Els Pets metafísics a Salt

21.12.2018

“Preestrena”, un concepte en contradicció quan es tracta d’un grup tan consolidat com Els Pets. Però així ho van vendre després d’assajar a La Mirona de Salt abans d’iniciar-hi la gira. Avís per a navegants: si cerqueu aquí alguna presentació d’aquests pesos pesants de la música catalana, val més que aneu a cròniques de fa un parell de dècades. Tanmateix, sempre hi ha una primera vegada per rendir-se als clàssics. Diuen.

Foto: Mario Olmos

Si bé els de Constantí han estrenat al Liceu la seva nova gira, Suite Festival, a Salt hi hagué el primer concert de facto. Durant cinc anys ens han mancat noves cançons, encara que aquella àrea petita continui sent present en aquest Pet de noves cançons a La MironaSOM és un farcell de píndoles d’una sonoritat fresca però alhora identificable. Un reivindicat pop madur. El fet de viure a terres angleses no ha afectat tan sols la indumentària de Lluís Gavaldà. Només cal escoltar totes les propostes que sonen al seu Celobert gairebé tots els vespres a iCat.

El so d’Els pets té un toc metafísic que no s’oposa a la seva identitat artística, en aquest nou recull treballada per Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la producció. Els qui s’havien acompanyat de les Llufes són prou eixerits per saber trobar el registre musical adequat i actualitzat també en contingut (la pederàstia a l’Església, la situació política del país i aquell videoclip que normalitza allò que és tan car de veure en format audiovisual: l’amor de dues noies).

I això es va palesar a Salt. Els presos polítics catalans van tenir el seu moment, com ho tenen a SOM, però amb una elegant i curta (és d’agrair, tot sigui dit) explicació de les cançons (L’exèrcit que vindrà, Prendre mal) que tenen a més a més com a tema principal la fredor dels piolins en tornar a casa amb les seves famílies després de fer estomacades com si res. A això li podem sumar l’etern homenatge al monarca de torn amb Jo vull ser rei, que va tancar el concert desafiant aquest ressorgir de la censura.

“Ens van dir que si ara toquéssim aquesta cançó, tindríem problemes, i vam pensar que perfecte, que la faríem”. I el concert va acabar a crits d’independència, això que tant costa de veure des que van començar a sorgir els llaços grocs. Les flamants lletres que cantava Gavaldà, intercalades amb èxits com Agost, Com anar al cel i tornar, Hospital de Mar o Tantes coses a fer deien, per exemple, “on era el teu Déu quan la meva pell tocaves” (Corvus), “…i goso a dir-te follem” (Mil hiverns) o “i els gemecs no són més que rutina” (Prendre mal).

El carismàtic modus operandi de Gavaldà a l’escenari va tenir un moment ben àlgid entre peça i peça, quan sentint els típics laments dels fervents seguidors del grup va rondinar gentilment: “Que no, que és l’última! Tenim cap a 55 anys, si volem tocar-ne una i acabar, acabem”.