Els reporters de guerra al festival Mot

26.03.2018

La crisi del periodisme i el desencís sobre els conflictes bèl·lics actuals, situen al reporter de guerra fora de la seva zona de confort tradicional, la qual cosa el converteix en un professional sota sospita, entre molts altres, és clar. Les crisis més recents a Palestina, Ucraïna o Siria han contribuït a generar un consens popular contra les guerres modernes. Si quedava algun rastre d’èpica en tot plegat, a propòsit de la literatura des d’Homer fins a Ernst Junger, avui dia sembla ja esvanit. La omnisciència dels mitjans de comunicació, l’abundància de conflictes internacionals i, també, la psicosis del terror que ha deixat Estat Islàmic a Occident, fa pensar si no s’està produïnt un streaming constant de la violència i si la nostra societat no té ja l’inconscient col·lectiu saturat de tantes morts.

Plàcid Garcia-Planas, Bru Rovira, John Carlin i Carme Colomina | Foto: Martí Albesa

El festival Mot ha convocat en una mateixa taula, alguns reporters de guerra prestigiosos com ara Plàcid Garcia-Planas, Bru Rovira, John Carlin i Carme Colomina, que ha exercit de moderadora. Tots ells han intercanviar les seves impressions al voltant d’un ofici molt necessari però, a la vegada, qüestionat pels canvis del món actual.

Per exemple, Bru Rovira ha començat referint-se a la subjectivitat del reporter com una amenaça per a l’ètica professional amb el risc de convertir el periodisme de guerra en un gènere d’opinió: “l’enviat especial ja és un opinador que explica més la seva pròpia vida que no pas la vida de la gent” . També, ha criticat el desmantellament de tota una estructura de treball on abans operava el reporter, entesa com un “intel·lectual col·lectiu” que investigava, analitzava i interpretava la informació. Aquest grans equips de redacció han anat desapareixent a causa dels canvis estructurals del periodisme, durant els últims anys.

Molt crític amb el model de la comunicació actual, més superficial i, en canvi, menys rigorós, Bru ha denunciat les ingerències de la premsa sensacionalista per convertir un assassinat concret com el cas recent del nen andalús, Gabriel Cruz, en un psicodrama col·lectiu, mentre, alhora, es silencien els milers de morts sirians, també nens.

En aquest moment ha intervingut John Carlin per recordar les paraules de Stalin: “la mort d’un home és una tragèdia. La mort de milions d’homes és una estadística”. El periodista i escriptor britànic ha parlat de la funció edificant del reporter de guerra en tant que ve de fora per explicar el que està passant. Segons ell, a través dels periodistes, les guerres s’humanitzen una mica. Una crònica ben escrita pot il·luminar els motius d’un conflicte, despertar consciències i modificar l’opinió pública: “una forma en que yo creo que he podido contribuir […] a favor de un mundo major es cuando he cubierto guerras”.

Plàcid Garcia-Planas, molt familiaritzat, també, amb totes aquestes qüestions professionals, ha aportat una mirada més emfàtica. Per a ell, darrere d’una crònica de guerra el més important és el repte narratiu, pel que fa a la construcció del relat. En les seves pròpies paraules: “Va haver-hi un moment a la meitat de la guerra de Bòsnia que vaig dir […] no vull anar més a les guerres […] ¿Què m’hi va mantenir […]? El repte narratiu perquè jo veia i veig que la guerra s’explica molt malament, que el dolor de l’altre s’explica molt malament”. En les següents intervencions, Plàcid ha anat perfilant aquest punt de vista més lligat a la poètica, és a dir, a la confecció del text: “la primera víctima d’una guerra no és el bo sinó el matís”, referint-se a la distància del relat i al seu posicionament. Com a director del Memorial Democràtic, Plàcid ha assumit el repte de transferir l’esmentada lògica del reportatge de guerra sobre els gèneres de la memòria i és que, des del seu punt de vista, els que parlen de les guerres, en la seva majoria, són historiadors que, en canvi, no han estat mai en cap guerra.

Per a qui tingui temps, és molt recomanable veure la conversa completa:

Etiquetes: