Els primers i els últims de Filipines

12.04.2019

Aquest mes d’abril s’inaugura a Toledo una exposició que commemora el 120 aniversari del setge de la ciutat filipina de Baler. L’exposició ret homenatge al destacament espanyol que es va mantenir atrinxerat a l’església de la ciutat, resistint el setge dels revolucionaris filipins durant gairebé un any. Aquest mig centenar de soldats es negava a creure que Espanya havia cedit la sobirania de les Illes Filipines als Estats Units, i va continuar defensant la seva posició fins a juliol de 1889, quan una notícia en un diari els va fer comprendre que l’arxipèlag havia deixat de ser colònia espanyola després de més de tres segles.

Parlant de la llengua negrito umiray dumaget agta (Filipines, 2017).

El 1945 una pel·lícula dirigida per Antonio Román va batejar aquest grup com «els últims de Filipines», nom que va ser repescat per Salvador Calvo en una pel·lícula estrenada el 2016. Curiosament, cap d’aquestes pel·lícules va ser rodada a Filipines (la primera es va rodar a Màlaga i la segona a Guinea Equatorial i a Canàries). D’haver rodat allí, els que interpretaven als últims de Filipines podrien haver-se trobat amb diversos assentaments d’indígenes els quals podríem considerar descendents d’«els primers de Filipines». Se’ls coneix tradicionalment com a «negritos», un terme encunyat pels colons espanyols, arran del seu color de pell i baixa estatura.

Encara que no existeix un consens absolut sobre aquest tema, especialistes en diverses disciplines creuen que els negrito són descendents dels primers pobladors de la regió. Troballes arqueològiques com les coves filipines de Callao i Tabon evidencien la presència humana en la zona des de fa almenys 40.000 anys. Alguns estudis genètics indiquen que aquestes poblacions són descendents dels homínids de Denissova, i afirmen que aquests pobles van arribar a la regió en dues migracions separades entre si des de fa almenys 20.000 anys. Els ancestres dels negrito haurien pogut arribar a aquesta regió a peu durant el final del període Plistocè, quan el sud-est asiàtic encara formava una àrea contínua peninsular coneguda com el Sondalàndia. Es creu que aquells pobles van ser els únics pobladors del territori fins a l’arribada dels primers pobles austronesis, fa aproximadament 4000 anys.

Els especialistes en llengües filipines distingeixen almenys 30 llengües negrito, d’un total de 160 llengües parlades a les Filipines. Paradoxalment, totes aquestes llengües han estat identificades com a llengües austronèsiques malgrat que els seus parlants no són ètnicament austronesis sinó negrito. Les dades lingüístiques suggereixen que els negrito van passar primer per un període de contacte i assimilació lingüística amb els nouvinguts austronesis, seguit d’un llarg període en el qual els negrito es van aïllar a les muntanyes de la Sierra Madre, la serralada que voreja la costa aquest de l’Illa de Luzón. La llengua «alta» és una d’aquestes 30 llengües negrito de les Filipines. La parlen unes 200 persones assentades en comunitats pròximes a la ciutat de Baler.

Assentament tradicional de parlants de la llengua alta i vista de la Sierra Madre (Dianed, 2017).

La llengua s’està afeblint pel fet que molts alta s’han casat amb membres d’altres grups ètnics, amb els quals es comuniquen en la llengua nacional (el tagàlog). Amb la finalitat de conservar la seva llengua, els alta participen en un projecte de documentació lingüística des de l’any 2013. El projecte inclou una col·lecció de 20 hores traduïdes d’enregistraments de la llengua, una gramàtica i un lèxic, als quals es pot accedir lliurement des de la web de l’arxiu de llengües amenaçades ELAR.

En els vídeos produïts, els alta coincideixen a descriure el seu estil de vida tradicional de forma nostàlgica. Fa a penes una generació, vivien principalment de la caça amb arc i fletxa (paná) d’animals com el senglar (lamán) i el cérvol (usáh), o de la pesca submarina (lidép). Una vegada tornaven al poblat, cremaven i oferien (átang) una part del lot obtingut als esperits, i compartien la resta amb els altres membres del clan (da’út). Complementaven aquesta dieta amb tubercles com el ilús, el igdebí o el namí, encara que sovint intercanviaven carn de caça o productes com el ratán (latíh) per arròs amb els agricultors tagals. Canviaven de campament amb freqüència, en funció dels recursos disponibles, i en poques hores aixecaven un campament nou amb els seus peculiars habitatges temporals (sa’lóng), fets amb fusta d’un arbre endèmic anomenat blóngay. Es desplaçaven entre les muntanyes i els rierols del parc nacional de la província d’Aurora, que inclou llocs ancestrals com ara Minéro, Magdalénas, Nedi’di’án o Lanáw. Veneraven al déu Makadipá, usaven plantes per als seus rituals de guarició (paddang) i es vestien amb faldilles o tapalls que confeccionaven amb material extret de la seva planta més representativa: el salágo.

Als anys 60 van arribar empreses d’explotació forestal a la regió, cosa que va causar una reducció dràstica de terres cobertes per bosc tropical. La desforestació va comportar la disminució dels recursos naturals i l’augment dels despreniments de terra a causa de la inestabilitat del terreny. En conseqüència, els alta es van veure obligats abandonar el seu estil de vida tradicional, i es van assentar al voltant de nuclis poblacionals d’agricultors tagals per als quals treballen les terres.

Avui dia, els alta són conscients que estan perdent la seva llengua i les seves tradicions. Per això, desitgen transmetre tot el possible a les següents generacions. Han participat amb interès en la producció i traducció de desenes de vídeos en els quals descriuen la seva cultura i tradicions. Els joves alta poden accedir lliurement a aquest material, però dependrà d’ells rebre i transmetre el llegat dels seus avantpassats. Gràcies als nous mètodes i tecnologies de documentació de llengües, els últims de Filipines no són els únics que disposen d’una pel·lícula que doni a conèixer la seva història. All llarg de l’Any Internacional de les Llengues Indígenes, la història i les llengües dels primers de Filipines (i altres pobles del món com els haida), comencen a rebre la seva merescuda visibilitat i atenció.