Els poetes canten Sampere

27.11.2018

Màrius Sampere és el poeta convidat –pòstumament– del Cicle L’Hivernacle, el camí paral·lel i complementari al programa central del Palau de la Música. Fa poc més d’una setmana, un manat de poetes van reunir-se a la Sala Lluís Millet de l’auditori per cantar el penúltim poemari del poeta. Vam escoltar una lectura íntegra de L’esfera insomne (LaBreu Edicions; Premi Lletra d’Or 2016), fragmentada en parts perfectament iguals. El repartiment, luxós. Marc Romera i Ester Andorrà, últims editors de Sampere, i bards a balquena: Pons Alorda, Anna Gual, Lluís Calvo, Carles Duarte, Blanca Llum Vidal, Anna Pantinat, Míriam Cano, Esteve Plantada, etc. Vam demanar a algun d’ells que ens declarés el seu Sampere personal i predilecte. Un Sampere que, amb sort –la seva obra és titànica–, pot estar inclòs a Descodificacions (Proa), la compilació que aquest dimecres a les 19 h es presenta a Sala d’Assaig de l’Orfeó Català del Palau. D’aquest aplec n’hem parlat aquí.

Màrius Sampere al riu Besòs. | Foto: Eugeni Madueño

Lluís Calvo, precís, escull un vers: “He vist Déu baixar pel Besòs”. Un El vers pertany al poema La balada del Déu, el riu i la mar, inclòs a Demiúrgia (Columna, 1996). Calvo explica la tria: “Sampere té una dimensió molt còsmica, creadora de mons, amb tota una sèrie de demiürgs, amb una imatgeria gnòstica, molt recaragolada. És un gran quàdruple de figures demoníaques i angèliques. Situava tota aquesta imatgeria samperiana en espais molts concrets del lloc on vivia, el Barcelonès Nord. Aquest vers sempre m’ha fet molt d’efecte perquè uneix dues coses molt clares de Sampere: la imaginació desfermada, amb molt elements religiosos, de creació de mons, i la vinculació a un lloc molt concret”.

Pons Alorda és rotund: “El seu millor llibre és L’esfera insomne, és el final d’una gran trajectòria”. Ara bé: “Si em demanes un llibre més antic, m’agraden molt Osiris i el tret del caçador i Subllum. Aquests tres llibres són punts d’impacte molt importants en la seva trajectòria: el primer el va afiançar; el segon li va tornar a donar a volada, el va convertir en un autor important; i L’esfera insomne és la consagració, és sublim”.

Anna Gual també s’inclina per L’esfera insomne: “M’agafes amb aquest al cap. I el recomano, és clar. Després d’escoltar la lectura comuna, trobo que és un poemari que toca tots els aspectes de la vida, no se’n deixa ni un; toca la vida, la mort, les pors, les alegries, i ho fa d’una manera molt dedicada i molt incisiva a la vegada. De fet, molts dels seus altres poemaris són així, però aquest engloba de manera més total tots els conceptes que Sampere treballa durant la carrera”.

Esteve Plantada serveix dues opcions: “Per descobrir el poeta recomano 123 d’Edicions del Buc. És un llibre que recopila 123 poemes, es va publicar fa cinc anys, està molt ben editat i és ideal per endinsar-se en l’obra de Sampere. A part, destaco Ens trobarem a fora (Proa, 2006), que em va impactar molt. Per les imatges, la potència obscura, dura, agra, t’interpel·lava moltíssim; té també aquesta dimensió de parlar amb la divinitat, el misticisme, però no només parlar, sinó de destruir-la també”.

I finalment, Míriam Cano, que es decanta per un vers: “Sempre recordo un vers d’en Màrius, un vers que sempre m’acompanya. Diu: “No són poemes, | són totes les vegades | que m’heu deixat sol”. En Màrius és algú a qui el reconeixement li va arribar tard. I quan va arribar-lo va ser molt fulgurant, era algú que feia molt temps que treballava. El vers, a més, em colpeix perquè veig tota la seva trajectòria, la sensació de solitud, però també hi veig el que ens passa a nosaltres quan escrivim, que ho fem quan ens sentim sols”. Aquest vers pertany a Ningú més i l’ombra (Proa, 2014).

Ja ho saben: demà 28 de novembre, a les 19 h, més Sampere al Palau. I encara un altre mos: abans o després de la presentació, poden visitar l’exposició d’una part de l’obra gràfica del poeta, artista versàtil (també va ser, puntualment, cantant i compositor). Mai no arribarà la fi del món desplega el cosmos abstracte de Sampere. Pintures que tenen evidents vasos comunicants amb l’obra poètica.