¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana

10.06.2018

Cossetània ha publicat l’assaig ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana, d’Ignasi Bea Seguí, un llibre que recull les imposicions i prohibicions que ha patit la llengua catalana, i especialment l’hostilitat dels cossos policials espanyols. Biel Ferrer Puig ens parla de l’acte de presentació d’aquest llibre a la BIblioteca Pere Anguera de Reus.

© Ermengol

Malgrat que em fou desaconsellada per part de la Direcció de l’institut on treballo, vaig gosar proposar, durant el tercer trimestre del curs 2017-2108 que ara ja agonitza, la lectura voluntària, prologada, és a dir, beneïda, per Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017, de l’assaig ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània Edicions: Valls, 2013: ), del politòleg i historiador Ignasi Bea Seguí (Barcelona, 1984), als meus alumnes de primer curs de Batxillerat de l’institut Josep Tapiró de Reus (també als pares mitjançant l’AMPA), el centre d’educació secundària més meridional de la ciutat i amb un noranta-nou per cent d’alumnat immigrant d’arreu del món. I un col·loqui obert als lectors de Reus i d’arreu a la Biblioteca Pere Anguera, gràcies a la col·laboració de la directora del Servei Municipal de Biblioteques de Reus, Cristina Garreta, que va tenir feliçment lloc dimecres, 6 de juny d’enguany, amb la presència de l’autor, la prologuista, alumnes, pares i públic en general. (L’altra lectura voluntària que els vaig proposar, avalada pel Premi Sant Jordi 2017, fou la ucronia Jo soc aquell que va matar Franco (Proa: Barcelona, 2018), de l’escriptor i articulista Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), que va ser a Reus per parlar-ne amb els lectors el dia 1 de juny a Òmnium Baix Camp.) Les raons pedagògiques de la meva decisió eren diàfanes i òbvies: era una forma enraonada i raonable de celebrar l’Any Fabra per moltes raons.

Bea divideix el llibre en dues parts: a la primera, emprant el mètode científic de recerca, hi formula la hipòtesi i ho fa reproduint una frase que el rei emèrit Joan Carles I de Borbó va pronunciar l’any 2001, al lliurament dels premis Cervantes: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición. […] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. Amb tot d’episodis històrics documentats, l’assagista arribarà a la conclusió que la hipòtesi no pot esdevenir tesi i, doncs, l’ha de falsar, no la pot validar.

Per als meus alumnes, que s’han d’iniciar en la metodologia científica mitjançant el treball de recerca que cal fer durant el Batxillerat, el llibre de Bea és adequadíssim com a bon model per iniciar-se en la recerca (tanmateix, uns quants dels meus mandrosos i rondinaires companys de feina se’n queixen, d’haver de tutoritzar treballs de recerca, perquè són mandrosos i rondinaires, ai las!). Especialment interessant és la referència a certes dades biogràfiques del seny ordenador de la llengua catalana, Pompeu Fabra: per exemple, és cert que els franquistes van abocar pel balcó de casa seva la seva biblioteca i, en acabat, la van cremar al mig del carrer? Doncs sí. I qui en dona fe? Doncs la seva filla (vegeu Rosa Maria Piñol, Pompeu Fabra, el meu pare: records personals de Carola Fabra. Barcelona: La Campana, 1991.)

© Ermengol

També és interessant l’episodi anterior, cronològicament parlant, de la Reial Cèdula d’Aranjuez (1768) per la qual Carles III de Borbó (l’opulent rei del fallit intent de fer un altre Sant Petersburg a Sant Carles de la Ràpita) dicta que el castellà passa a ser la llengua obligatòria en tots els nivells d’ensenyament. O el que va gosar fer el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, talment “Capitel·lo” al romanço de la traïda dama de Reus: prometre que “Cataluña no tendrá que sentir nada de nuestro advenimiento al poder” l’any 1923 i que no es prendrien mesures contra les “lenguas regionales” i, tanmateix, decretar, en acabat, la castellanització total de l’ensenyament i establir sancions als mestres que, malgrat la prohibició, continuessin fent classes en català. Els lectors curiosos (estudiants o no) poden contrastar el parer de Bea amb el de Gregorio Salvador, filòleg de la RAE, a Lengua española y lenguas de España (Barcelona: Ariel, 1987), negacionista de la imposició del castellà als Països Catalans i defensor de la superioritat de les llengües de comunicació universal.

A la segona part, Bea hi relata, de manera documentada, tretze casos en què població catalana (nouvinguda, com els meus alumnes, o amb pregones arrels al país) ha estat objecte de vexacions i agressions pel fet d’usar la llengua catalana en diverses situacions comunicatives amb agents dels cossos de seguretat de l’Estat (dos en la dictadura franquista i la resta en democràcia: de 1996 a 2012). (No s’hi recull el cas d’Antoni Gaudí, de 1924, anterior, que podeu llegir aquí: Joan Crexell, “Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924”. Serra d’Or (1987, setembre), 335, pàg. 17-19; disponible en línia aquí). Un d’aquests casos té a veure amb el professor Jordi Carbonell, aquell que va deixar dita aquella famosa sentència: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Per tot això el llibre de Bea serveix tant per entendre la diferència entre la normativització i la normalització de la llengua catalana. Gràcies als treballs de Fabra, tenim la llengua catalana plenament normativitzada (la gran victòria que ja ningú no ens podrà arrabassar, com deixà escrit Joan Fuster), però la normalització, per les dades que aporta Bea, no s’ha assolit plenament ni molt menys. L’autor va fer un exhaustiu treball de camp a la recerca de les fonts orals primeres de les víctimes per complementar i completar la documentació escrita de cada cas, que el dugué a entrevistar-se amb elles a les Illes Balears, al País Valencià i a diversos indrets del Principat de Catalunya.

Al pròleg, Isabel-Clara Simó, s’hi pregunta com ha pogut sobreviure la llengua catalana malgrat tot. La resposta, clara i contundent que ella mateixa proposa, és la següent: “A nosaltres, ningú no ens salvarà la llengua, excepte nosaltres mateixos. Els fets ho demostren cada dia i aquest llibre ho demostra més enllà de qualsevol dubte raonable, per dir-ho en llenguatge forense. No tenim armes, ni les volem tenir, creiem en la democràcia i volem obeir les lleis: som escrupolosos, civilitzats i (ai!) algun cop mesells. Tenim però una arma de provada eficàcia: la tossuderia”. Quanta actualitat en els fets històrics i quanta veritat en les paraules de Bea i Simó.

Podeu adquirir ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana, d’Ignasi Bea Seguí. (Cossetàia) al portal llibreter Libelista.