Emmanuel Carrère, la grande séduction

16.11.2017

“L’home no sua”. L’home és Emmanuel Macron i Emmanuel Carrère, l’escriptor que ha comprovat com el president no transpira. Ho ha pogut constatar perquè el va seguir durant una setmana en dos viatges oficials a Atenes i a l’illa de Saint-Martin, a les Antilles gal·les. Carrère ha hagut de ser l’ombra de Macron per a poder-ne escriure un reportatge-perfil que The Guardian ja ha publicat i comença amb aquest detall fisiològic. Que el fundador d’En Marche! no suï l’atansa una mica més a l’encarnació d’una divinitat vanitosa. “Tothom té defectes i el meu treball consisteix a detectar-los. Amb Emmanuel Macron no ho he aconseguit”, escriu Carrère. La meva funció també és (entre d’altres) percebre deficiències. Amb Carrère, però, caic en la indulgència. Sense harver-lo seguit durant una setmana, l’hora i mitja que va parlar a l’auditori de La Pedrera aquest dilluns va ser suficient per evidenciar que és un seductor nat. Sagaç, agosarat i enraonaire; segur sense ser bufat. Amo d’un ventall de temes insòlitament apassionants.

Emmanuel Carrrère | Fundació Catalunya La Pedrera

“És igual d’atractiu quan parla que quan escriu”, sintetitzava Esther Vera, directora de l’ARA i interlocutora de Carrère durant el diàleg (una entrevista, de fet) que organitzava la Fundació Catalunya La Pedrera i l’editorial Arcàdia. La classe de persuasió que treballa Carrère la poden tastar a Una semana en la nieve (Anagrama). Una novel·la curta que és foc a les mans i demana una traducció catalana a crits. El llibre, però, pel qual ha visitat Barcelona és el recull d’articles Conviene tener un sitio adonde ir (també editat per Anagrama, que el manté ininterrompudament en el seu catàleg des de la publicació d’El adversario). Alguns dels articles són l’embrió de posteriors llibres.

La casella literària de Carrère és imprecisa. Sembla que hi ha consens en afirmar que trenca les normes de la literatura convencional; però ell, on considera que es troba? En la no ficció que porta a zones fosques? “M’agrada dir que practico una forma de narració on hi ha reflexió”. L’editor Jorge Herralde deia durant la roda de premsa de dilluns al matí que si l’inclou a la col·lecció Panorama de Narrativas (on regna la novel·la), és perquè construeix “autobiografies amb voluntat literària”. “Escric llibres de no ficció però faig servir tots els recursos de l’art de la ficció”, afinava l’autor. Gasta un estil net i bategant: “Escric de manera senzila de coses complicades. He de ser clar i narrar sense coqueteries. A cada frase hi vull un corrent elèctric que faci saltar a la següent”.

El periodisme va ocupar bona part de la conversa. Carrère el considera una disciplina noble. “Quan escric articles no tinc la sensació de fer una cosa subalterna. Per a mi és un treball literari com un altre. Al mateix nivell que els contes, el teatre o la poesia. Estic convençut que el periodisme és una forma de la literatura”. El reconeixement més alt en aquest sentit va ser el Nobel de 2015 a Svetlana Aleksiévitx. Agraeix la confiança dels directors dels diaris que li han ofert temps i espai amb generositat. “Ha estat un privilegi poder escriure textos llargs, cada cop menys freqüents. Es necessita espai per a poder desenvolupar les contradiccions, els punts de vista”.

La compilació en qüestió agrupa una trentena de textos escrits entre 1990 i 2015, d’extensió irregular, varietat de gèneres (reportatges, crítica literària, crònica negra…) i grans dosis de diari íntim. Ah, vet aquí la gran qüestió! La primera persona, l’autobiografia. Carrère practica un ús controvertit del periodisme: la crònica que creix des del jo. “Sé que podem considerar el seu ús [el de la primera persona] una forma de narcisisme o, fins i tot, d’egocentrisme però és també una forma d’humilitat, d’avisar al lector que no tinc la veritat total, que he d’escoltar”. Ell, com a presència, només és el punt de partida. Res més. “L’opinió no és l’objectiu. És una cosa que intento deixar de banda. No és que rebutgi l’opinió, és que em costa molt tenir-ne una. Acostumo a ser del parer de l’última persona amb qui he parlat. La meva feina és fer que apareguin diferents veus”.

Eshter Vera i Emmanuel Carrère | Fundació Catalunya La Pedrera

Entrelluca dues famílies de periodistes. “Els que estan del costat de l’editorial, la tribuna i l’anàlisi i els que es dediquen al reporterisme. No hi ha una família millor que una altra però sé que, pel meu temperament, pertanyo a la segona”. El que no tolera encarnar és el rol d’entrevistador (“és una relació que m’incomoda”). Prou esclaridora és una peça en què explica una trobada ridícula amb Catherine Deneuve. Bé, no només narra l’encontre, ell ho afegeix tot, també l’abans i el després d’aquella aparent ensopegada. “No sóc un simple periodista de cine a la caça d’anècdotes dels rodatges, no, sóc un escriptor”, s’intenta convèncer al començament de la crònica amb l’ego ben inflat. Són deu pàgines memorables on pràcticament no hi ha una sola declaració de l’actriu però permeten al lector fer-se una idea prou completa del personatge. (Apareix tota l’òrbita Deneuve: Patrick Modiano, François i Frédéric Mitterand, Arnaud Desplechin, Hélène Fillières…)

Una altra divisió que Càrrere marca és l’origen de la matèria treballada. “Tenim dues possibilitats: que els articles neixin del mateix periodista o que siguin un encàrrec. M’agraden els dos tipus. Fins i tot, m’estimo més els encàrrecs perquè no sé on em portaran”. Un subjecte que no va escollir fou, per exemple, la radiografia de Calais, la ciutat del nord-oest de França que acull la jungla (terme esgarrifós) de refugiats. S’anima explicant l’estada. “Vaig trobar fascinant viure tres setmanes a Calais. Tres setmanes no és molt però em va permetre captar les mirades de la gent, fer-los justícia”. Ah, Carrère, el just, sí, però puntualitza: “Hem de ser conscients que aquesta generositat i humanisme no em costen gens perquè no visc al costat de la jungla”.

El reportatge sobre Calais (que s’ha publicat individualment a la col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama) és un exemple esplèndid de la gran força narrativa que posseeixen els seus textos i la investigació radical que exerceix. “M’imposo l’interès d’escoltar a tothom, fins i tot a aquells que a priori no considero els meus. El treball del reportatge és distanciar-se del que seria la nostra zona de confort. A mesura que passa el temps, has d’intentar anar a l’altre costat, al terreny dels que no són com tu”. “El periodisme és una escola per allunyar-se d’un mateix”.

La justícia periodística que pregona Carrère xoca amb la concepció de la professió que té la cronista Janet Malcolm (rúbrica històrica de The New York Times). “Malcolm diu que per definició, per essència, un periodista és deshonest, que és un traïdor”, explica Carrère, que recomana un llibre seu: The Journalist and the Murderer. “Absolutament apassionant”. Malcolm parla de la distorsió conspirativa, de l’excés de poder. Com dèiem, l’autor d’El Regne no combrega amb la màxima de la nord-americana. “Podem establir una relació honesta amb la gent que tractem. Que no vol dir una relació complaent però sí una relació que intenti fer justícia a les persones amb qui ens trobem. La posició de Malcolm és innecessàriament masoquista. Tot i que també és veritat que no sempre aconseguim assolir tota l’honestedat pretesa”.

Esther Vera i Emmanuel Càrrere encara van fer una mica més de camí. La periodista va fer concórrer a personatges i figures que han passat per les mans de l’escriptor. Matèria de llibre o de reportatge. Jean-Claude Romand (el pare assassí d’El adversario, “una caixa negra”), Brigitte Macron (l’esposa de l’home que no sua), el poeta rus Limónov, el matemàtic Alan Turing… I, esclar, l’admirat Philip K. Dick, “el Dostoievski del nostre temps”. “És un escriptor que anirà creixent amb el temps. Hi ha moltes preguntes que ens fem actualment sobre el món virtual que Dick ja abordava als seus llibres”. “També es diu que atrau els bojos”.

En el seu pas per Barcelona, sobre la saragata catalana, deixava poques paraules. Poca mullena. Admetia un gran desconeixement de matisos i, durant la roda de premsa matinal, agregava a la tonada incessant “una frase bella” que no va saber atribuir: “La tragèdia no és la lluita entre el bé i el mal sinó la lluita entre dos béns”. Desencant? Gens ni mica. Podem renunciar una estona al país. Carrère és aquests dies una bombolla útil. El seu nou llibre, una bombonera que desempudega la ment.

Podeu comprar Conviene tener un sitio adonde ir, d’Emmanuel Carrère al portal llibreter Libelista