En la mort de Vicenç Pérez Verdiell (1927-2016)

3.02.2016

Fa anys que no llegeixi L’Indépendant. A causa d’aquest costum, m’assabenti amb retard d’esdeveniments tràgics o feliços. Passejant pel blog de Jaume Queralt, acabi de descobrir que ha mort el novel·lista Vicenç Pérez Verdiell. Cada cop que ens vèiem era una petita festa, un festival d’amistat. Com rèiem! Evocàvem el segle d’or castellà que coneixia tan bé, la seua estada a Savoia, els darrers llibres que havíem llegit.

Vicenç Pérez Verdiell

Vicenç Pérez Verdiell

El darrer cop que vam enraonar junts era a la plaça del mercat de Perpinyà a les envistes de Sant Jordi. L’havia trobat en plena forma, rialler, deliciós i tan simpàtic. Era un home bo que mai no criticava els altres. M’agradaven el seu entusiasme, la seua frescor juvenil, la seua passió per la llengua catalana que defensava amb les seues armes. No era pas un gran escriptor sinó un artesà, un servidor de la llengua que conreava amb modèstia, delicadesa i tossuderia.

Cada cop que el deixava, em prometia de trucar-li per dinar junts. Mai no ho he fet. Per negligència, per peresa. El pudor sempre m’ha retingut de dir-li quant l’estimava.

Aquesta nit sé que, malgrat els edictes del destí, la nostra amistat continuarà més enllà de la vida. Ens retrobarem al país llunyà on totes les nostres pobres llengües humanes són oficials.