Em dic Chryssula Kokossulis i també parlo català

21.06.2013

La Chryssula Kokossulis és una eivissenca d’origen grec que es proposa de rebatre de Hamed Enoichi, que va publicar no fa gaire a Núvol l’article titulat Em dic Hamed Einochi i parlo català. “Els immigrants som éssers estrambòtics, ho reconec. No parlem gaire el vostre idioma, però de totes maneres ho intentem”, diu Chryssula.

 

Chryssula Kokossulis

La veritat és que escriure aquesta article no m’ha costat gaire perquè simplement volia deixar constància d’una altra opinió sobre el tema de parlar català amb la gent d’Eivissa i el seu tracte de la llengua. Crec que Eivissa també és un cas especial. El “trigger”, l’incentiu, per escriure aquest article ha estat l’entrevista amb en Hamed Enoichi, que ha sortit des de fa poc als mitjans digitals i a les xarxes socials. Crec que la seva visió és unilateral, i una mica desequilibrada. Amb aquesta entrada volia aprofitar per compartir la meva opinió sobre la situació que en Hamed ha descrit així: “Si parles amb ells i saben que no ets d’Eivissa des de fa 200 anys, et respondran en castellà. Bromes a part, passa una mica com a la sèrie Lost: “Camina entre nosaltres, però no és un dels nostres”.

Crec que això no és ben bé correcte. Sí, que et parlen en eivissenc, o en català si vols. Potser tarden una mica per comprovar si realment ho vols, però sí que ho fan. La llengua és una cosa entre persones. Neix quan dues persones parlen. La interacció és clau.

Jo mateixa al principi no tenia gaire interès a aprendre o a entendre el català com pensava … bé, no fa falta realment. I a poc a poc vaig començar a entendre que si parles el català o, més ben dit l’eivissenc, sí que la gent et mira amb uns altres ulls, perquè s’obre una nova perspectiva, tant per a ells com per a tu.

En llegir l’article de Hamed Einochi de seguida vaig pensar que no quadrava, perquè primer diu que els eivissencs són sectaris, i després que hi ha força excepcions. A mi no m’agraden els prejudicis. De cap manera.

Si és cert que sempre se li han adreçat en castellà, em sembla malament, i em sap molt greu per a ell, però s’ha de dir que a Eivissa hi ha un munt de gent que respecta la seva llengua pròpia i els encanta compartir-la. Potser triguen una mica a fer-ho… però a poc a poc, si veuen que tu fas un esforç per parlar la seva llengua, sí que et parlen en català.

Jo mateixa sóc immigrant a Eivissa, amb arrels greco-alemanyes, i vaig arribar-hi ara fa cinc anys. Encara estic aprenent l’idioma, escric el meu bloc, faig errades gramaticals (dolentíssimes, segur) però m’importa un rave, perquè sé que a poc a poc milloraré el domini del català.

Hi ha un munt de camins per aconseguir que la gent et parli en català.

Respecto l’opinió d’en Hamed. Només crec que un article d’aquesta parla sobre els eivissencs fomenta els prejudicis sobre els eivissencs, suposadament antiquats, sectaris, i reclosos, molt conservadors en el seus pensaments, i … entregats a negocis “basura”. .

Les declaracions de Hamed Enoichi em semblen desequilibrades, tergiversacions unilaterals.  També crec que ell hauria de fer un esforç més gran per entendre el perquè, les raons històriques.

Però estic convençuda que la integració cultural i llingüística és sempre una cosa d’una interacció de dues parts, de la persona que vol integrar-se i dels altres que l’admeten i l’ajuden per la seva parla i amb la voluntat per no girar-li l’esquena.

La integració comença allà on podem deixar de banda els nostres prejudicis i començar a veure’ns a nosaltres mateixos. Sense ànsia, sense pretensió.

Personalment crec que tots els prejudicis són com uns preservatius per a la veritat.

Impedeixen el flux de communicació i això (crec jo) no té res de bo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. jo tampoc vaig estar d’acord en tot el que va dir Hamed Enoichi, i plenament d’acord de que la integració cultural i llingüistica és fruit de la interacció de les dues parts….

    • Moltes gràcies, Neus! Això era la idea principal del què m’agradava exposar-hi una mica. És un esforç per les dues parts, exactament. I si algú et falla, doncs. has de fer un altre esforç i buscar-te nous amics, nous coneguts així què aprenguis que n’hi ha gent que sí et volen parlar en català i també volen parlar amb tu, i altres no. Però no veig tan fatal tampoc que sigui tot tan tancat. Som-hi tots i totes. I quasi en cada país som estranyers i estranyeres. És temps per aprendre pensar-hi una mica més cosmopolita. Un altre cop, gràcies, Neus!
      Salutacions cordials,
      Chryssula

  2. Hola, sí, aquesta contestació ja la vaig intentar llegir al seu bloc i crec que no ha entés gaire el text, amb tots els respectes.
    – Jo no sóc immigrant. Jo vaig néixer a Eivissa. Immigrant són els meus pares.
    – No tots els Eivissencs tenen “negocios basura”, però tots els “negocios basura” són de Eivissencs.
    -Les causes crec que les vaig expressar en el seu moment.
    – Gent d’Eivissa de generacions i generacions estava d’acord amb el text. També el meu professor de Català, que, per cert,saludo des d’aquí: Gràcies Manel.
    – No parlo des del prejudici, són 28 anys d’experiència. Sembla mentida, però no sóc retardat. Gràcies.

    • Hola Hamed,
      en cap moment he escrit que fossis retardat, però simplement no m’agraden les afirmacions que diuen “sempre és així”, “mai ningú parla en català” i no s’intenta matisar una mica. He intentat dir ben clar en l’article que la meva resposta no és cap mena d’ofensiva en contra teu. Només volia donar una altra perspectiva, una perspectiva alternativa amb respecte al que tu dius. Això és tot.
      Salut i força
      Chryssula

      • jajaja Si dius que parlo des dels prejudicis, afirmes que sóc retardat. Al text no he possat cap axioma, potser seria més com un aforisme llarg. Per cert, no era una entrevista. Salut

  3. Hola. Estan molt bé les teves vivències a l’illa però aquí estam parlant d’altra cosa. M’explico: El Hamed parteix des d’un punt que em sembla a mi que has obviat des del principi i que gira al voltant de tot l’article: la normalització lingüística i tota la història que té implícita (sí, la història que segons tu no ha sigut referenciada)

    Tu, per altra banda parteixes, de prejudicis culturals que t’has trobat com a estrangera que coneix per primera vegada la illa i que res tenen a veure amb el que passa realment amb el català en aquesta illa. Això no és un problema de integració cultural del que ve de fora que es pugui arreglar amb l’entusiasme que pot sentir algú per aprendre una llengua nova. Estem parlant d’un problema que imposibilitza que la llengua s’estengui en tots el àmbits i que ho sofreixen tant peninsulars com gent que ve de fora.

    I per cert, parlant de prejudicis, fan falta més que dos noms exótics per intentar relacionar dos artícles que malgrat tenen el mateix títol, tenen continguts totalment diferents.

    Naixent aqui cal arratarse perquè et parlen en català?

  4. Abans de res, voleu-me disculpar per les errors (que són més les paraules que me mancan que la gana per dir ho que sent !)…
    Em dic Marie Masquelin i si bé no soc eivissenca, ni tan sols catalana, tinc algú lluny arreu parent catalá anomenat Bosch que ha avut d’atravessar el Atlántic per trovar noves oportunitats en Sudamérica… Però crec que el fet de intentar aprendre aquesta llengua ha segut el resultat de una mena de coincidencias en la meva vida. Viatgé per prima vegada a Barcelona en 2005 i el conjunt de las vivencias amb el fet d’haver viscut una sort de shock cultural-històric-simbiòtic m’ha remogut el DNA comtal !! Si bé no ho estat molt de temps allí ho aprés el català de una manera gairebé autodidàctica, tans sols per la necesitat, la curiositat el gust personal de trobar una nova forma de comunicaciò amb la gent de la vostra terra i al mateix temps las coincidèncias culturals que he pogut rebre al cor de la meva propia tribu, originària de un pilot de racós europeus emigrats més o menys per las mateixas raós: allunyar-se de la misèria. Aquesta misèria de l’esperit, de pèrdua de valors morals, de guerras de intransigèncias, de las divergèncias ideolègicas i tossudas de pèrdua de identitat. Sembla un leivmotif…
    Si i ho de dir que en diferents nivels o temps aquestes assumptes han segut una constante. Per qué? Per el fet que sòm gregaris, que tenim un gèn comú que nos reuneix tant uns com els altres: no podem viure aislats, no podem sobreviure sense nostra simbiosis con els nostres veïns. Aquesta es una forma de resiliència. Cuàn més estém comunicats, més haverem aprés a escalar les difficultats. Quinas? Aquestas que han segut introduïdas culturalment en nostras ments. Això que nos bloqueja, nos redueix a un espaï limitat, això que nos afebleja fent-nos sentir insegurs, allunyats per que no som capaços de assimilar allò desconegut que nos fa por: la diferència… la suma de diferèncias constitueixen la diversitàt, i la diversitàt constitueix la llibertat. Tota la resta ès no més, una mena de convenciòs que haurían de esser pactadas en un àmbit lluny dels aspectes materials, territorials, instaurats per assegurar una convivència pacífica, però agrupats en aquellas particularitats que uneixen els èssers sota una identitat semblant. No podem imposar qualsevol cosa que afecte aquesta identitat tan sols per la voluntat de sometre als altres a un cultura fagocitadora. Fagocitar és practiar el canibalisme folclòric quàn fer simbiòsis es tan sols harmonitzar-nos, mimetitzar-nos, conviure! El punt d’equilibre es allò que haurem de trobar, pas perdre nostres signes de identitat, pas rebutjar els dels altres, tant sols combinar de tant en tant els diversos plats i fer una festa gastronòmica de cultura diversa… Visca la llibertat per tothom!! Visca la lluïta per la pacificaciò en la diversitat!!

  5. Benvolguda Chryssula, jo també som (soc) eivissenc…
    Acab de llegir-me es vostro article i tot d’una d’haver-lo acabat m’he llegit es de n’Hamed. Em sap greu, us podeu ben creure que me’n sap i molt de greu, però pens que desgraciadament s’article de n’Hamed encerta plenament sa realitat sociolingüística eivissenca.
    Jo mateix, tot i ser nascut en aquesta roqueta estimada i tenir part de sa meua família “indígena” no vaig aprendre a parlar català (aquí li deim eivissenc, digueu-li Lapao que m’és igual) fins que no vaig complir els dotze anys. I per desgràcia he de dir que ho vaig fer, a pesar des eivissencs, mai no gràcies a ells/naltros. A mi mai ni un sol familiar, amic o conegut se m’havia dirigit mai en català. NINGÚ mai em va fer sentir que estaria bé parlar sa meua llengua. Quan vaig, per iniciativa pròpia (llavors tot s’estudiava en castellà), decidir parlar en català només vaig rebre indiferència i burles si m’equivocava… Jo he vist es cas que comenta n’Hamed però en sentit contrari; una al·lota catalana, del Principat, filla d’immigrants andalusos, venir a treballar a Eivissa, i passar en qüestió de setmanes, de parlar contenta en català amb tot qui es trobava que el parlava o l’entenia, a dirigir-se a tothom en castellà i mig ofendre’s si li contestaves en català. S’ambient sociolingüístic illenc havia tornat allò positiu en una cosa negativa.
    Com molt be diu n’Hamed els casos d’empatia a favor de sa llengua catalana a Eivissa per desgràcia són excepció, i aquesta, ja ho sabem només serveix per confirmar sa regla…
    Es català a Eivissa a dia d’avui està psicològicament mort i socialment a s’UCI.
    Pd: jo, a sa meua illa, em dirigeix a tothom en català. Darrerament sa reacció des castellanoparlants és cada vegada pitjor…

  6. Jo sóc castellanoparlant d’origen que un bon dia va començar a interesar-se per la llengua i vaig decidir començar a xerrar català.
    El que he vist tot aquest temps és que el domini del castellà, el suport de l’Estat vers aquesta llengua i menyspreu de les altres, la situació història que sicològicament ha fet que els catalanoparlants ja gairebé d’esma canviïn de llengua quan algú li xerra en castellà, fa que de vegades pensem que el catalanoparlant utilitza la seva llengua per tancar-se en el grup (no crec que hi hagi res més injust que això. I això passa també a Catalunya!!). Això s’acabaria si un dia els catalanoparlants es llevesin del damunt aquest principi no escrit de jerarquia lingüística que accepten(submissió lingüística) i es mantenguéssin fidels a la seva llengua. Però això comporta problemes, problemes que s’esvaeixen pel sol fet de canviar al castellà, perquè no t’has de justificar, no has de veure males cares etc (això per dissort ja ho he tastat per practicar la fidelitat lingüística, i us puc assegurar que mi actitud xerrant català és molt natural i oberta (més d’una vegada he utilitzat l’argument de dir; no, si jo xerr així per a que n’aprenguis!, però així i tot ja he tingut problemes per no canviar de llengua (concretament me varen dir “maleducado”?). Jo només vull demanar un poc de comprensió i aprofundir en els problemes que de base té aquesta comunitat lingüística, que en són molts, tants que pot ser en un parell de generacions haurà desaparegut de molt de territoris.

  7. Hola Chryssula, “Eujaristós” (crec que és gràcies en grec) pel teu article que ens obre altres perspectives sobre la nostra llengua i la visió que en pot tenir un altre europeu. Podríes parlar-nos, si ho saps, de en quina situació estava la llengua grega en els temps que Grècia formava part de l’imperi Turc? o sigui abans de la vostra independència.
    Salutacions.