretada per Montiel i el duo Cállate, corazón, de Luisa Fernanda, ens detenim en la primera. Com ja s’ha comentat abastament en aquest digital de cultura (aquí Arnau Tordera i aquí Rosó, concretament), la majoria hem conegut Rosó, o per ser precisos, la Cançó de Blai de Pel teu amor (Ribas), com una cançó d’envelat, ensucrada i carrinclona. De tant en tant en sentim una versió que no sé si recupera el seu esperit original, perquè no l’he escoltada mai en el seu context, però sí ens reconcilia amb aquesta cançó indissolublement lligada a la memòria d’unes quantes generacions. El secret? Cantar-la amb sentiment, sí, però sobretot amb bon gust i sense excessos, com va fer David Alegret al claustre del monestir.