En la mort d’Àngel Soler

23.04.2017

El passat dia 5 de març, a l’edat de 76 anys, va morir a Barcelona Àngel Soler. La significació que ha tingut l’activitat d’aquest músic, pianista, concertista i pedagog en la vida musical del nostre país s’ha vist tradicionalment acompanyada per una discreció en la seva presència mediàtica que pràcticament ha esdevingut invisibilitat durant els últims anys. Sens dubte, això s’ha degut en bona part a l’escassa atracció que aquest àmbit mediàtic suscitava en un artista marcat en totes les dimensions de la seva circumstància per la més insòlita de les singularitats.

Àngel Soler

Començant per la infantesa, de la qual va haver de passar set anys al llit a causa d’una paràlisi a la cama que li impedia caminar. I ja que això impossibilitava aprendre el piano davant d’un teclat, va aprendre a tocar-lo “mentalment”, a base de llegir partitures. Quan després li van dir que el seu desig de ser pianista no es podria complir ja que el seu impediment físic no li permetria fer anar els pedals, una voluntat de tipus impertorbable li va reencarrilar el destí. Anys més tard, veient-lo al teclat, un comprenia que aquella voluntat havia estat alimentada, y de forma especialment copiosa en el seu cas, per la força de les predisposicions innates. Sens dubte, aprendre un instrument és en bona mesura qüestió de treball, però un pensava involuntàriament en els empiristes anglesos del segle XVIII i en la seva teoria de la “tabula rasa”, que saltava pels aires davant dels ulls que el veien tocar quan comprovaven, de forma “empírica” precisament, les potencialitats superiors de les qualitats immanents.

Entre aquestes qualitats, i de forma especialment disparada, hi figurava la capacitat de tocar a primera vista qualsevol paper pautat, ja fos de piano, de cambra o d’orquestra. Era una primera lectura que equivalia pràcticament al resultat final. Feia pensar en la definició d’aquesta activitat que ofereix Mozart en una de les seves cartes: “I en què consisteix l’art de llegir a primera vista? En tocar la peça al temps correcte que ha de ser, i en expressar totes les notes, ornaments etc., amb l’expressió i el gust pertinent, tal com està indicat, de manera que la gent pugui creure que el mateix que toca és qui ho ha composat.”

Està clar que, en el cas d’Àngel Soler, això era possible gràcies, entre més, a unes capacitats en l’àmbit tècnic que traslluïen també l’evidència flagrant del seu potent origen innat, i tot junt va fer confluir en ell una amplada de virtualitats que el van convertir durant dècades en pol de referència únic per a qualsevol tipus de músic. Instrumentistes de tota mena (flautistes, violinistes, violoncel·listes, etc.), i també cantants de totes les tessitures sabien que en ell hi tenien una “assegurança de vida” (en expressió de la soprano Dolors Aldea), és a dir, algú que durant el concert aportava un suport tan tranquil·litzadorament sòlid com el que proporcionaven les mateixes taules de fusta de l’escenari. També grans artistes internacionals com Jean-Pierre Rampal, Ludwig Streicher, Radu Adulescu, etc. sabien prou bé a qui havien de trucar quan visitaven les nostres latituds. I és que el reflex instintiu que tenia d’adaptar-se als atzars del diàleg cambrístic no es limitava a la finalitat d’evitar desastres en l’estructura física de la interpretació, sinó que a través d’aquest reflex podia atansar-se magnèticament al company de viatge musical per infondre-li la genuïnitat del flux expressiu que ell encarnava per natura. Això feia possible el fet, notòriament singular entre músics, que durant els assajos no es produïssin conflictes de protagonisme. El seu criteri no tan sols no era rebutjat, sinó que era requerit i generalment acceptat com a provinent d’algú que, precisament, no tenia cap interès a imposar-se, i que s’acabava imposant per una mena d’“autoritat presencial” fonamentada en l’obvietat dels propis valors.

El mateix es va donar en l’altre gran camp de la seva activitat, és a dir en el camp pedagògic. Tant en el Centre d’Estudis Musicals de Barcelona, fundat per ell l’any 1977, com en l’Estudi de Música creat cinc anys més tard, hi va aplicar un ensenyament allunyat de qualsevol “escola” pianística preestablerta i procliu, en canvi, a canalitzar cada alumne a partir del seu propi món diferencial. Aquesta flexibilitat no deixava d’estar emparentada amb una general falta de rigidesa, i fins i tot amb una actitud d’olímpic despreniment pel que fa a la visió del món i de les relacions humanes, a les quals insuflava de forma irresistiblement espontània una comicitat primordial de vena obertament bufonesca. Suficiència professional i suficiència humorística s’alimentaven mútuament. Ho pot il·lustrar bé aquesta anècdota en ocasió d’una conferència-concert a la qual va arribar tard. La conferència ja havia començat, cosa que va suscitar aquest breu diàleg amb l’angoixat organitzador de l’acte: “Però ara vostè no podrà provar el piano!”. “Sí que em sap greu. Però digui’m, que potser és un que té tecles blanques i negres?” “Sí!” “Doncs així no cal patir, que aquest me’l conec bé”.

Àngel Soler

Amb l’esperit burlesc no deixava de sintonitzar-hi la pròpia aparença física: l’estatura baixa, la complexió plena i un caminar idiosincràtic que li havia valgut l’epítet de “pata de palo” entre els nens que als anys seixanta assistien al Palau de la Música a les sessions per a escolars organitzades per Joventuts Musicals. La qualitat estrambòtica del còctel que tot això formava amb les seves inversemblants capacitats artístiques el convertien en un d’aquells personatges altíssimament improbables que la sort, històricament, només deixa caure amb gran parsimònia on ella vol i quan ella vol. Al nostre món musical li va tocar en gràcia aquesta fortuna.