Emmi Itäranta i l’estranya condició finlandesa

23.07.2014

Ediciones B publica La memoria del agua, de l’autora Emmi Itäranta, una de les noves veus de la narrativa finlandesa. Opera prima, La memoria del agua s’ha convertit en la novel·la revelació al seu país i un nou exponent del Finnish Weird.

Emmi Itaranta és autora de La memoria del agua (Ediciones B)

Itäranta ens situa en un món futur en què la sequera ha assolat la terra. La humanitat es troba envescada en una gran guerra que ha convertit l’aigua en un bé escàs, a l’abast d’uns quants privilegiats. Al centre d’aquest plantejament distòpic hi trobem la jove Noria Kaitio, una noia de disset anys que hereta del seu pare el do per convertir-se en una mestra del te. Tant ella com el seu pare són els únics dipositaris d’un secret. Només ells dos saben on queden amagades les úniques fonts que encara ragen a la comarca. Quan el seu pare mor, Noria es veu en la situació de custodiar un manantial que pot salvar vides, però també matar.

D’entrada sobta que una autora escandinava plantegi en una novel·la un conflicte hídric. Finlàndia té una de les reserves naturals d’aigua més grans del món. El ciutadà de Helsinki no ha hagut de moderar mai el seu consum d’aigua. En l’escenari que descriu a la novel·la, el seu país seria un dels llocs que podrien quedar al marge del desastre. Emmi Itäranta, però, fa anys que viu a Anglaterra i aborda aquí un problema global que tard o d’hora podria portar la humanitat al límit.

“Cal mirar els problemes des d’una perspectiva més global. Encara que visqués a Escandinàvia, igualment hauria de ser conscient dels problemes que afecten el món”, diu Emmi Itäranta. “Si hi hagués una escassetat generalitzada d’aigua, també afectaria Finlàndia, perquè tot està connectat”.

La memoria del agua ha tingut un procés de redacció curiós”, ens explica l’autora, que ha viatjat a Barcelona per fer promoció d’aquesta novel·la que ja s’ha traduït a 14 idiomes. “La vaig escriure simultàniament en anglès i finès. El resultat de ben segur hauria estat diferent si l’hagués escrit només en una llengua”, diu Itäranta. “El fet d’autotraduir-me m’ha portat a una escriptura microscòpica. He evitat modismes i frases fetes, i el llenguatge és en general molt contingut”. L’opció estilística fa encara més inquietant la història que ens planteja aquesta novel·la distòpica, que beu de la influència -reconeguda per l’autora- dels clàssics del gènere, i d’autors com Ursula le Guinn, el Cormac McCarthy de On the Road o el Kazuo Ishiguro de Never Let me Go. I per damunt de tot del mestratge de Margaret Atwood i el seu magnífic The Handmade’s Tale.

Entre els autors finlandesos, Emmi Itäranta reconeix el mestratge de Johanna Sinisalo, que escriu ficció especulativa. També la influència d’autores com Leena Krohn o Tove Jansson, una autora dels anys 50-60, que seria una precursora del que la crítica ha anomenat Finnish Weird.

“M’interessa la novel·la especulativa, encara que no sigui pròpiament distòpica. Fins i tot en una obra d’escenari realista, trobo sempre més interessant un twist imaginatiu. La ficció especulativa ens fa veure les coses amb un nou filtre, i ens fa veure coses que no havíem contemplat mai abans. I el Finnish Weird”, diu Itäranta.

Quins són, doncs, els ingredients que fan que un llibre entri dintre la categoria del Finnish Weird? “Hi ha d’haver un element finlandès, un element cultural de Finlàndia barrejat amb un relat més especulatiu. L’èpica nacional finlandesa seria la font principal de la nostra ciència ficció. L’èpica finlandesa és de signe fantàstic. Hi va haver al segle XIX un moviment de renaixença que va contribuir al procés d’afirmació nacional.”