Empremtes vives de Josep Guinovart

L’espai Betúlia de Badalona acull l’exposició ‘Josep Guinovart i els poetes’ fins al 31 d’octubre. Entre els textos que acompanyen el catàleg d’aquesta mostra comissariada per Manel Guerrero, hi trobem aquest magnífic text de Biel Mesquida.

Cétait carré et lyrique tout ensemble. Et l’art sera quelque chose qui tiendra le milieu entre l’algèbre et la musique.
(Lletra de Gustave Flaubert a Louise Colet)

I _ NO HI HA ESPERIT SENSE MATÈRIA.
 Ell (Guinovart) pinta, fa pintura. Ell (Guinovart) llegeix. Ell (Guinovart) escolta jazz, crea jazz amb la boca i les mans. Ell (Guinovart) té una discussió apassionada sobre els fets del món. Ell (Guinovart) viu amb tot el cos les palpitacions del temps. Ell (Guinovart) estima amb passió els poetes. Ell (Guinovart) transforma, obra rere obra, la pell de l’Univers.

II _ INNOCÈNCIA I LLIBERTAT.
No vol alliçonar, no vol perdre el temps, no vol demostrar res, no vol jugar messions: només la imatge d’una sensorialitat elèctrica, el traç just d’aquella idea meditada, la pinzellada exacta d’aquell instant; tot madurat en la concentració i llançat en el trampolí d’una llibertat conquerida amb l’esforç i la tensió del treball, una llibertat sobirana que creix des d’una innocència que viu dins la petita felicitat de crear la imatge necessària.

III _ LA PALETA ÉS UNA ÈTICA ABANS DE SER UNA ESTÈTICA.
Munta les matèries, els colors, les distribucions de cada espai, les formes de cada obra amb una única intenció difícil, que constitueix el bessó de la seva veritat fonda: la difusió d’una llum interior que vibri i que irradiï. Rien ne va plus!

IV _ LA PINTURA COM A RELIQUIARI.
Hi ha una construcció conscient de si mateix. Deixa records, deixa passes,
deixa ditades, deixa cremors, deixa escarrassos, deixa incisions, deixa aurèoles, deixa ombres, deixa retalls, deixa crosteres, deixa terres, deixa històries, deixa perfils, deixa mots, deixa fragments, deixa memòria, deixa la deixa d’unes lluites inacabables, creadores, incandescents. I produeix veritats de bon de veres. Unes veritats singulars indistintes de la imatge que les manifesta. Imatges de si mateix dipositades en un paper, en una tela, en un plàstic, en un bidó, a l’interior d’una capsa: reliquiari.

V _ CONSTEL·LACIONS FETES A CONSCIÈNCIA. Ell sap tot l’esperit que bull en la matèria. I crea formes que capten i retenen clarors inacabables. O la seva ombra. La seva imaginació amara d’esperit allò que només era substància informe. Imaginar sabia que era això: comunicar amb l’invisible, fer-lo venir. Podem veure una exposició de Guinovart, mirar cada quadre observant l’organització pròpia (composició, organització, gargots, materials, tremolors…), sortir de bell nou al carrer, anar a casa i passen els minuts, els dies, els anys i sense adonar-nos, perquè Guinovart és gran i els seus quadres són memorables, veurem l’Univers a través dels seus ulls.

VI _ ENTENDRE: EN TENDRE.
Si algú diu que aquestes obres són fosques, males d’entendre, no cerqui la raó en una foscor del pintor. De cap manera. Val més que faci una reflexió i es miri a si mateix. Potser llavors entengui, contemplant l’obscuritat del seu cor, on es troba el problema. La tendresa podria ser una de les claus claríssimes per obrir l’obra oberta.

VII _ EL PENSAMENT D’UN QUADRE NO ÉS DISCURSIU. Quan mir la sèrie «Sobre les decapitacions de Pere IV» se m’ocorren una mala fi d’interpretacions. I m’atur cop en sec. Dissertaria sobre fins i mitjans, sobre història i lluita, etc., però en realitat no en sé res. Dissecaria el pensament mentre que el pintor crea una forma. El pensament és dins Guinovart i no és formulable en mots. Repetesc: el pensament d’un quadre no és discursiu. I és allà. En cadascuna de les obres. Cal tenir-ho ben en compte quan les miram, quan les fem nostres. L’única cosa que compta és la forma que el pensament de Guinovart pren en cada obra: aquests colors, aquests dibuixos, aquestes composicions, aquestes imatges que l’artista ha depositat sobre la tela. Allà hi és tot. Cal no oblidar-ho mai.

VIII _ CARTELLS TRAVESSATS DE ROMANTICISME I LLUITA A LA SEVA MANERA. Guinovart està travessat sempre seguit per la poesia: en puc donar testimoni. Crec que li agradarien aquestes dues etiquetes, romàntic i lluitador, encara que la primera el faria avergonyir un poc, perquè era molt pudorós. Però s’avenen
bé amb aquesta feina que feia tan bé quan li encomanaven un cartell: treballar amb les emocions. Com quan «il·lustrava» (ja m’enteneu) un poeta. Feia les imatges seguint, ben a lloure, les seves intuïcions perquè sabia que tenien molt de fonaments. Necessitava que allò que feia el sorprengués. Si quedava sorprès sabia que allà hi havia alguna cosa. Si l’obra esdevenia el sentiment mateix que n’inspirà l’emoció estava satisfet.

i IX _ EL LLENGUATGE DE GUINOVART ES RENOVA SENSE CANVIAR DE NATURA NI D’ESTIL. El llenguatge de Guinovart és com un riu que no torna enrere ni gira el seu corrent, però passa per diferents indrets i s’impregna de les substàncies que hi troba, avança entre les batalles de la història que el trasbalsen, l’omplen de sentiguera i el féren tostemps i escolta la música verbal dels poetes que el fan cervelltremolar en el treball de cada dia. I de totes aquestes atmosferes en fa una alquímia pròpia, singular i única que es manifesta en les seves creacions marcades amb una senzilla veritat: Guinovart és algú que escriu un poema amb els dits plens de colors. I d’aquí surten unes obres humils, nobles i justes que lluiten contra l’erosió del temps i no s’aturen de dir-nos coses, d’irradiar significacions i plaers.

Telloc, juny de MMXIII