Em va fer cabosanroque

6.02.2019

Entre la foscor i la boira, Joan Brossa relata dues experiències viscudes al front del Segre: la similitud amb la nit de Sant Joan i el misteri d’una veu que el deslliura de la mort. La dualitat entre màgica blanca i màgia negra, acompanyada per l’obertura de l’òpera Parsifal de Wagner, és el salt d’immersió a una instal·lació sonora i plàstica que necessita ser viscudaNo em va fer Joan Brossa, l’obra dels artistes cabosanroque (Laia Torrents i Roger Aixut, que Queralt Morros entrevista tot seguit), es mostra a l’Espai d’Art i Creació Can Manyé fins al 17 de febrer, i serà present aquest 2019 a sis centres catalans d’art més, dins la programació de l’Any Brossa. Al maig viatjaran cap a Palma, i al novembre a Glasgow.

La instal·lació sonora i plàstica “No em va fer Joan Brossa” de cabosanroque a Can Manyé, Alella | Foto: Queralt Morros

Inicialment com a encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, No em va fer Joan Brossa busca nous plantejaments sobre l’obra del poeta tot allunyant-se dels camps ja treballats per Carles Santos o Mestres Quadreny. Projecte guanyador de la beca per a la recerca i la innovació en l’àmbit de les arts visuals de la Generalitat l’any 2016 amb coproducció de la Institució de les Lletres Catalanes, el Festival Temporada Alta, la Fundació Lluís Coromina i el mateix TNC. Laia Torrents i Roger Aixut en són els artífexs, artistes sonors que, més coneguts sota el nom del vell transatlàntic, aglutinen en una sola peça múltiples disciplines, transversalitat, joc i profunditat. 

No em va fer Joan Brossa són més de dos anys d’estudi, de taller, de composició i programació, d’escenificació… Qui és Brossa des de la mirada de cabosanroque? Suposa un abans i un després per a la formació?
Segurament si Joan Brossa hagués estat jueu i americà estaria present a tots els llibres d’història de l’art del món. Brossa representa algú que explorava terrenys desconeguts anticipant-se, per exemple amb el Sord-mut (1947), en avantguardes musicals, en concepcions que han transformat la música del segle XX com el 4’33’’ de John Cage (1952). Sí que cabosanroque canvia molt després de treballar amb Carles Santos, qui ens parla molt de Brossa, ell el considerava la seva universitat. Així doncs, amb Brossa transmès per Santos, adquirim llibertat i amplitud de mires i, al mateix temps, rigor. Sempre hi ha un abans i un després amb tot el que un fa. Tant treballar amb Carles Santos com l’estudi transversal de l’obra de Joan Brossa han significat canvis en la nostra manera de fer, de crear i de comprendre allò que fem.

Ja ho aviseu, No em va fer Joan Brossa no és Joan Brossa.
A El cop desert (1944) Joan Brossa diu: “T’he cercat. T’he cercat entre bruits d’engranatges timbalejant l’oïda”. És una mica el que nosaltres hem fet a No em va fer Joan Brossa, una aproximació sonora als engranatges de la màgia, el joc, el transformisme i el fet poètic que es troba a tota la seva obra. “No em va fer Joan Brossa” és una manera subtil de dir “em va fer cabosanroque”. Brossa està present en la creació de la peça, en textos que no incorporem a la instal·lació, que no mostrem per no tancar el significat, però és una obra de cabosanroque. Això Brossa ja ho feia, donar els elements precisos perquè anessis molt més lluny, perquè poguessis volar.

La instal·lació interpreta la poesia escènica i la prosa dels anys 40-50, quasi desconeguda. Per què aquesta tria? Quin va ser el procés?
El que més ens va costar va ser centrar-nos. Molta gent assenyala que la connexió òbvia entre nosaltres i Brossa és l’objecte, la poesia objectual, però no es tractava d’automatitzar poemes-objecte ni de fer-los sonar. Perejaume va dir-nos que, per a ell, gran part de Brossa estava contingut als anys 40, especialment en la prosa, i que allà hi havia el germen de tots els Brosses que vindrien després, així que ens vam endinsar en la prosa de la dècada dels 40 i vam voler aprofundir en els paisatges dins d’aquesta prosa, moltes vegades escrita a partir d’imatges hipnagògiques. Per exemple, d’El  jardí de Batafra (1949) ens agradaven textos concrets en la descripció i oberts en el significat, d’altres com 30 Divisió (1950) on descriu d’una manera molt sonora la batalla del Segre, però també vam treballar textos més ambigus com alguns fragments de Missal de Caragat (1950). La imatge que ens evocava l’obra de poesia escènica Farsa com si els espectadors observessin l’escenari a vista d’ocell (1951) ens va ajudar a definir l’espai físic de la instal·lació: uns paisatges al centre, ple d’objectes que sonen, i en canvi l’absència d’objectes/subjectes a l’exterior, al perímetre, on paisatges sonors exploren la musicalitat de la llengua catalana. La intenció és deixar a l’espectador presoner entre aquests dos límits d’un mateix espai.

Una absència clara de subjectes, tret de la veu identificable de Brossa.
Sí, al principi hi ha la veu de Brossa que ens explica la seva experiència al front del Segre, quan amb 17 anys li va tocar anar a la guerra, al bàndol republicà. Amb aquestes dues anècdotes et situa dins del seu imaginari. Pel que fa a la poesia escènica, ens va interessar no només no tenir objectes al perímetre sinó tampoc tenir subjectes per emfatitzar el paisatge sonor que provoquen les veus. Vam treballar amb els nois del Centre Ocupacional i Especial de Treball del Pla de l’Estany, el COIET. Amb les seves diccions extremes, degudes a la seva discapacitat, buscàvem arribar a un nivell superior no de comprensió però sí de significació, deixar la semàntica i anar a un primitivisme de la paraula, també crear la incomoditat de no saber d’on vénen les veus o de qui són.

Més enllà de ser un engranatge d’objectes quotidians, la instal·lació es caracteritza per la seva transdisciplinarietat. Vicenç Altaió, comissari, descriu No em va fer Joan Brossa com “una màquina que és un monstre de coneixement”.
Una de les coses que valorem de Brossa és aquesta multiplicitat expressiva que té i practica. La nostra feina des de fa anys navega entre diferents aigües. Art sonor en el sentit més ampli, que té, al mateix temps, un component plàstic molt important; la dramatúrgia i posada en escena a l’hora de presentar aquestes màquines o escultures i l’ús de tecnologia ens porten a un llenguatge molt propi que s’alimenta de diverses disciplines. Treballem amb les capacitats expressives de la màquina, fugim d’allò que la gent espera o busca d’una màquina: la precisió, l’eficiència, la repetició… Les desviacions de l’estàndard són allò que crea distinció i per tant les humanitza. En aquesta instal·lació, “la màquina” ens proporciona la màgia, és el titella sense titellaire, ens ajuda a retenir la innocència, a practicar els transformismes que Brossa tant admirava de Fregoli però aplicats a l’objecte i al paisatge. 

Unes màquines expressives que, tot i la seva complexitat, ens enfronten i connecten des del primer moment al contrast entre pols.
Ens agrada molt aquest doble vessant de Brossa. En algunes de les seves obres hi ha tanta innocència que esparvera, no te’l pots prendre seriosament, i d’altra banda té aquesta visió que, tot i no creure en déu, es fa present l’espiritualitat o màgia negra; ell l’anomenava la màgia de debò, aquells fets que són inexplicables i que s’expliquen en la mística del més enllà. Aquestes dues visions ens agradaven molt també en relació amb la nostra proposta: depèn de com t’ho miris hi pot haver una visió gairebé infantil, de joc, i després tota una altra visió molt més complexa, molt menys directa.

Precisament a Can Manyé, primer espai on exposeu aquest 2019, l’artista alellenc Tomàs Bel s’afegeix a la mostra amb una obra que també versa sobre la màgia. Repetireu la iniciativa en les altres itineràncies?
Que hi hagi la peça d’en Tomàs al costat de No em va fer Joan Brossa és un regal. Si el centre que acull la instal·lació ho vol, es convida a un artista local a dialogar amb el Sonet mig tapat amb un llençol (1995). Ens agradaria molt poder anar recopilant les diferents interpretacions i després exposar-les totes juntes.