Els papers del doctor Sirera

10.03.2018

Aquests dies de fred i de plom haurien de servir per a alguna cosa més que per ensomniar l’arribada del bon temps: llegir els papers de Carles Sirera és una bona manera de fer passar l’ensopiment i la gravetat impostada d’algunes opinions. Qui és el Doctor Sirera?, potser es pregunta el lector. És l’home que ens falta. Ha marxat a Polònia, cansat de bregar amb les muralles polítiques disfressades de burocràcia que protegeixen el món acadèmic espanyol. És la veu de la controvèrsia, l’antítesi de la nostra escuma intel·lectual que s’arrossega fins a la riba deixant unes idees arnades com fòtils antiquats. El podem trobar discutint a camp obert contra un cretí tuitaire igual que esbudellant el programa educatiu de Ciutadans, sempre sota l’estrafolària divisa -per desconeguda en aquestes latituds- que la confrontació és el que fa avançar la ciència.

Proclamació de la II República a Madrid el 14 d’abril del 1931.

L’historiador Sirera estima la Segona República. Un republicà que ha investigat el segle XIX. La idea que ens han venut d’Espanya com un país endarrerit, ell la desmenteix a través del coneixement del segle XIX. Diu, el doctor Sirera, que l’endarreriment d’Espanya és un mite introduït a través d’un artefacte que es diu Teoria de la Modernització. Segons aquesta teoria, la democràcia és conseqüència del creixement econòmic. El progrés econòmic requereix estabilitat. Durant la Guerra Freda, de vegades qui proporcionava l’estabilitat eren uns dictadors -casualment anticomunistes- suportats pel poder dels Estats Units. A diferència dels règims totalitaris, que no podien assegurar la llibertat d’elecció dels consumidors, les dictadures autoritàries obrien el camí que anava del lliure mercat a la democràcia.

A Espanya, la Teoria de la Modernització s’ha utilitzat per explicar que la Guerra Civil era tan inevitable com una catàstrofe natural, ja que l’endarreriment econòmic secular havia impossibilitat l’establiment d’una democràcia duradora i, per tant -estirant el fil- no cal trencar-se massa les banyes per determinar-ne les responsabilitats. Al cap i a la fi, era una guerra predestinada. Des d’aquest punt de vista, Franco va ser un mal menor que portà la democràcia amb els seus tecnòcrates. La Transició és la culminació d’aquest procés i és un èxit que no admet cap crítica ni objecció. La Segona República era un desastre que indefectiblement havia d’acabar en un conflicte. No en parlem més, girem full, etcètera. I vet aquí un gos vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

El doctor Sirera no és l’únic a combatre aquest relat, però sí que és dels pocs que per fer-ho s’hi ha jugat la pell, la professió. L’admiració per Max Aub (dedicant-li un paper intitulat “Max Aub o la democracia inquebrantable”) ens indica on posa el pes de la rectitud i en quina figura pública hi busca els valors republicans que s’han evaporat del món cultural i acadèmic espanyol, a mesura que el domini de la Teoria de la Modernització colonitzava la universitat i l’opinió pública. Sirera és un fatxenda valencià que no defuig cap combat perquè té la convicció que una veu pública es construeix llançant i rebent arguments que es refinen o moren durant la disputa. S’ha guanyat així uns quants enemics, alguns de poderosos. Ara viu a Polònia i la seva veu ens arriba més clara que mai.