Els petits miracles de la Sala Beckett

22.07.2014

A la Sala Beckett, de tant en tant, s’hi produeixen miracles. Divendres passat, quan ja començava a notar els primers símptomes de ressaca creativa, vaig recuperar (una mica) la fe en la humanitat. Era a la classe del dramaturg francès David Lescot quan el Pablo Macho, un noi de poc més de vint anys, va deixar anar que el seu gran referent teatral era Molière. Sí, ho heu llegit bé. Molière, l’autor de L’Avar, el pare de la Comédie Française. Lescot havia demanat a cada un dels alumnes que es presentessin breument i diguessin quins eren els seus autors preferits. Es va parlar de Neil LaBute, David Mamet, Harold Pinter, Joan Maragall, Claudio Tolcachir, Jordi Casanovas i Henrik Ibsen entre altres. I llavors es va produir el primer petit miracle. El Pablo, que aquesta temporada ha format part del projecte Els malnascuts de la Sala Beckett, va explicar que el seu somni és escriure, dirigir i interpretar els seus espectacles, com feia Molière.

El dramaturg Neil LaBute. | Foto Nani Pujol

Era el primer dia de seminari i Lescot va optar per no presentar-se i deixar que els alumnes li fessin preguntes. Ens va explicar que per ell el teatre és com una partitura i els actors músics als quals cal dirigir. Que no creu en el concepte de teatre postdramàtic i que no li interessen els autors que, com Wajdi Mouawad, es despullen per complet i ensenyen la seva vida privada. Per Lescot, això no té cap tipus d’interès i, a més, no creu en els orígens (una constant de l’obra de Mouawad). Per contra, cada cop li atrauen més els petits detalls del dia a dia.

I tot parlant de teatre va arribar el primer exercici: Retratar, en forma de diàleg, un episodi de la nostra vida relacionat amb els diners. L’objectiu del seminari és, de fet, observar la manera que tenen els alumnes d’explicar la seva pròpia història. Com esdevenen narrador i personatge del seu relat. I la millor forma, diu Lescot, és a través del diàleg. Al llarg del curs van treballar-lo i barrejar-lo amb altres elements com el monòleg, ja que, segons el dramaturg francès, cal protegir i modernitzar el diàleg.

Aquesta és, de fet, la paraula que defineix l’Obrador d’Estiu. A les aules de la Nau Ivanow s’aprèn interactuant, coneixent gent i creant converses. “Vull que sigui un punt de trobada i d’intercanvi en el qual es gestin futurs projectes” explicava Toni Casares, director de la Sala Beckett. I després de passar-hi cinc dies puc assegurar que sí, que ho han aconseguit. A classe, a l’hora de dinar o esperant per entrar a les lectures dramatitzades, es comparteixen neguits, inquietuds creatives i fins i tot s’intercanvien telèfons i e-mails. L’exemple de tot això és Desig Jam, l’espectacle sorgit del curs de Neil LaBute, que es va poder veure la temporada passada a La Seca Espai Brossa.

I aquest és, al meu entendre, el segon petit miracle de la Sala Beckett: el laboratori pràctic per a dramaturgs i actors amb Neil LaBute i, enguany, Michael Attenborough. És aquí on, i no exagero, queda clar que l’Obrador és més que un conjunt de cursos intensius. “Vam comprovar que es pot fer una obra de teatre en una setmana” em deia l’any passat Alberto Ramos, un dels autors de Desig Jam.

Si llavors van treballar els monòlegs a partir de la idea de desig, enguany el tema era el pecat. El van triar per sorteig tot i que, casualment (o no) era el preferit per LaBute. Un cop escollit el concepte clau, actors i dramaturgs han tingut sis dies per crear, escriure i donar vida a vuit textos. I jo, que no podia deixar de preguntar-me com es pot tirar endavant un espectacle, per petit que sigui, en tan pocs dies, vaig proposar-me entendre-ho. I crec que, després d’uns quants dies d’infiltrada a les classes de LaBute i Attenborough n’he tret l’entrellat: la clau de tot plegat és la interacció constant entre l’actor i el dramaturg. No es tracta d’un taller de dramatúrgia, ni d’interpretació, sinó de dramatúrgia actoral. Del resultat, us en parlaré ben aviat en el marc d’una conversa amb tots els participants. Només un spoiler: hi haurà homicidis, pedofília i una Blancaneus. Com diu l’Evangeli, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Preparats?