Els nous rituals de la Fira Mediterrània

Un atapeït passeig per desconstruir els rituals a la Fira Mediterrània de Manresa.

Abraçades d’aeroport; gent gran que, avui encara, se senya abans de cada àpat, o el petó que fan les mares de bona nit. El dia a dia és ple d’hàbits i de rutines, de petites accions i cerimònies que, per alguna raó o altra, fem i desfem contínuament sense ser-ne conscients. Els rituals s’associen amb la tradició i els costums, però a la Fira Mediterrània de Manresa, en canvi, són llavor de creació contemporània. De la relació entre cultura popular, espiritualitat i comunitat, en fan noves interpretacions artístiques i per aquesta raó el fil conductor de l’edició d’enguany són els rituals. Prepareu-vos per explorar-los, reivindicar-los i desconstruir-los amb un atapeït passeig per la capital del Bages, des de la reinterpretació dels castellers de Pilar de dos o el darrer tram del Pas per la pau d’Ada Vilaró, fins a l’espectacle Les cançons seran sempre nostres d’Arnau Tordera i Magí Canyelles.

Manresa desbordada. Era divendres a la tarda, segon dia de la Fira Mediterrània, i corrues de gent desfilaven pels carrers de la ciutat, plens de gom a gom. Feia tants anys que no hi venia que, de fet, no recordava haver-hi estat mai. Divendres, sol, més gran i des d’una altra perspectiva, vaig redescobrir com la ciutat obria les finestres de bat a bat perquè més de 300 activitats i 161 actuacions de música, teatre, circ i dansa poguessin il·luminar racons, teatres, places i carrers. El gran teatre Kursaal, la primera parada.

 

Més enllà de l’equilibri, el valor, i el seny

Dos cossos que es movien, que flotaven, com si en fossin un de sol. Aquesta és la sensació que generen la Clàudia Gómez i la Raquel Viñuelas, dues artistes que només funcionen si ballen juntes i en sincronia. L’any passat van ser reconegudes amb el Premi Delfí Colomer 2017 de Dansa d’Arrel Contemporània i, per aquesta raó, enguany han tornat a la Fira. Enfaixades i amb camisa de quadres, van dur-hi una proposta trencadora que, enmig del brogit, va crear el silenci absolut al pati del teatre Kursaal.

Entorn d’un gran requadre negre, les dues ballarines van interpretar Pilar de dos, una peça de dansa contemporània que reinterpreta l’estètica castellera i porta la màgia dels castells més enllà de l’equilibri, el valor i el seny. Amb elegància, subtilesa, coordinació i, sobretot, molta concentració, van embolcallar el públic com si es tractés d’un embruix. Dels altaveus, somorta pels sons de l’acordió, la caixa i el tible, en sortia la remor d’una plaça que les animava a fer més gros el castell. El pilar metafòric que amb música, dansa i acrobàcia van construir va esdevenir indestructible.

Del seny a la rauxa

Tot seguit, faixes deslligades i pilar descarregat, l’alegria va apoderar-se del pati del Kursaal amb una de les propostes més atrevides de la Fira Mediterrània: Megacobla, protagonitzada pel clan dels Za!. Ells són un grup inclassificable, destraler i eixelebrat format per sis músics que, tot i que només fa una setmana que han iniciat aquest projecte, són capaços de reinterpretar la sonoritat de la cobla amb nous sons, improvisació i rauxa. Xavi Torrent (flabiol), Xavi Molina (tenora) Jordi Casas (tible) Pep Moliner (fiscorn), Spazzfrica Ehd (bateria, electrònica i veus) i Papa Dupau (trompeta, percussió, electrònica i veus) van interactuar amb cants i crits amb un públic familiar i totalment entregat que va convertir-se en el setè instrument de l’espectacle. Qui ens hauria dit que del so de la sardana en podria sortir una sonoritat tan festiva i esbojarrada com la seva?

Però tanta gaubança no es pot engabiar en un espai tan petit, i per això es va estendre per tot Manresa. Paral·lelament, mentre el sol es ponia rere Montserrat, a la plaça de Sant Domènec, uns metres més avall, també va arribar-hi la festa. Acompanyada de la música evocadora de la Companyia Elèctrica Dharma i les rialles del públic, s’hi va instal·lar la companyia Circ Pistolet, premi Zirkòlika 2017, a millor espectacle de circ de carrer. Ben entesos, els dos acròbates que la formen van ser capaços de saltar la corda l’un sobre de l’altre i, a la vegada, interpretar una ridícula i divertida discussió de parella constant. En certa manera, la seva interacció recordava a velles escenes de Stan Laurel i Oliver Hardy que ens van retornar a la infantesa. Aleshores sí que vaig recordar aquell petit jo que va visitar la Fira anys enrere.

Mentrestant, a la Plaça Major, el Grupo Puja!, vingut d’Argentina, del País Valencià i de Múrcia, s’enfilava al cel amb una grua que pràcticament era dues vegades més alta que l’Ajuntament. De dalt de tot hi penjava una flor enorme, que pujava i baixava carregada d’acròbates, ballarins i actors que recorrien, amb espectacularitat, llum i música, la vida del Quixot. De tanta gentada, la plaça era un cau de formigues.

 

Una fusió insòlita

Com era d’esperar, el darrer tram del Pas per la Pau de l’artista Ada Vilaró també va tenir un gran seguici. Després de sis dies en silenci per diferents municipis i indrets del Bages –entre els quals, el Centre Penitenciari de Lledoners–, va culminar el seu recorregut en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, la baixada de La Seu. Va posar punt final, així, a un emocionant viatge que clama per la pau i la llibertat a través de l’esperit.

Així i tot, la croada més llarga que vam poder veure divendres a la Fira Mediterrània de Manresa és la que ha fet el treball escenogràfic ideat per Eva Yerbabuena, una de les bailaores i coreògrafes de flamenc amb més projecció internacional. La sala gran del teatre Kursaal va acollir Cuentos de azúcar, un espectacle bellíssim i tendre que uneix dos universos tan distants com Andalusia i el Japó. Altra vegada una nova mirada renovada a la tradició i els costums per esfondrar la imatge que teníem dels rituals.

La veu aguda i clara de la cantant japonesa Anna Sato i la música de Kaoru Watanabe són el punt de sucre, de dolçor, que reinventa l’estil flamenc, esgarrinxador i desacomplexat d’Eva Yerbabuena i Fernando Jiménez, dels cantaors de veu esquinçada Miguel Ortega i Alfredo Tejada, de la guitarra de Paco Jarana i dels percussionistes Rafael Heredia i Antonio Coronel. Aplaudits per la claca, embadalida i incrèdula, tots nou van acabar l’espectacle en rotllana per demostrar un talent que espanta i fusionar dues cultures que mai no hauríem imaginat que maridarien tan bé. “No somos nadie; me voy con el alma llena”, deia una dona al seu acompanyant a la sortida del Kursaal. I tenia raó. Quina bestialitat.

 

Les cançons seran sempre nostres

Si fem una mirada retrospectiva del passeig de tarda que vam fer per la Fira Mediterrània de Manresa, la sensació que ens queda és que la qualitat artística dels espectacles d’enguany ha estat elevadíssima. El més aplaudit pel públic va ser, sens dubte, el darrer, el que tancava la jornada de divendres. Era la primera vegada que el carismàtic líder del grup Obeses, Arnau Tordera, i el tenorista Magí Canyelles pujaven a l’escenari plegats per fer florir Les cançons seran sempre nostres, un espectacle musical que explora –i fins i tot sobrepassa– els límits de la música popular catalana.

El Teatre Conservatori va ser testimoni de l’estrena absoluta del quintet que, juntament amb Joana Gumí (violí i acordió diatònic), Arnau Burdó (veu, teclats i electrònica) i Maribel Rivero (veu i contrabaix), han format després d’haver guanyat el Premi Teresa Rebull 2018. Tot just acaben de néixer, com qui diu, i, malgrat que encara els queda camí per recórrer, apunten ben amunt amb una aposta escènica desconcertant, surrealista i trencadora. Un cor que batega lluminós i enorme i cinc frares d’esperit reivindicatiu i alegre amb ganes de festa van armats d’instruments per renovar la cançó d’arrel i recuperar el seu ús popular. I ho aconsegueixen. Amb un inevitable missatge de rerefons polític, divendres van interpretar, entre molts altres temes, versions electròniques del Rossinyol que vas a França, d’El Cant dels Ocells o d’Els Segadors lligades per un fil conductor litúrgic que va inquietar i entusiasmar el públic.

Tota la platea dempeus cridant allò que, amb el temps, s’ha convertit en un ritual més. In-Inde-Independència. A Manresa, però, vam aprendre que tard o d’hora els rituals poden deixar de ser-ho per donar pas a noves formes. No esperàvem ni castelleres de dansa contemporània, ni reinterpretacions de la cobla, ni fusions entre el Japó i la música flamenca. Tampoc ningú no ens hauria dit que divendres acabaríem dansant El senyor Ramon enganya les criades en versió disco, i en canvi ho vam fer. Vam rebentar els rituals. I benvingudes siguin les creacions noves.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació