En Peret Blanc de Beget, l’últim “músic sense solfa” de l’Alta Garrotxa

En Peret era traginer, pagès i barber, però ni la feina ni el cansament li treien temps per dedicar-se al que més li agradava: la música

Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

El pròxim 17 de novembre arrenca la segona edició del Festival Càntut amb la celebració del centenari del naixement de Pere Sala i Solé, conegut com en Peret Blanc de Beget, un dels anomenats “músics sense solfa” més representatius i carismàtics del país. Un home, literalment, del segle passat, d’un món i d’un manera de viure que ja són història. El seu poble, Beget (Ripollès), als peus del Comanegra, avui és una petita, bucòlica i atapeïda destinació turística. Ell va viure en primera persona el crepuscle d’un època. Poc abans de morir, quan Beget ja captava l’interès de visitants endiumenjats, li van preguntar: “Us ve gent?”. La seva resposta va ser categòrica: “Massa”.

L’any 1917, en plena Gran Guerra, l’Alta Garrotxa era un territori pràcticament aïllat embotit entre l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i el Vallespir. Olot era lluny, Ripoll també, i Figueres encara més. Els seus habitants tenien més contacte amb els veïns francesos que no pas amb les seves capitals de comarca. En aquell entorn aspriu i sorrut, icònicament reclós, la vida quotidiana es desplegava sota la duresa de la muntanya i l’isolament, les feixugues jornades de treball i els llargs desplaçaments travessant colls i rieres entre misses, aplecs i festes majors, masies, hostals i contrabandistes. La música era un confort xiroi i baladrer imprescindible per desconnectar una estona de l’aclapadora rutina, relaxar-se i confraternitzar a ritme de jotes, sardanes, masurques i pericons. Era el moment de glòria dels musics (amb tònica a la segona síl·laba).

La història d’en Peret i els altres intèrprets “sense solfa” que tocaven en aquelles terres té un valor cultural immens. No només perquè eren músics que no havien gaudit de formació; no només perquè, malgrat això, eren admirablement virtuosos i sensibles; no només perquè contribuïen a trasmetre un patrimoni musical extraordinari. El seu gran valor radicava en la seva determinació. En Peret, sense anar més lluny, era traginer, barber i pagès. Tenia les mans trinxades i segur que acabava la jornada fet un cromo. Doncs encara tenia esma per tocar. Potser era el seu bàlsam. I tant era que hagués de caminar tres, quatre o cinc hores fins a La Menera, Sant Aniol d’Aguja, Santa Bàrbara de Pruneres o Maçanet de Cabrenys. Ell era feliç tocant el violí amb les seves mans d’escarràs, les sabates ferrades i les cordes de segona mà. I quin honor devia ser escoltar aquell music prodigiós que tocava d’oïda en aquella societat rural que, mica en mica, s’anava extingint.

L’Ésdansa, amb la col·laboració de Càntut, va donar el tret de sortida a l’edició d’enguany recordant la figura d’en Peret Blanc. Joan Josep Mayans, Francesc Tomàs “Panxito”, Amadeu Rosell i Jaume Arnella han parlat de la seva música, de la seva trajectòria i de la seva personalitat. Era un home franc i directe, enraonador, amb sentit de l’humor, identificat amb el seu país (país entès com a Alta Garrotxa) i amb una gran facultat d’improvisació, en aquest cas, musical.

“Però això sí, li feia por anar amb cotxe”, ha dit Rosell, que ha explicat una anècdota divertida i temerària: una vegada, tornaven tots dos d’Andorra (en cotxe), on havien anat a tocar, “i el vaig bolcar”. Van obrir les portes, el van posar dret i, “com que només tenia algunes rascades, vam continuar”. S’havia fet de nit. Només hi havia un problema: un cable trencat de la dinamo que no connectava amb la bateria. “Els llums cada cop il·luminàven menys, però vam anar tirant… A Ripoll ja gairebé no ens hi vèiem i quan vam arribar a Camprodon vam haver de prendre una decisió, perquè ja no teníem llum”: van treure el cap per les finestres “i vam anar baixant així fins a Beget”. Quan van haver arribat, en Peret li va dir: “Amadeu, he passat més por avui que a la guerra”.

Rosell, Mayans, Tomàs i Arnella interpreten peces d’en Peret, cadascun amb un instrument diferent: acordió, viola de roda, violí i guitarra. L’agost passat, en el marc del festival Ésdansa, a l’era del Mas Fluvià de Les Preses, van oferir un concert per recuperar el ball de pagès i reivindicar els músics “sense solfa”, les cançons populars i les danses que es tocaven per les festes majors, entre elles el pericó, una habitual del repertori d’en Peret. També s’ha inaugurat una exposició sobre el músic de Beget, que es pot visitar al Centre de Cultura i Natura de la Vall d’en Bas.

En un món cada vegada més globalitzat i amb el perill d’oblidar, ignorar o menystenir el patrimoni musical més proper, iniciatives com aquesta són un reclam per mantenir activa la cadena de transmissió oral de la nostra cultura. Aquest és un dels valors del Càntut. Podeu consultar-ne la programació en aquest enllaç.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació