Els personatges han de cobrar vida pròpia

7.11.2017

Els escriptors i els actors han de deixar que els seus personatges cobrin vida pròpia. En la primera conferència del cicle Barcelona Novel·la Històrica, l’actriu Maria Molins i l’escriptor xilè Jorge Edwards conversen sobre com dotar-los de vida i quina és la tasca del narrador.

Jorge Edwards i Maria Molins al cicle Barcelona Novel·la Històrica | © Pep Herrero /ICUB

L’escenari del teatre Condal es va convertir ahir en un ‘theatrum mundi’ particular: una part del públic va trencar la ‘quarta paret’ per seure en un racó de l’escenari, a prop de l’escriptor Jorge Edwards (Santiago de Xile, 1931) i de l’actriu Maria Molins (Barcelona, 1973). Els dos protagonistes de la conferència “La condició humana en la novel·la històrica. Reflectir el que som”, que inaugurava el cicle Barcelona Novel·la Històrica d’enguany (del 6 a l’11 de novembre), van reflexionar sobre la relació entre l’autor i els seus personatges. Aquest diàleg s’emmarcava en un dels eixos principals del festival: “el narrador explica la història a partir de la condició humana, que és la que defineix les accions humanes”, explicava Fèlix Riera, comissari del Barcelona Novel·la Històrica. La metàfora del ‘teatre del món’ es feia realitat en la mesura que autor, actor i lector compartien un únic espai.

El diàleg va versar inicialment sobre el desdoblament de l’autor i l’actor en la infinitat de personatges. “L’actor no és més que un camí per on van desfilant els personatges”, reflexionava Molins, que descrivia cada personatge com la intersecció de l’autor, el director i l’actor. Més enllà dels mètodes d’interpretació teatral (del de Grotowski al de Stanislavski), viure les ombres, els inferns i les llums de cada paper és un requisit sine qua non perquè el públic es cregui els personatges: “L’actor ha de reviure l’ànima de cada personatge”, afirmava l’actriu catalana. En aquest sentit, el treball de l’actor és semblant al del novel·lista: s’ha de posar en cada personatge i “fer que cobri vida pròpia” amb tanta força que modifiqui l’esquema que tenia l’escriptor, va explicar Edwards citant la Niebla d’Unamuno.

Jorge Edwards al cicle Barcelona Novel·la Històrica | © Pep Herrero /ICUB 6 de novembre de 2017

El to de la xerrada s’intensificava i s’apropava a la “meta-literatura”, alhora que es definien les relacions entre la realitat i la ficció. En aquest sentit, l’actriu va dir que d’alguna manera “són els personatges els que escullen a l’actor”, potser en una referència sui generis al títol de Pirandello. Cal fer una investigació per a apropar-se i entendre el personatge, per encarnar-lo: “per interpretar Hamlet amb la complexitat i fragilitat necessàries cal tenir com a mínim trenta anys i entendre la profunditat de l’ànima humana”. Això ho va aprendre a l’Institut del Teatre, i més tard ho portaria a la pràctica amb papers com el de Sònia dins l’obra L’oncle Vània del rus Chéjov: tot murmurant les darreres paraules del monòleg final, Molins assegurava que una part de cada personatge es quedava amb ella un cop havia abaixat el teló.

L’altre punt clau del diàleg va girar entorn del narrador: “només el narrador coneix què va succeir en la història, i fins i tot ho sap millor que els que hi van participar”, podem llegir en el programa de la xerrada. Així s’iniciaven un seguit de reflexions entorn d’aquesta figura: “l’art funciona amb la memòria que oblida, i permet que el novel·lista faci ficció”, assenyalava Edwards, citant el conte Funes el memorioso de Borges. Més tard, l’escriptor xilè elogiava l’estil de la novel·la del temps de Proust, un dels referents de l’escriptor xilè.

Edwards va fer servir la seva novel·la històrica La muerte de Montaigne (Tusquets, 2011) per reflexionar sobre “l’exili” –metafòric o literal– que necessàriament ha de patir l’artista: cal “apartar-se del món”, diu, “com ho va fer Montaigne quan es va tancar a la seva torre, rebutjant així la invitació a viure a la cort del rei Enric IV de França”. Segons l’escriptor xilè, quan un poeta assumeix la seva vocació es converteix en un “exiliat” ja que, encara que es quedi al seu país, sovint ha de renunciar, per exemple, a la seva família: “s’ha d’assumir aquest procés d’ocultament i de marginació”, reitera. De fet, Edwards va haver d’abandonar el càrrec de diplomàtic i exiliar-se durant la dictadura militar de Pinochet.

Maria Molins al cicle Barcelona Novel·la Històrica | © Pep Herrero /ICUB 6 de novembre de 2017

Els moments més absorbents del diàleg van ser quan els interlocutors abandonaven la juxtaposició de discursos en favor d’un diàleg fluent, sense límit, mantenint la tensió i la fragilitat de la improvisació. Cada personatge decidia els seus temps. Fèlix Riera, moderador del diàleg, va afirmar que “la novel·la intensifica la realitat i permet al públic viure unes experiències en un temps fictici que mai podríem viure en el temps real”. Com a resposta, els dos protagonistes van parlar del paper del narrador com a “ordenador”, que decideix el temps emocional del relat: l’un, de la novel·la, ordenant el caos de la història; i l’altra, de l’actuació, mitjançant la respiració, les pauses i el silenci. Com hem dit, el narrador ordeix una trama i fa propera a l’espectador, a partir de personatges i d’accions humanes, la història. Sovint el personatge, però, pren les regnes de la seva pròpia història.

Mentre s’acomiadava, Edwards va desitjar que en el futur la societat donés més espai a la bona poesia, al bon teatre i a la bona pintura: “possiblement és una utopia, però crec que s’ha de tenir utopies al pensament per a poder viure”. La grada del Condal, quasi buida –amb només una quarantena assistents– va escoltar aquest clam a la cultura.

El moderador, Fèlix Riera, havia intentat guiar l’indomable discurs dels seus convidats. El suggeriment d’Edwards sobre el Crusoe de Defoe com a la “primera novel·la històrica” va servir a Riera per a concloure que la fràgil construcció de la identitat humana és alhora capaç d’edificar novel·les i civilitzacions.