Els ressons bíblics de Salvador Espriu i Joan Oliver

21.04.2016

Des de la segona meitat del segle XIX, amb Jacint Verdaguer com a cabdill insurgent, els ressons bíblics en la literatura catalana han estat constants, passant, entre d’altres, per Àngel Guimerà, Carles Riba i Josep Carner. Dimarts, a La Pedrera, es va celebrar la tercera conferència del cicle “La Bíblia en la literatura catalana”, dedicada a dos guanyadors del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: Joan Oliver (Pere Quart) i Salvador Espriu.

Salvador Espriu | Arxiu de la Biblioteca Arenys de Mar.

Salvador Espriu | Arxiu de la Biblioteca d’Arenys de Mar.

L’influx bíblic va manifestar-se aviat a les seves vides a través de la família, sobretot “de la figura materna”. Així ho explica el teòleg Jaume Angelats, que introdueix l’acte recordant que Oliver i Espriu foren coetanis i que van viure una existència “amb concomitàncies”. Tots dos van tenir accés a la cultura, “però també van viure la guerra i l’exili”, aquest darrer, motiu bíblic “àmpliament referenciat en la literatura”, que també configura una part important de la poesia d’ambdós autors. Els filòlegs Helena Mesalles i Sebastià Bonet són els encarregats de prodigar-se en l’anàlisi (divulgatiu) sobre la seva relació amb els escrits evangèlics. Comença Helena Mesalles amb Joan Oliver, i ho fa referint-se a un oxímoron que ell mateix emprà: “Faré una exegesi casolana”.

 

Joan Oliver, l’ètica i la ironia d’un cristià confús

“Per ell la Bíblia va ser un llibre de capçalera, que és una constant en la seva literatura i en la seva vida”, explica Mesalles. El seu primer gran referent fou el Jesús que es canta a les Nadales, tal com es pot comprovar en l’al·lusió que en fa a poemes com “Bones festes” o “Abans de callar” (Vacances pagades). Més endavant, Oliver es convertí en un “cristià escèptic” (Jo us estimo, senyor Jesús, però no us entenc; tot és confús) i disconforme, en especial amb la doctrina oficial de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana. En essència, s’inscriu en un cristianisme moral que bascula en un dualisme que és present en tota la seva obra: l’escepticisme i la recerca de la fe primigènia. Tot i que la seva lectura de l’Evangeli és molt heterogènia, hi ha dos passatges que li interessen particularment: L”Eclesiastès” i el “Llibre de Job”.

Com tants altres escriptors, Oliver se sent atret pels mites bíblics, circumstància que aprofita per reflexionar sobre la condició humana des d’una reinterpretació personal, adaptada a la seva literatura. I ho fa, segons Mesalles, fent-ne paròdia i encunyant personatges, com Noè (a Terra de naufragis), Job (a Vacances pagades) o Lot (a Biografia de Lot). El primer el presenta revoltat, geniüt, díscol, “exigint a Jahvé que aturi el xàfec”. Job apareix com un personatge contraposat a Caïm, “el veritable heroi de l’obra en l’adaptació d’Oliver” com a representant de “l’home nou”, el creador preparat per bastir un món –també– nou. Lot, finalment, encarna l’egoisme, la vanitat i l’embriaguesa.

Oliver toca tant la tecla de l’humor (la ironia, la comicitat) com la de l’ètica, i s’interessa per altres temes bíblics arquetípics, com el Judici Final o les gestes de David, ambdós desmitificats, així com per la història de Jonàs. I s’hi identifica. Quan col·labora amb la revista Destino (en castellà), Oliver signa els seus textos amb el nom del profeta com a pseudònim. “Com Jonàs, se sent contrariat, en el seu cas per escriure en una llengua que no és la seva, sinó la dels vencedors de la guerra”, entre els quals també s’hi compten els editors de Destino. L’analogia amb la situació del país (la postguerra) o la del català es fa, doncs, tan manifesta com en Riba, Carner o Espriu.

Joan Oliver

Joan Oliver  |  Exposició “El goig i la revolta. Fotografies de Pilar Aymerich” al Palau Solterra de la Fundació Vila Casas de Torroella de Montgrí. Foto: Pilar Aymerich.

 

Salvador Espriu i la metonímia bíblica

Arriba el torn de Sebastià Bonet, i el primer que fa és citar Lluís Busquets: “L’obra d’Espriu es desplega en cinc dimensions: judeocristiana, clàssica i grecollatina, egípcia, esotèrica (càbala, misticisme) i, per descomptat, catalanouniversal. Es diu que la tradició judeocristiana és molt característica i significativa en la seva obra, però Bonet no pensa que sigui tan predominant com s’acostuma a afirmar: “Els clàssics grecollatins també hi tenen incidència: Fedra, Antígona, Ariadna…”. Sigui com sigui, Espriu tenia un gran coneixement de l’Evangeli. “Es pot dir que fou un erudit; es va empassar la Bíblia sencera i hi va trobar el gust per la narració… i moltes altres coses. I això es nota”. Bonet, que és nebot d’Espriu i que sap de què parla, explica que el seu oncle “va deixar una gran recopilació de fitxes, moltes de les quals relacionades amb la Bíblia, ordenades amb un criteri jueu ortodox”.

Aleshores fa la divisió entre seus els textos de prosa narrativa i els seus textos poètics. Si ens referim a la seva relació bíblica, els primers són més aviat escassos. Bonet esmenta, tanmateix, Laia (“novel·la neomodernista”), que conté capítols que hi fan referència com “Noces” o “Setmana Santa”; Aspectes, amb un epígraf que remet al “Llibre de Judith”; i un dels seus llibres més coneguts, Ariadna al laberint grotesc, que això no obstant “s’ha de mirar amb lupa per trobar-hi alguna referència bíblica”, adverteix Bonet, que seguida se centra en la producció poètica. “Les cançons d’Ariadna”, “Cementiri de Sinera”, “Les hores”, “El caminant i el mur”, “Final del laberint”, “La pell de brau”, “Llibre de Sinera”, “Setmana Santa” i “Primera història d’Esther” són uns quants exemples de poemes amb ressons dels textos canònics del cristianisme, entre els quals també es poden comptar alguns dels seus haikus.

Moltes de les citacions que hi apareixen al·ludeixen a l”Eclesiastès”, que, com en el cas d’Oliver, “també és el seu llibre bíblic de capçalera”. Espriu fa referència a un bon nombre de passatges: l”Apocalipsi”, les epístoles de Pau als romans i als corintis o “El llibre dels proverbis”, i s’identifica amb diferents personatges: Jeremies, Isaies, Job, Samuel… Fins i tot encarna la figura del predicador. En alguns poemes, com “Final del laberint”, s’hi detecta “el seu vessant més místicoespeculatiu”, per bé que un dels més paradigmàtics “i amb un ressò bíblic evident” és “La pell de brau”, que trasllada la diàspora dels jueus a la conjuntura del poble català en el context de la postguerra. Comparació, com hem vist, habitual des de Verdaguer fins a Pere Quart. “Setmana Santa” i “Primera història d’Esther” també són poemes explícits bíblicament parlant. El darrer té una significació especial per la seva “sobreabundància” de referències: “És una metonímia de tota la Bíblia, com si hagués ficat la Bíblia sencera dins de “Primera història d’Esther”, emfatitza Bonet, abans d’afegir que, mirat d’una altra manera, també representa “el testament de la llengua catalana”.

Helena Mesalles, Jaume Angelats i Sebastià Bonet  |  Fundació Carulla

Helena Mesalles, Jaume Angelats i Sebastià Bonet | Fundació Carulla

Seguint l’exemple de les dues conferències anteriors, un acompanyament musical posa les primeres i les darreres notes de l’acte, organitzat per les Fundacions Carulla i Catalunya-La Pedrera. Amb peces de Feliu Gasull i Frederic Mompou, les guitarres de Joaquin Panadés i Anna Ferrer, estudiants de l’ESMUC, sonen augustes a les profunditats d’un dels grans edificis de Gaudí, un altre referent de la cultura catalana moderna amb àmplia ressonància bíblica.