En què s’assemblen els poemes de Lorca i unes guitarres desmuntades?

28.09.2018

“L’art és el principi de tot”, sentenciava Adrià Pujol per donar el tret de sortida a la lectura. Ell, abans de començar, havia advertit de la seva condició d’antropòleg: “intentaré explicar l’obra que Josep Guinovart va fer sobre Lorca a través del llenguatge de les ciències socials”. En el cicle de Lletres i Arts organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Espai Guinovart, Pujol era l’encarregat d’explicar l’obra del pintor català, anomenada Guitarres Lorquianes.

Guitarres Lorquianes, de Josep Guinovart | Foto: Museu de la Música

Però tornem al “principi de tot”. Aquest principi, segons Pujol, se situa en l’inici de l’ésser humà com a espècie, quan desenvolupa el polze oposat, i com a conseqüència és capaç de destruir i crear objectes. És així com neix el primer llenguatge de l’home, el de la manipulació, que li permet apropiar-se del seu entorn per comprendre’l. El llenguatge que el succeeix és el llenguatge oral, molt associat amb el cant o amb la música: “les primeres paraules van ser imitacions dels sons de la natura, és a dir, onomatopeies”, explicava Pujol. Finalment, el llenguatge de l’ésser humà va evolucionar fins arribar a la poesia, que consisteix en ordenar els mots per a poder recordar-los, a través del ritme o la rima.

I què te a veure tot això amb les Guitarres Lorquianes de Guinovart? Segons Adrià Pujol, Guinovart no comprenia ben bé l’obra de Lorca i, per homenatjar-la, havia de portar la poesia al seu terreny, el de les arts plàstiques. Així, Guinovart “fa un acte sublim de sinestesia” que és també un acte de deconstrució, per tornar a explicar una cosa des del seu llenguatge particular, i ho fa de la manera més plàstica possible: desmuntant guitarres, un objecte poètic que ell associa a la poesia lorquiana, per la relació amb el canto jondo de l’Andalusia profunda.

Per concloure l’acte, el focus d’atenció va caure en una de les peces de Guitarres Lorquianes que consisteix en la simulació d’una guitarra de mida gran, on el forat és un mirall. Pujol va explicar que en aquest mirall, s’hi reflecteix sempre el mateix individu: aquell que manipula i deconstrueix el que té al voltant, per crear quelcom nou, amb el seu propi llenguatge. Així, Adrià Pujol ens mostrava com l’obra de Guinovart sobre Lorca no està tan allunyada d’aquells primers homínids, que transformaven les pedres en objectes i pintaves escenes de caça a les parets.