Elena Ferrante, la ignota, ara en català

Pruden Panadès ha estat a Nàpols i n’ha tornat amb algunes digressions al voltant de l’enigma Elena Ferrante i la seva trilogia mentre esperem la traducció al català dels seus llibres. Edicions La Campana publica ara el primer volum, L’amiga genial en català, amb traducció de Marta Hernández Pibernat, i la resta de la tetralogia abans de Sant Jordi.

Però, qui deu ser Elena Ferrante? El seu gest d’autoexclusió, de renúncia a la manxa que infla l’ego i de rebuig de la bastida editorial dedicada al culte a l’autoria, topa amb les conjectures i les especulacions més diverses. Identitat velada d’una escriptora (!) amb una dotzena de llibres publicats i molt ben rebuts.

L’autora de la celebrada trilogia (editada en castellà per Lumen, 2012-14) ―que comença amb L’amiga ideale, continua amb Storia del nuovo cognome i Storia di chi fugge e di chi resta (tot just acaba de sortir el quart volum, Storia della bambina perduta)― fa recaure en els seus llibres tot el protagonisme i és allà on, qui ho vulgui, podrà resseguir els perfils de la seva identitat. Així ho ha manifestat en alguna de les poques entrevistes concedides via correu electrònic. Que la invisibilitat pot ser una argúcia publicitària, ningú ho posaria en dubte, però no estem davant d’un supervendes convencional; hi ha una opacitat premeditada, més política que promocional. Sovint, sorgeix la curiositat per saber qui i com deu ser qui ha escrit allò que estem llegint.

Els seus llibres, que són per llegir d’una tirada, fan evident que un dels primers ponts per atansar-se a l’enigma Ferrante és la ciutat de Nàpols. És un d’aquells casos en què la cartografia i els nomenclàtors oficials es veuen depassats per la literatura o el mite, o les dues coses alhora: Bloomsbury, Mequinensa, Lisboa, la Plaça del Diamant, Lesbos, els Jardins de Bomarzo, Dublín, Haworth i tants d’altres. Ciutat repetidament ocupada sense acabar de ser conquerida, amb volcans que fumegen al seu voltant, Nàpols ve a ser una península còncava amb illes properes, escenari on els grecs antics es van sentir com a casa.

Hi ha un corrent cabalós al llarg dels tres llibres, la microhistòria de l’amistat de dues nenes, després adolescents i més tard joves. Com en les antigues visions panoràmiques, aquesta amistat és el lloc precís des del qual es contempla com es desplega la vida en un barri humil napolità, immediatament després de la Segona Guerra Mundial.

Amb un domini narratiu extraordinari, vorejant els límits de la novel·la rosa, Ferrante va traient el vel de cada personatge, de cada situació, de cada circumstància, pintant silenciosament un fresc de la història d’un racó del sud d’ europa en la segona meitat del segle xx. Sense forçar ni distreure’ns del fil narratiu que mai no abandona les tensions d’aquesta amistat a voltes ambigua, plena d’admiració i competició, d’afectes i d’enveges, hi ha multitud de detalls a Nàpols que vibren i remeten a les pàgines llegides: des de la Piazza dei Martiri, que a primer cop d’ull no té res d’especial però que dins l’entramat d’històries adquireix un fort significat simbòlic, fins a la diglòssia entre l’ús de l’italià i l’ús del dialecte, els llibres escolars de segona mà de la Piazza Dante, els dies a la vora del mar, totes les onades de la sexualitat, les botigues de tota mena i allò que no es veu però se sap i es coneix com la Camorra. Els funiculars, Vomero, via Filangieri o Scarlatti, adquireixen una certa aura en aquesta ciutat que ha crescut anàrquica al voltant d’un castell-cartoixa, però cromàticament obedient als colors terra, groc i vermell.

Enmig dels possibles vestigis que l’enigma d’un pseudònim alimenta, n’hi ha un que podria ser inspirador: l’autoretrat ―tocant l’espineta― d’Artemisia Gentileschi (Roma, 1593 – Nàpols, 1652). Pot fer pensar en Lenú, el personatge que posa veu a la seva experiència, a la de la seva amiga, la dels seus amics i veïns. La nena-noia que va creixent físicament i, a mesura que es transforma, el seu barri i Nàpols es van fent petits a cops d’aprenentatge. Com el dia que amb clarividència comprèn que no n’hi ha prou amb les bones notes, que allò altre, “el capital cultural” que identificà Pierre Bourdieu, pot pesar més que no pas els resultats acadèmics.

El gran encert de qui sigui que ha escrit això és que s’escapa del tòpic, del costumisme, de la novel·la històrica i especialment de la metàfora. La narració és envolvent, insistent i no es pot deixar de llegir.

Algunes sales dels molts museus napolitans, amb vigilants un pèl indolents, estan a les fosques i el llum s’encén quan hi entra un visitant. És llavors que sobtadament els volums i les superfícies prenen forma i al costat de moltes de les obres que s’exposen es pot llegir “ignoto”, o bé atribuït a algú de manera aproximada. Són tants els creadors desconeguts que tal vegada aquest sigui l’anonimat que agrada a Elena Ferrante, el de tot allò que ens embadaleix i ens commou per bé que no sabem qui ho ha fet. Drets d’autor a banda.