Emergir amb brillantor

25.04.2017

Lawrence Foster, director titular de la OBC durant 6 anys (1996-2002), va tornar a posar-se al capdavant de l’orquestra per conduir un programa marcat per la voluntat d’oferir una plataforma de projecció d’intèrprets joves. Una orquestra, dit sigui de passada, que no tracta especialment bé als ex-directors titulars; casos com el de Foster exemplifiquen que han hagut d’esperar massa per rebre una invitació. El Festival “Emergents” va ser el marc en el què es va convidar al director nord-americà. Són diverses les institucions que participen durant una setmana per configurar una programació en la qual es dona visibilitat al talent emergent, i que en el primer dels dos programes va tenir com a protagonistes el violoncel·lista francès Aurélien Pascal i el Trio Vibrart.

Lawrence Foster

Lawrence Foster

Abans i per començar, Foster va emprendre una cuidada direcció de l’op. 27 de Mendelssohn; El mar en calma i venturós viatge. Com Beethoven va fer poc abans a la seva cantata homònima, l’obertura de concert del compositor d’Hamburg beu de forma programàtica dels poemes de Goethe Meeresstille i Glückliche Fahrt: peces petites, modestes i descriptives que en la seva translació a la música la impregnen d’universos contrastants. Una mica més d’èmfasi va mancar sens dubte per dibuixar aquesta atmosfera, en un inici dubitatiu i sense tensió, que va aconseguir resoldre’s amb flexibilitat i bon empastament de les cordes als passatges més cristal·lins. Mereixen ser subratllats la qualitat i equilibri als atacs de les trompetes a la fanfàrria final que celebra l’arribada del vaixell.

Per mostrar-se, Pascal va triar una de les obres senyeres de la història de la interpretació del violoncel: el Concert per a violoncel d’Edward Elgar. Al seu favor i sempre que se sàpiga administrar en la justa mesura, juga la bellesa lírica i el profund caràcter elegíac d’una obra que va obrir la primera temporada de la London Symphony després de la Primera Guerra Mundial. Tot i que la batuta de Foster va pugnar per integrar-se amb detallisme en el discurs del solista va resultar finalment de traç gruixut. A l’orquestra li va faltar caràcter en moments puntuals i li va sobrar cabal sonor en d’altres –especialment en un últim moviment una mica descurat–, més enllà de desacords ostensibles a l’Allegro molto del segon moviment. Pascal, sorgit de les mans de János Starker a París, va esdevenir un solista virtuós i dotat de gran musicalitat. Sí, trobem a faltar un major contrast entre les seccions i una major comprensió global de l’obra en determinats passatges, però més enllà de detalls que sens dubte l’experiència llimarà, es tracta d’un intèrpret precís, solvent i de prometedora trajectòria.

Elaborat entre 1803 i 1804, el Triple Concert de Beethoven que va tancar la segona part pertany a un dels períodes més interessants i productius del catàleg beethovenià. I no obstant això, és poc representatiu d’aquest període “heroic” que arrencava per aquells anys, si ho posem al costat d’una Tercera Simfonia contemporània d’aquesta partitura. Amb poc desenvolupament en la prolífica concurrència de temes, no trobem aquesta profunditat que batega en el fons de l’immens monument simfònic, encara que sí que resulta interessant i exigent el tractament que Beethoven dedica als tres instruments solistes (piano, violí i esmerada atenció al violoncel) i a l’orquestra en si mateixa, amb la què cadascun d’ells alterna. Una orquestra que en aquest cas, amb una bona direcció de Foster, va ser aquí, sí, vigorosa, àgil i rica en matisos. Dit això, la brillantor del Trio Vibrart, una formació estable amb un ampli marge de recorregut, va ser el més ressenyable de la tarda oferint una magnífica versió del Triple Concert.

La inclusió en el marc del Festival “Emergents” no ens ha de confondre: si s’ha de jutjar pel resultat obtingut, cap concessió es va fer a la inclusió més que merescuda i celebrada dels intèrprets en la temporada de l’orquestra. Brillant va ser Fernando Pérez Floristán al piano, dotant de fluïdesa i intenció totes les seves intervencions, així com precís i de so càlid i estable va ser el violí de Miguel Colom. En el diàleg amb aquest, el cellista Arias Fernández va desplegar un legato cuidat i de so nítid i rotund, responent amb esbalaïdora solvència al pes que el compositor diposita en l’instrument dins del teixit sonor, amb un treball d’assemblatge amb el violí molt meritori.

Encara van tenir temps, abans d’acomiadar-se, de regalar una petita joia que ens va deixar una magnífica sensació: una delicada i memorable lectura de la darrera de les Scènes d’enfants de Frederic Mompou, en un esplèndid arranjament per a la formació de Pérez Floristán. Quan no està buida, la brillantor resplendent exigeix de l’opacitat del treball, com la lluminositat de l’arbre neix de la foscor de la llavor. A aquesta llum està destinat el camí d’aquests intèrprets, que han de trobar l’espai per seguir caminant.