En defensa de la cultureta

18.10.2018

Algun cop he dit irònicament que la Rodoreda ha fet molt mal a aquest país, i la gent m’ha mirat estrany. Però després he obert Instagram i ho he seguit pensant. Fa temps que nedem en un mar de sensibilitat mal entesa, superficial, estètica, ben sonant; compartim textos bonics i en creem d’horrorosos, ens deixem endur per reflexions basades només en l’emotivitat i no aconseguim veure què hi ha més enllà del mer retrat del que tenim al voltant.

No tenim distància respecte al que som i ens prenem massa seriosament el que sentim. Ens movem entre el sensibilisme i l’intel·lectualisme, i no sabem trobar-hi un punt mig. Evitem posicionar-nos sobre qüestions fonamentals. Soterrem les zones escabroses del pensament. No fonamentem els nostres gustos, ni variem les nostres fonts. Ens sentim incultes. Estem acostumats que la informació vingui cap a nosaltres, i difícilment la busquem nosaltres a ella.

Actuem com si la cultura es creés sola, sense adonar-nos que és un conjunt d’idees i comportaments que conformem entre tots dia rere dia. Com que no sabem que la guiem, la produïm tova i inconscient. Ens pensem que la veritat sempre està al nostre favor, perquè ens creiem per sobre dels errors de les civilitzacions anteriors. Defensem de debò que la cultura és sempre constructiva. Que sempre és bonica, educativa, sana. I com que la pressuposem adequada, més que solidificar-la, l’adornem.

És el cas rodoredià: repetim frases seves a tort i a dret, però ens qüestionem poc quin és el significat de cada paraula en relació a la situació o personatge que està descrivint, i com això s’aplica també en cadascú de nosaltres i en el fer de la nostra societat. I sovint és demolidor. I és brillant. Però seguim imitant-li l’estil i li passem per alt la profunditat narrativa i d’idees, i li restem duresa i li suavitzem la creació.

Ens queixem quan la política no està ben fonamentada, quan no pensa a llarg termini, quan no té suficients idees ni plans: per què no tenim aquestes exigències amb la cultura? Si ens fa ràbia l’acció política del lliri a la mà, per què no ens fa ràbia la cultura del lliri a la mà? La roda historiogràfica gira i tornen els discursos autoritaris, i la maldat ens sobta tant que no la sabem respondre. Davant la barbàrie ens sorprenem, perquè ens hem cregut que el món era bo. I que la nostra concepció de la cultura ens salvaria.

Som espectadors passius, i el pas cap a l’enfortiment discursiu cultural passa per l’activació del pensament. Per reflexionar tres segons abans de fer click, i qüestionar-se cada afirmació que veiem a la pantalla. Aquest text que acabo de llegir, ben bé què em vol dir? Deixa fils oberts? Afirma coses que hauria de fonamentar més abans d’assegurar-les? Quant temps fa que no llegeixo un llibre instructiu que em pugui donar un altre punt de vista sobre el tema que em preocupa? Per què hi ha idees d’arrel violenta que obtenen reconeixement? Sobre quines bases se sustenten certes ideologies tòxiques? Tinc arguments per contrarestar un discurs discriminatori? La transmissió cultural és bona per se?

Es pot dir irònicament que la Rodoreda ha fet mal a la cultura d’aquest país, perquè no és culpa seva, sinó nostra. Ens hem quedat amb les flors i hem passat per alt la complexitat de l’ésser i de la societat. No volem ni veure la brutalitat psicològica de la seva obra. Som sempre els bons, i no sabem com rebatre els dolents. Es tracta d’agafar la cultureta, que en tenim i molta, i explotar-la. La cultura tal com l’entenem es pot fer petita fàcilment perquè davant la por de veure-la desaparèixer, en gran part per motius contextuals i històrics, l’hem volgut única, prioritzant una supervivència mal entesa a un conflicte constructiu que fomentés la creativitat i li exigís qualitat.

I al cap d’un temps ens mirem els uns i els altres i pensem: no és estrany que tot el que fem sempre sigui aplaudit? Però per contra, estem disposats a acceptar que el que creem, diem o pensem sovint no val res? I en conseqüència, la nostra cultura pararà d’estar mai a la corda fluixa?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. La literatura -deia Plató- no interessa pas més a la República q el joc de bitlles. No ens fem il•lusions, doncs.

  2. Discrepo obertament del títol de l’article. Jo hauria escrit (pel q es desprèn del contingut de l’article): “En defensa de la cultura (i contra la cultureta)”

  3. No tots fem això que dius i fas bé de subratllar en la lectura de la Rodoreda, Clàudia. De fet, són més i més els lectors que no ho fan, també caldria subratllar-ho més!

  4. Parlar de la Rodoreda sempre et fa quedar bé. Ningú diu que no l’ha llegida. I és cert, la Rodoreda és profunda, no té res de fàcil i si el públic en general i els escriptors i escriptores actuals no li arriben a les soles de les sabates, no és culpa de la Rodoreda.

  5. Per ser escriptor s’ha de voler ser escriptor. La Rodoreda s’ho va proposar (guiada pel seu amant Joan Prat) i ho va aconseguir. Abans, però, va publicar quatre novel•les dolentes, q avui haurien estat premiades.