Els sots ferèstecs de Raimon Casellas, ara en anglès

12.01.2016

El proper dimecres 27 de gener, a dos quarts de set del vespre, el King’s College London (Strand Campus K0.20) acull la presentació de la novel·la, traduïda per Alan Yates a l’anglès, Dark Vales (Els sots feréstecs), de Raimon Casellas, en la qual participaran Eric Lane, director de Dedalus Books, John London, de la Queen Mary University, i Eva Bosch, editora del llibre. L’acte, que serà gratuït i tindrà begudes i refrigeri per a tothom, anirà acompanyat de música catalana modernista, interpretada per la pianista Maite Aguirre.

Raimon Casellas vist per Ramon Casas | Foto: MNAC

Raimon Casellas vist per Ramon Casas | Foto: MNAC

L’altre dia pensava què podia dir al públic britànic sobre la novel·la de Raimon Casellas Els sots feréstecs, escrita a finals del segle XIX, perquè el King’s College London en presentarà la traducció a l’anglès a la capital d’Albió. Caldria explicar en vint minuts per què aquest llibre és tan important i convèncer l’audiència perquè el compri. A casa nostra s’ha escrit extensament sobre la importància del Modernisme, i com diu Maria Campillo, calia aclarir les subtilitats d’un mal anomenat “naturalisme rural” que resulta ser simbolista. No solament els nostres estudiosos, també Alan Yates, traductor de l’obra i professor emèrit d’estudis catalans, va ser pioner a portar la nostra cultura més enllà de les costes mediterrànies. Fora dels cercles especialitzats, però, ningú coneix Casellas. Jordi Castellanos, estudiós de la història i la cultura catalanes, va dedicar la seva vida a donar a conèixer la vàlua de la nostra cultura i molt especialment la novel·la de Raimon Casellas, obra oblidada durant molts anys. Malauradament Castellanos va morir sense veure publicada aquesta excel·lent traducció i li devem a ell la promoció d’aquest llibre. Em cal explicar tot això, deia, sense fer-me pesada i convèncer els londinencs que haurien de llegir Dark Vales.

Sovint a l’escola on treballo els nens que estudien llengües modernes em pregunten per què Catalunya vol ser independent. Dissortadament encara hi ha una gran majoria que ni sap que el català i el castellà són llengües distintes. Sols des de fa poc som notícia. Ens comparen amb Escòcia, que és el que coneixen. Els explico que no tothom vol la independència, que molts de nosaltres ens hem tornat independentistes a bufetades. Hauria estat independentista Raimon Casellas? No ho sé. Però el que si sé és que va viure i morir defensant la cultura i la cultura no té fronteres. Casellas criticava la Catalunya carca, les forces del poder on hi havia i hi ha tanta corrupció com a les castellanes. Ell, com tants d’altres, volia, com va dir Miró, una Catalunya internacional. Aquest és el gran absurd, perquè tal com estan les coses és difícil d’imaginar-la.

Pensava, però, que potser llançant-me directament als personatges dels Sots podria pintar un quadre força encertat de la Catalunya rural de la fi del segle XIX, així com un retrat dels catalans avui. Aquest procés potser donaria al llibre el mèrit que mereix tot i deixant el lector lliure de decidir tant el missatge del contingut com la seva catalanitat.

El vell Aleix de les Tòfones és el primer personatge que ens presenta Casellas; el jaio sembla que tingui més de cent quinze o de cent vint anys, viu miserablement en un casalot abandonat. Guarda els diners sota terra i sempre se li cargola per sobre un furó. Els nens li tenen por i els bosquerols de bona gana li donarien una garrotada per fer-lo caure per algun barranc i prendre-li els diners. L’Aleix és el català garrepa, fort com un roure, solitari i enigmàtic. La seva vida consisteix a trobar i vendre tòfones, un dels menjars més sofisticats d’Europa. L’Aleix fa el que vol, entra i surt, desapareix i torna i “els hi fa la figo a tots”. Casellas ens diu que “la teulada del Romaní, plena de forats, és com un cel brodat d´estrelles”. L’Aleix sap que “les tòfones trien els indrets més amagats, els ermots més solitaris i els claps de terra més tristos, orejats però per l’aire i ben escalfats pel sol del migdia..” i ell fa el mateix. Un bon dia se’n va i durant mesos i mesos ningú no en sap res, però de sobte torna, miserable, tot espellifat i tot brut i es planta a davant dels bosquerols parant la mà demanant caritat, donant a entendre que ha rebentat tots els diners. Què ha passat exactament no ho sabem i Casellas ens deixa que ho decidim nosaltres mateixos.

Casellas va escriure aquest llibre agrupant uns contes que ja havia publicat al diari on treballava i així és com va fer la primera novel·la modernista. L´Aleix és l´home que segons els bosquerols havia estat enterrat unes quants vegades. Durant tota l´obra, Casellas ens parla del camí de la creu, un camí que porta a tots els indrets on hi ha masies, casalots i barraques. Es un camí sempre net i lliure d´entrebancs perquè és el que segueixen tots els morts per poder arribar al fossar i a la pau eterna. La presència de la mort és pertot arreu, el so de les campanes, les foscors de la vall a l’hivern, la manca de mitjans dels pobres resignats al seu destí per llei de Déu.

Mariagna i Josep són els servents de la rectoria de Sant Pau. Des de menuts han après a servir l’amo, sigui qui sigui, i no són pas capaços de pensar més lluny d’aquí. Em recorden la meva àvia, que sent adolescent va començar a servir i quan tenia vuitanta anys i gairebé no es podia ni moure, si la senyoreta Montserrat -que era una mica més joveneta que ella- venia a visitar-la, s’agafava als braços de la butaca per aixecar-se en senyal de respecte. El servilisme és un tema universal, una malaltia amb greus conseqüències. Sovint l´esclau alliberat romandrà a ca l’amo perquè no sap què fer-ne, de la llibertat, i Casellas ho qüestiona. Cada personatge és un esbós de l´absurd de la condició humana amb totes les seves conseqüències.

A l’hivern quan els sots i clotades s’omplien de foscor, a part de lluitar contra la misèria i el fred, calia protegir-se també de les pluges: “els dos avis s’havien hagut tots dosets de defensar contra l’aigua traïdorota que entrava pertot arreu. «Valga’ns Déu de la Creu!» «que per sempre ens valgui, amén!». La pregària retòrica era l’única esperança, l’únic consol. Aquesta total i compulsiva resignació beneïda per l’Església catòlica, Casellas la fa universal. Els jaios són els treballadors resignats que fan cua en línia cap a les fàbriques de Fritz Lang, un dia rere l’altre, amb l’esperança d’un miracle.

A mossèn Llàtzer sovint se l’ha comparat amb el Quixot. L’home honrat, ple de passió per la vida, ple de bones intencions. Primer aspira a omplir la ment dels bosquerols amb la paraula de Déu. Un Déu ple de generositat de vida, de llibertat, però de mica en mica es conforma a fer-los sentir quelcom noble encara que sigui a través de la por de l’infern o la ira de Déu. Llàtzer moriria content si hagués pogut aconseguir veure en els bosquerols una petita mostra de sentiment però l’únic que els fa moure és la ferum de la carn. La puta de la Pedralba és la Saraghina de Fellini, la dona perseguida per batlles i massa rebregada i miserable per trobar clients fora dels “termes espadats i costeruts” de Montmany. Roda-soques té poder absolut per sobre de Déu, del mossèn i de les dones del Serrat, i ella ho sap.

Al final de l’obra, igual que amb l’Aleix, Casellas deixa el lector amb mossèn Llàtzer ajagut al llit, i mentre els jaios van fent cerimònies religioses la meuca entra a l’estança, mira amb fàstic el sacerdot, gira cua i se’n va arrossegant amb ella el Carbassot seguit de l’Aleix, i tots els altres, abandonant mossèn Llàtzer entre les muntanyes negres. És per això que el llibre és únic. Enmig de la foscor més tenebrosa, Casellas crea l´artista capaç de superar els inferns més dantescos i les penúries més extremes alimentat per la imaginació de la bellesa del paisatge i la fe immensa en l´esperit i l´amor humà i diví. Llàtzer creu en l’home i està disposat a qualsevol cosa per alliberar-lo de si mateix. Sols el lector pot decidir el destí de mossèn Llàtzer.