Els peripatètics de la Biennal prenen la paraula

22.10.2018

En el marc de la Biennal Ciutat Oberta, La Casa dels Clàssics ha organitzat quatre recorreguts pel centre històric de Barcelona, batejats amb el nom ‘Passejos peripatètics’, per persistir en la seva tasca de divulgació dels textos clàssics. Partint de la consideració d’un clàssic com aquella obra que ha perviscut en el temps despertant sempre les mateixes inquietuds en els seus lectors. Del que es tracta és de reprendre’ls com a primera matèria de la reflexió, que en aquest cas es du a terme a la manera dels peripatètics, els alumnes de l’escola aristotèlica, que passejaven per la polis tot debatent els grans temes de la filosofia antiga: la justícia, l’amor, la physis… De fet, que és reflexionar si no (metafòricament) “caminar al voltant de”?

Passejos peripatètics | Foto: ICUB

El valor afegit d’aquests passejos és redescobrir Barcelona amb una de les infinites perspectives amb què ens podem atansar a la ciutat. Passejar-hi a mig matí, a primera hora de la tarda, sortint del recorregut quotidià i els llocs ja coneguts, o passar pels mateixos llocs que cada dia, però sorprendre’t en descobrir-hi coses noves i carregar-los d’un nou significat. Però sobretot, fer-ho acompanyada de persones il·lusionades per aprendre coses noves, debatre i prendre la paraula; perquè encara que desplaçant-te per la gran metròpolis no ho sembli, tothom té alguna cosa a dir.

Estereotips de gènere als clàssics

Com explica Clara Carrillo, la guia peripatètica d’aquest passeig, els antics no tenien consciència de gènere, simplement no s’atribuïa al sexe femení una condició “política” (és a dir, de participació en la polis). De fet, l’ús actual del terme “gènere” és transferit des de la medicina, on s’emprava per referir-se al sexe dels mamífers segons els genitals; no fan tant que es concep el gènere com un constructe social i cultural. Per això, és interessant i necessari abordar els textos clàssics des de la perspectiva de gènere, precisament per veure com s’han construït i poder-los deconstruir en la mesura que constrenyen “la possibilitat que cadascú sigui el que vulgui ser”. Amb aquest plantejament, la Clara ens explica diversos arquetips de dona que podem trobar en la literatura clàssica i que encara avui en dia podem identificar en la nostra societat i sobretot en la producció cultural.

La dona masculina, aquella despreocupada de les tasques típicament femenines (cures de la llar) i que per la seva força física es dedica a la caça i la lluita; és l’exemple de les valquíries i les amazones. La dona fortalesa, la qui destaca per la seva capacitat racional en el moment que assumeix un paper públic en absència de l’home; Atenea en seria el prototip, en tant que deessa de la saviesa i l’estratègia bèl·lica. La dona mare, la que queda reduïda a les tasques reproductives i domèstiques; Hera, deessa del matrimoni i la fertilitat, o Hècuba, reina de Troia, no són sinó “esposes o mares de”. La dona bruixa, aquella que se surt del rol que li ha estat assignat i que per això és castigada; és el cas de Medea, temuda pels seus poders sobrenaturals, la seva capacitat crítica i passions desmesurades. La dona femme fatale, culpable de ser víctima en tant que portadora dels grans mals de la humanitat a causa dels seus atributs; la curiositat de Pandora, la bellesa d’Hèlena i la capacitat persuasiva d’Eva.

Què és la bellesa?

Amb el mateix background feminista, la Clara també ens parla de la bellesa i de com concebem l’ideal segons uns cànons socialment construïts, tot i que ens costa més identificar aquells mecanismes pels quals arribem a concebre socialment o individual que quelcom és bell. Si bé és cert que en la filosofia s’ha intentat justificar l’objectivitat dels judicis estètics (és a dir, l’afirmació que quelcom és o no bell o sublim, que cal distingir del gust), sembla que a peu de carrer tendim a afirmar la subjectivitat de la bellesa. En la discussió sobre la bellesa, un aspecte important a tenir en compte és la possibilitat d’afirmar-la tant de l’art com de la natura, tot i que en l’estètica no ha esdevingut mai una qüestió de consens. D’altra banda, també cal incloure l’educació en el plantejament: es pot educar la sensibilitat estètica?

Comencem parlant de la bellesa natural, aquella que trobem en la proporció àuria de la natura i que les obres d’art sovint intenten reproduir per ser belles, tot i que en la contemporaneïtat hem arribat a considerar la bellesa artística com quelcom extremadament allunyat de la natura. La bellesa física, aquella que atribuïm als cossos i que erròniament solem confondre amb l’atractiu físic, sigui de manera induïda o per acceptació social: hem sexualitzat la bellesa. Als antípodes d’aquesta, hi trobem la bellesa grotesca (o sublim), la que es reivindica en el romanticisme en tant que allò grotesc o terrorífic desperta una emoció molt més forta que la placidesa d’allò bell. Per últim, la consideració més recent de la bellesa la trobem en les avantguardes del segle XX, la qual podríem anomenar “bellesa artificial”, aquella que afirmem d’artefactes complexos com el software dels iPhone, la carrosseria dels cotxes o els mobles d’IKEA.

Per què li diuen amor…

Què és l’amor, un dels temes universals en la literatura en tant que producció humana. La Berta Solé ens proposa fer un recorregut pels conceptes amb què s’ha entès l’amor per tal d’oferir nocions amb què i sobre les quals debatre. El punt de partida, però, és la nostra realitat social, i és que l’estereotip de l’amor romàntic (heterosexual i passional) ha aclaparat la manera en què entenem l’amor; més aviat, n’ha restringit l’abast de significacions que arribat a tenir.

Anar a buscar l’etimologia del terme o els mots grecs amb què els antics parlaven d’amor, sempre és esclaridor per iniciar una reflexió, en aquest cas col·lectiva. Els grecs tenien un mot per cadascun dels que ara anomenem “tipus” d’amor: Eros, el desig (sexual); filia, el vincle (amistat); agape, donació incondicional (diví); storge, l’afecte (familiar). A partir del mite de l’engendrament d’Eros per Poros (l’abundància) i Pènia (la indigència), la Berta ens explica l’amor platònic, el desig motivat per la mancança de l’ideal en el món sensible. És pel desig que ascendim a l’ideal, que pels místics com Santa Teresa de Jesús i San Juan de la Cruz, no és sinó amor ideal en si mateix per l’ésser diví, el Déu cristià. Aquest desig portat a l’extrem de la destrucció és el que trobem en els bohemis, pels qui el desig viu mentre és insatisfet, o personatges literaris com Anna Karènina, pels qui l’objecte de desig esdevé el sentit de la vida. Veiem, per tant, l’amor passional, lligat al sexe, cosa que en els casos anteriors no es donava. D’altra banda, per contrarestar el component corporal, parlem de l’amor per convenció, aquell que és acordat per les famílies i que per tant es restringeix a la parella heterosexual.

Els assistents al debat prenen la paraula i coincideixen en considerar també l’amor com una decisió serena de compartir projecte de vida amb algú altre, acceptant la multiplicitat de formes que aquest compromís o convivència pot adquirir. D’aquí que es comparteixi la necessitat de trencar amb l’heteronormativitat (és a dir, l’heterosexualitat normativitzada) i tornar a obrir la possibilitat d’estimar de totes maneres en què l’ésser humà és capaç.

Demos i iustitĭa

La resposta a la pregunta “què és la Justícia?” no és única, ni els conceptes que utilitzem tenen un significat tancat o definitiu. La Teresa Hoogeveen ens convida a obrir aquests conceptes que associem a la justícia per desengranar les intuïcions que hi ha al darrere, com igualtat, equitat, utilitat, necessitat, retribució, etc.

Davant la pluralitat de respostes intuïtives a què sigui la justícia, ens cal respondre a la pregunta “de quina manera és just decidir què és just?”; aquesta pregunta la responen els sistemes polítics, en el nostre cas la Democràcia. És a dir, la presa de decisions col·lectivament i per majories no diu què és just, sinó que és just decidir-ho entre tots. El filòsof que s’hi oposa més frontalment és Plató, precisament perquè el demos no sap de justícia, sap d’altres coses, però no de la idea de Bé; d’aquí que la polis més justa sigui aquella que governen dels savis. Però no fins a Copèrnic i Darwin que la pregunta per la justícia ve a tocar de peus a terra, ja que en el moment que la Terra deixa de ser el centre de l’univers i l’home passa a ser un animal, ja no és tan senzill apel·lar a valors externs. És aleshores que sorgeixen teories contractualistes com la de Hobbes, qui assumint que “l’home és un llop per l’home” planteja la necessitat de cedir la llibertat individual a un poder únic que garanteixi la seguretat de tots. En contraposició, hi trobem les propostes cooperativistes, que consideren que també tenim un instint de col·laboració, el liberalisme, que aposta per afavorir el poder econòmic com a mesura per controlar el poder polític o l’utilitarisme, que pren la felicitat de la majoria com a criteri d’allò just.

Problematitzar tots aquests conceptes i intuïcions sobre què sigui el gènere, la bellesa, l’amor o la justícia és necessari per entendre com funcionen moltes de les estructures socials del nostre temps. La filosofia no deixa de ser, també, un producte de l’activitat humana, però que no deixa de qüestionar-se a si mateixa, de reflexionar. Per tant, allò de la filosofia que cal que la societat s’apropiï és la seva actitud, el compromís amb l’intent de dir quelcom vertader i la consciència d’aquesta mateixa impossibilitat.