Els #PremisGaudí i els ‘Cargo cult’

1.02.2016

L’home és l’únic animal que ensopega dues o tres vegades amb la mateixa gala. La nit de diumenge em vaig asseure, endut per la curiositat malsana —soc dèbil— a veure la gala dels Premis Gaudí. No tenia pensat escriure res —ja vaig quedar prou descansat amb Catalunya aixeca el teló— però he canviat d’idea quan a algú se li ha acudit qüestionar el meu dret a dir, a Twitter, que el que estava veient era vergonyós. I després he tingut una idea.

Rossy de Palma a la gala dels Premis | ©Paco Amate / David Ruano

Rossy de Palma a la gala dels Premis | ©Paco Amate / David Ruano

Si la persona que hagués qüestionat el meu dret a la llibertat d’expressió no hagués tingut cap relació destacable amb el cinema i la televisió, jo no n’estaria parlant ara i aquí. El cas és que el ram de la cultura i l’espectacle sembla tenir la pell molt fina davant la crítica, malgrat gaudir de barra lliure als mitjans de comunicació i d’una capacitat de fer-se veure i sentir del tot abassegadora. Qui ahir va qüestionar el dret del públic a dir el que li rota fou Enric Company:

Mireu, allò de “cornut i pagar el beure” té un passi. Però pel que no passo és pel “calladet, cornut i pagar el beure”.

Enric Company ha viscut —ignoro si encara ho fa— del diner públic. És legítim. Ha estat presentador i guionista a TVE1 de programes com España Directo, Fabricando. Made in Spain i Entre Todos —amb la inefable Toñi Moreno. És un professional consolidat a la televisió i té una carrera com a monologuista. Tot plegat s’ha de respectar i vull separar molt bé la seva tasca professional del seu poc respecte pel diner públic i la llibertat d’expressió, perquè són coses diferents.

Al seu tuit jo vaig respondre això:

I la seva resposta fou:


Si arribo o no a final de mes no és assumpte del senyor Company. Jo, afortunadament, hi arribo, però n’hi ha molts que no. I els que no hi arriben depenen que les polítiques públiques siguin, com a mínim, tan encertades com sigui humanament possible. Fa anys que les gales que TV3 dedica —o es limita a retransmetre— a major glòria del teatre i el cinema són un vergonyós nyap impropi d’una cadena amb més de 30 anys d’història. Crec que fer-ho millor és humanament possible. No demano que dediquin els diners a cosa més profitosa —una possibilitat interessant—, el que demano és que els nostres diners, els diners de tots, s’emprin en alguna cosa que no em faci enrojolar.

És el meu criteri. Molts altres pensen el mateix. Molts altres, no. La qüestió no rau si una opinió és més o menys majoritària sinó en la llibertat d’expressió, en aquest cas aplicada a la despesa pública. L’Enric Company —i els que, com ell, creuen que l’espectador ha d’estar callat— té el mateix dret que jo a expressar-se lliurement. És legítim. El que no pot esperar és que tothom acoti el cap davant el que diu ni pretendre fer callar ni ridiculitzar qui paga la festa, que som tots. És poc decorós si el respectable —així és com s’acostuma a al·ludir al públic— és qui t’ha pagat alguna vegada el sou via l’erari públic.

La gala dels imitadors

Mentre mantenia aquesta animada conversa amb l’Enric Company i de reüll veia la gala vaig tenir una sensació de dejà vu. No era que aquella gala fos com moltes altres gales, era que aquella gala era com La Gala Original; això em va fer pensar en els Cargo cult, els Cultes Cargo.

Durant la Segona Guerra Mundial la força aèria, l’exèrcit i la marina dels EUA, de Gran Bretanya i d’Austràlia van ocupar centenars d’illes a l’oceà Pacífic. Com ja havien fet els japonesos, el primer que feien era construir un aeròdrom per fer-hi arribar subministraments. Quan l’illa era habitada a vegades feien servir els indígenes com a mà d’obra (molt) barata. El paisanatge acostumava a viure amb una tecnologia pròpia del neolític i ser a prop d’exèrcits tan tecnificats fou un xoc cultural difícil de digerir.

El 1945, Norris Mervyn Bird —oficial de l’exèrcit australià— donà nom a una cosa que ja feia uns anys que passava a Papua i a d’altres illes i ho va fer en observar l’estrany comportament dels seus habitants. La casuística era variada però sovint seguia el mateix patró: quan una base era desmantellada els indígenes la reconstruïen amb els seus materials: avions teixits amb fulles i vímet, torres de control fetes amb troncs de palmera, antenes de ràdio fetes amb canya, pistes d’enlairament toscament improvisades, hangars fets amb palma. S’enfilaven a les seves torres de control de fireta tot imitant el comportament dels controladors i esperant que la representació dels ritus de l’home blanc fes tornar aquelles grans bèsties voladores que arribaven plenes de menjar i coses fabuloses.[i]

Ja se sap que la nostra gent del cinema, sigui per manca de recursos o excés de capacitat interpretativa, té tendència a la imitació. Un dia es varen enlluernar amb la gala de lliurament dels Oscar i varen pensar que la millor idea era copiar-la. Primer van triar un nom que, com en el cas d’Oscar, no tingués res a veure amb el cinema o el seu origen fos obscur; vet-ho aquí com tenim els Goya —un pintor— i els Gaudí —un arquitecte. Els francesos, els nens repel·lents del cinema europeu, anomenen el seu premi César, no pel conqueridor de la Gàl·lia sinó per l’escultor César Baldaccini que va crear els trofeus. Quan ells atorguen un César, a més d’un premi lliuren una obra d’art genuïna —de gust opinable— i no la nostra horterada.

Després van triar un presentador que fes més o menys gràcia; els Goya i els Gaudí són tardans —els primers arrenquen el 1987 i els catalans, el 2009— i per això l’origen de la imitació té nom i cognom: Billy Crystal. Va presentar la gala dels Oscar en vuit ocasions i molts encara l’enyoren. Nosaltres encara no hem trobat el nostre Billy Crystal i per això patim una corrua de despropòsits; sorprèn la capacitat dels Goya i els Gaudí de triturar les reputacions dels més incauts. La última, la de Rossy de Palma.

Com que els americans ho fan tot molt gran aquí varen pensar de fer el mateix. Això no és Hollywood ni hi ha diners a cabassos i les gales acaben a llocs tan desangelats com l’auditori del Fòrum. Per a una convenció de comercials d’audiòfons o un congrés de protèsics està molt bé però llueix poc. El que em té absolutament fascinat és la manera de vestir dels convidats; esmoquin i vestits llargs a dojo. Als Estats Units aquest costum té el seu origen al 1929, any en què se celebrà el primer lliurament dels Oscar. A aquells saraus hi anava gent amb molt de glamur i això, a finals dels anys vint, implicava mudar-se d’una manera que avui fa riure, especialment si la resta de dies vas vestit com un adolescent i tens fills adolescents. Sempre n’hi ha que saben estar, vestint com els rota, amb o sense corbata.

Guardó dels Premis Gaudí | © Acadèmia del Cinema Català - Paco Amate

Guardó dels Premis Gaudí | © Acadèmia del Cinema Català – Paco Amate

La mecànica de l’esdeveniment no té cap sentit excepte si ets l’inventor de la fórmula i pots parlar de tradició, per curta que sigui. Amb la tele i internet inventats repetir els nominats —que tothom coneix dies abans de lliurar el premi— és un manierisme buit de significat. Deixar parlar els premiats és mortalment previsible i televisivament avorrit. Tots estimem molt la mama i el papa. El nostre equip professional sempre és el millor —quan diuen “que no són un equip sinó una família” ja es per cagar-s’hi— i sí, aquest Gaudí és per a ells. Però me’l quedo jo, que el bon rotllo té els seus límits. I sempre hi ha un Paco, un Quique o un Lolo que ningú coneix però també s’ho mereix.

Isona Passola ha dit aquest matí a Catalunya Ràdio —amb la incondicional complaença de Mònica Terribas que s’ha limitat a fer la retòrica pregunta de lluïment— que la gala és “un gènere”, és com és perquè les gales són com són, aquí i arreu del món. Que tothom ho fa igual. Que 100.000 mosques no es poden equivocar, vaja. Que fer una gala de 4 hores és el que hi ha perquè la gent ha d’agrair els premis (això deu ser un manament cinematogràfic escrit als Cahiers du Cinéma). Que Rossy de Palma estava perfecta i que qui ho critica no està capacitat per entendre l’Art. Toca’t els pebrots, una altra que viu o ha viscut de l’erari públic i es permet insultar el pagador.

El 1962 Arthur C. Clarke escrigué Profiles of the future. Conté les seves famoses tres lleis. La tercera diu que “qualsevol tecnologia que estigui prou avançada és indistingible de la màgia”. Ves què els passava, als habitants del Pacífic, i què els passa, als organitzadors de les gales de cinema d’aquest país. Són incapaços d’inventar un format actualitzat que, gairebé un segle més tard, superi l’original, sigui entretingut, no faci venir vergonya aliena ni et deixi la sensació que algú està llençant els teus diners. I a sobre, se suposa que hem de suportar, calladets, que ens diguin burros.

[i] Un article publicat el 1959 a Scientific American aporta una visió molt més inquietant de la qüestió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Benvolgut Bernat,
    Trobo interessant el teu comentari, i confesso que m’has informat i fet pensar. Però ahir, veient la gala m’ho vaig passar força bé.
    Potser Rossy de Palma no és del gust de tothom, i també admeto que l’ambien surrealista de tot plegat no hagi agradat a una part dels espectadors.
    En acabar la cerimònia em va quedar un bon gust de boca, i fins i tot un somriure als llavis.
    La conclusió a què arribo és que cap fet artístic és de l’agrat de tothom; i d’altra banda valoro el risc assumit pels organitzadors.
    Les complaences exagerades no porten a res de bo, però la crítica despiatada tampoc.
    Felicitats per aquest article, alegria… i calma, que hem de fer moltes coses i ens caldrà humor, i especialment, bon humor.

    • Benvolgut Lluís,
      Celebro que t’agradés, ho dic de veritat. Possiblement n’hi ha hagut de pitjors, tal és el cas de ‘Catalunya aixeca el teló’ de la passada tardor. Tanmateix penso que hi ha cert cansament per acumulació en veure que la fórmula mai es posa a prova, que el talent vola molt més baix que altres programes que veiem durant la temporada –al teatre, al cinema, a la tele– i que sap greu que no es faci millor quan no manca talent, precisament.
      La crítica despietada no aporta res? Crec que en un context en el que la única cosa que es troba el sector és la mansa complaença del periodismo cultural –amb valuoses i cada cop més freqüents excepcions, però excepcions encara– una crítica àcida és més necessària del que seria desitjable.
      Agraeixo, si més no, que hagis vist la part humorística que mai pot faltar.

  2. Molt encertat. Deu ser per perpetuar genialitats com aquesta que volien que tots subvencionéssim aquesta gent amb un impost sobre Internet.

  3. Totalment d’acord. Jo afegiria que permetre que la Rossy de Palma s’enfoti del català amb una fonètica indescriptible (res a veure tampoc amb la meravella del mallorquí), és ja una mostra del respecte a la cultura que té el gremi. La responsabilitat, però, no és de la Rossy de Palma, si no de qui la contracta. Junts pel Nyap, Sra. Passola!

    • Crec que Rossy de Palma fou una víctima més del despropòsit. Potser va pecar d’ingènua. No estic d’acord amb la crítica que es fa al seu català. No el parla habitualment però és mallorquina de naixement, el seu accent no és mallorquí, és del castellanoparlant que no parla català habitualment (o mai). És evident que fa un esforç i trobo bé valorar-lo. Si la resta hagués funcionat no hi trobariem cap problema. De fet ens acostuma a fer gràcia que un actor estranger parli català amb el seu accent. Amb ella crec que la valoració ha de ser la mateixa.

      • Permet-me que discrepi, Bernat. A mi m’es igual on hagi nascut la Rossy de Palma, només crec que en els premis de cinema català, és exigible que qui els presenti tingui un català correcte. De fet, molts presentadors o presentadores nascuts a Catalunya tampoc estan capacitats (ni fan) aquesta feina. No m’imagino uns Oscar presentats per un actriu mexicana amb un domini de l’anglès equivalent al català de la Rossy de Palma. I potser ja està bé d’estar agraïts de que algú faci l’esforç de parlar català sigui com sigui. Això no era una conversa entre amics, era una feina professional de primer nivell, pagada amb diners de tots i transmesa per la televisió pública de Catalunya.

  4. No vaig veure la gala. Preferia dormir doncs la presentació que en feien a la tv ja no em cridava l’atenció gens ni mica. El que si que altres anys l’he seguida i sempre m’ha sorprès molt que demanin més subvencions per fer projectes i després es faci un desmesurat ús dels diners per fer la gala. I veure tants modelets amb més o menys encert, sembla un concurs de moda.
    Sempre he pensat que els Òscars, els Goya, eren un mal exemple. Però des de que es fan els Gaudí penso que estan intentar imitar alguna cosa que no va amb nosaltres. Tanta parafarnàlia fa una mica de vergonya aliena.
    Reconèixer la bona feina en el món del cinema es podria fer d’una manera més humil i més propera.

  5. Bon dia i bona hora,

    no sóc pas un crític, un personatge més intel·ligent que la resta d’espectadors, que pot elaborar un comentari positiu o negatiu sobre un espectacle. Sí, però, sóc un receptor, un senzill receptor.

    La gala dels Gaudí tenia quelcom que em va fer impossible de seguir-la; cada vegada que sortia la presentadora, totalment anacrònica, amb imatges del lumpen cultural més devaluat, em venia una mala gana incontrolable. Si l’art ha de provocar reaccions, aquesta dona i els seus moviments verbals em van fer abandonar la tele-visió; una sensació d’estar a punt de perbocar va ser l’única meva innocent, ingènua i indefensa reacció. I no vull, amb això manifestar cap actitud agonística; sóc una víctima de l’agressió, que vol recuperar la passió per l’art, ni que sigui una vegada a l’any.

    Mai més, si us plau.
    Ja se sap, d’altra banda, que mai més. L’any vinent en faran una altra. Serà impossible la repetició. La presentadora que la vesteixin de Sagrada Família acompanyada d’un cor d’ovelletes i mites cristians.

    A reveure, noies.
    Salut i República (en constitució)!

  6. A mi ja em perdonareu però la idea mateixa dels premis Gaudi ja em sembla ridícula, perquè de fet no deixa de suposar allò tan pujolista del “com si” català, en la línia del patètic autoengany infantil (fer veure com si fóssim una nació amb estat per tal d’evitar confrontar i tenir un estat de veritat). La resta és conseqüència del mateix: una gala provinciana, acomplexada, en tant que s’esforça, com sempre passa amb el catalans, a mirar com sigui de demostrar al món que som simpàtics i ultramoderns a còpia de fer coses estranyes de vergonya aliena. I al final, naturalment, tot resulta així de patètic. Això sense comptar l’espectacle que suposa la ridícula fira de les vanitats del nyap d’autoconsum fent veure que són a Hollywood. I el pitjor de tot és que no curen ni s’intueix que curin, els catalans. Jo ja he desconnectat d’ells.

  7. No s’acaba d’entendre si és una crítica (concreció del que fou la gala Gaudí última no hi és) a les gales d’entrega de premis sigui quina mena de premis sigui o a la dels Oscar, César, Goya o Gaudí o una resposta a un bon amic (Enric Company) que sembla que no conegui la història dels premis dits.
    Hi manca valentia. Per criticar una distracció d’aquesta dimensió s’ha de ser valent.

  8. A mi em va semblar una mena de revival caríssim d’una festeta o festassa de la “movida madrileña”: patètica, antiga, casposa i un llarguíssim etcètera. Però sobretot no hi vaig trobar cap sentit de l’humor ni cap acudit realment graciós ni intel·ligent, ni tan sols en el caríssim vestuari de la presentadora: sembla que en això se’ls hi va exhaurir tot l’enginy. Potser més que una gala volia ser una Gala daliniana. No ho sé, però em va molestar l’ús de la llengua, no tant per part de la Senyora Gala Revival Movida Daliniana, sinó per part de molts dels que hi pujaven, de les veus en off d’il·lustres comentaristes cinematogràfics, etc. No controlen els pronom febles, entre altres coses, i usen el li/lis per un le/les absolutament ignorant i barroer. Ni el Núñez de Polònia. Hi havia, a més, molta gent que no hi va acudir o que deia que volia parlar en català però que… ho feia en castellà. Tot molt vergonyós. Imaginem què passaria als Goya si un català diu “quería hablar en castellano, pero ho faré en català porque con los nervios me hago un lío”… I dóna gràcies al pare, la mare, el director i tota la resta en un català correcte. Supose que l’ABC, El País, Marhuenda, Inda i tot un etcètera molt més llarg encara que els anteriors, clamarien a les portes de Sant Miquel i li pregarien que hi fes servir la seua espasa venjadora i flamífera.