Els poderosos moren

17.03.2019

Els poderosos moren. És un fet que és bo “recordar de tant en tant”, diu Albert Serra. El cineasta exposa Roi Soleil a la Fundació Tàpies, la gravació d’una performance sobre la mort de Lluis XIV que va fer el 2017 a la galeria Graça Brandao de Lisboa. L’obra és la germana bastarda de la pel·lícula La mort de Lluís XIV (2016), despullada de les opulències barroques i directa a l’hora d’apuntar a l’essència: l’estupidesa del moment de la mort. Fins i tot si qui pateix és un gran rei.

Fotograma de Roi soleil, 2018 | © Albert Serra. Andergraun films. 2019.

A la planta -1 de la Fundació Tàpies hi ha dos espais, un a la dreta i un a l’esquerra, ara tots tenyits de la llum vermella que Albert Serra ha decidit utilitzar per la projecció de la performance Roi Soleil. El recorregut idoni seria el següent: primer, passar a la sala de la dreta, on només hi ha llum i so; i després, entrar a la de l’esquerra, on hi trobem el vídeo, la imitació de la mort de Lluís XIV efectuada per l’intèrpret fetitxe de Serra, Lluís Serrat, a la galeria de Lisboa.

I per què aquest recorregut? Perquè Serra és conscient que “la merda d’imatges” que veiem dia rere dia ens omplen el cervell, i que cal “una purificació de la ment”, no religiosa sinó literal, per tal que qualsevol persona pugui endinsar-se completament en una experiència com és el vídeo posterior. “Tranquil·lament t’ho mires”, diu Serra, sobre la sala on només hi ha paret, un llum de neó vermell i el so reverberant del patiment dels Lluïsos, que encara no moren. I repeteix l’artista el mateix verb: “Tranquil·lament t’ho mires, i et tranquil·litzes”.

Al cap i a la fi, aquesta acceptació dels pocs estímuls de la sala de la dreta serveix per demostrar que tot el que cal és “sentir una experiència”, perquè en paraules de Serra “no hi ha res a saber o a fer, més que viure-ho i assimilar-ho i treure les teves pròpies conclusions”. El reconegut cineasta no només parla d’experiències, sinó també d’atmosferes, d’universos que es generen, en aquest cas, a través del so i la llum; i a la sala de l’esquerra, a través de l’audiovisual complet.

“No sé el que la gent pensa, no m’interessa”, deixa sempre clar Serra, que precisament treballa seguint una destrucció de significats, deixant que la improvisació i l’esdevenir de l’art i els actors acabin amb les idees preconcebudes que es puguin tenir, o que es vagin tenint a mesura que es mira la pel·lícula final. En Albert Serra hi ha una voluntat estètica, però no per una bellesa buida, sinó pel poder comunicatiu de l’atmosfera, de la llum de neó vermella, de les escenes minimalistes i llargues.

Ja completament entrats a la sala de l’esquerra: sobre el vídeo en si, Roi Soleil, com que en teoria era una performance que no s’havia d’enregistrar, fet que Serra va acabar fent, no és una obra “preparada per ser vista per un punt de vista aliè o extern”. O això diu ell, que de fet especifica que la gravació només va prendre sentit quan, temps després, va mirar els vídeos i va veure que tenien més significats del que havia cregut en aquell moment, quan estava presenciant la performance directament.

Antoni Tàpies. Apofàtic, 1991 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / VEGAP, 2019.

“Encara que hagués volgut, no hagués pogut veure el que després he vist”. Aquest és un dels fets que porta l’artista a valorar la gravació i exposar-la en museus, tot i que estigui feta, inusualment en ell, només amb una càmera. I alguna cosa similar ha passat ara a la Fundació Tàpies. Serra ni ho sabia ni ho volia saber, però la seva mostra coincideix amb l’obertura, a les plantes 0 i 1, de l’exposició Certeses sentides, que estarà oberta tot l’any i que presenta en forma d’obra d’art el material amb què el pintor tapava el terra del seu estudi. La temàtica d’aquestes peces també remet al dolor.

La cosa va anar així: l’any 1991, Antoni Tàpies va realitzar una sèrie d’obres sobre tèxtil sintètic, un material que, en realitat, havia fet servir per protegir el terra de l’estudi quan pintava. En aquell moment, Manuel J. Borja-Villel va fer-ne una tria que es va exposar amb el títol de Certeses sentides. Vint-i-vuit anys més tard, la Fundació torna a presentar aquest bloc, per presentar-lo amb una versió ampliada amb peces no incloses el 91, comissariada per la conservadora Núria Homs i el director de la Fundació, Carles Guerra.

Guerra resumeix així la coincidència del Certeses Sentides de Tàpies i el Roi Soleil de Serra: “El primer va del terra a la civilització, i el segon, de la de la civilització al terra”. L’obra del cineasta català es pot veure fins el 16 de juny. Els poderosos moren, però el poder, també en l’art, es renova.