Els noranta anys de Philippe Jaccottet

5.07.2015

“La poesia és aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d’existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.”

Philippe Jaccottet

Philippe Jaccottet

Qui va escriure aquests mots és Philippe Jaccottet (Moudon, Lausana, 1925), el poeta que fa uns dies va complir noranta anys, l’autor d’una obra de més de setanta llibres (fins avui) amb una escriptura poètica intensa, versemblant i diferent —expressada en versos o proses diverses.

De ben jove Jaccottet va conèixer dues persones que van resultar decisives en la formació del seu itinerari vital i literari. D’una banda, Gustave Roud, poeta i fotògraf suís gairebé trenta anys més gran que ell, que li va fer conèixer el romanticisme alemany, i Novalis i Hölderlin —que ell traduïa— així com la idea de afinar al màxim la sensibilitat per tractar de comprendre el missatge dels paisatges i la natura. Ambdós van mantenir una intensa Correspondència (1942-1976), plena de reflexions sobre l’escriptura i, especialment, sobre l’escriptura poètica.

D’altra banda, Giuseppe Ungaretti, a qui Jaccotet va conèixer a Roma quan tot just havia acabat els estudis de Lletres. El poeta italià li va accentuar l’interès per la traducció de poesia. Tots dos poetes van mantenir una intensa Correspondència (1946-1970), fins a la mort de l’autor de Il dolore. (Ungaretti, en una de les cartes, va arribar a afirmar que les traduccions de Jaccottet milloraven l’original!)

Acabada la Segona Guerra, Jaccottet es va instal·lar a París (on va viure durant set anys), cridat per l’editor Henry-Louis Mermod, que li havia encarregat la traducció de La mort a Venècia. Allí va fer molta amistat amb els escriptors joves del moment, amb qui se sentia proper: Francis Ponge, Yves Bonnefoy, Jacques Dupin, André du Bouchet. Va treballar com a traductor i va publicar nombrosos articles a a la Nouvelle Revue de Lausanne i a la NRF.

A través de les converses amb els altres poetes, Jaccottet va començar a sentir la seva “veu pròpia”, d’un to més baix que l’emprat a Requiem (1946), que havia estat escrit “massa a la vora de la mort”. Després de L’effraie (1953), va començar a conrear una poesia caracteritzada per la simplicitat, la cerca de la paraula justa i el misteri (“aquest misteri nodridor, aquest misteri ple de joia, m’empenyia vers la poesia com si fos un puny poderós”). Una poesia que sembla restar sempre aturada en un gairebé: els mots se’ns apareixen permanentment situats, com suspesos, en un llindar per tal que el lector reflexioni abans d’accedir a la joia de la bellesa i de la natura. De la vida. Perquè la poesia, en Jaccottet, han estat i són els moments més intensos de la seva vida: “em vaig adonar que aquests dies o aquests instants [més realment viscuts] estaven vinculats a la poesia (…) i jo (només) havia tingut ganes d’escriure poemes cada vegada que, a parer meu, havia veritablement viscut”.

Al 1953 es va casar amb la pintora Anne-Marie Häsler i van decidir allunyar-se del “brogit” de París, per instal·lar-se a Grignan, un poblet de la Drôme, en els límits del Delfinat, on encara viuen. Allí, tots dos van continuar les respectives carreres artístiques. Jaccottet es va envoltar més aviat de pintors que no pas d’escriptors, per bé que va mantenir una amistat inquebrantable amb Ponge. La seva poètica de la discreció (“que l’effacement soit ma façon de resplendir”) ha estat el seu nord, tant en la vida privada com en la seva manera d’imaginar la tradució literària i la poesia.

Llibres de poemes com L’ignorant, À la lumière de l’hiver o Airs; llibres en prosa com La promenade sous les arbres, Paysages avec figures absentes o Les cormorans; el diaterisme de La Semaison o Taches de soleil ou d’ombre; textos de crítica i assaig com Roud, D’une lyre à cinc cordes, Le bol du pèlerin (Morandi), Rilke… mostren la solidesa d’una obra cada cop més valorada com un dels clàssics imprescindibles de sempre. L’any passat, Gallimard va incorporar les seves Oeuvres en la constel·lació de La Pléiade. Com a traductor, la llista seria inacabable, però serveixin de mostra els següents noms: Homer (L’Odissea), Goethe, Hölderlin, Musil, Rilke, Th. Mann, Ungaretti, San Juan de la Cruz, Góngora, Bachmann, Mandelstam…

Philippe Jaccottet

Philippe Jaccottet

Días Contados acaba de publicar El passeig sota els arbres, llibre en prosa començat i acabat el 1956. Són textos escrits en uns temps crucials de la vida de Jaccottet i que combinen la reflexió i la mise en oeuvre de la poètica. “Aquests textos no són poemes sinó tempteigs o, potser, simples passejades o, inclús, salts o envols en el domini febril en què la poesia, tanmateix més forta que cap reflexió o dubte, floreix realment com una flor.” En alguns moments fa pensar en la Vita d’un uomo, perquè aquestes proses, que llisquen com un tros de suro llançat al corrent d’un rierol, són l’incipit vita nova de l’Habitant de Grignan.

El lector se sent atret per la bellesa d’una prosa de ritme molt particular (de vegades adopta el ritme de l’alexandrí), amb inspiracions mediterrànies que ens són molt properes i amb una indagació sobre la llum i els seus matisos i transformacions, literalment fascinants: “La llum és, potser, en el seu extrem més subtil, l’instrument del pas vers allò que ja no pot ser ni llum ni foscor (…) ara la veig en aquest final de jornada d’agost, després que el vent hagi escampat els núvols que ja no són altra cosa que els seus miralls; els treballs s’han acabat per un temps; alguns ocells voleien damunt de les teulades; i al darrere que encara no veiem, els astres que, també ells, giravolten i centellegen; i més enrere encara, en la llunyania, no en el cel visible sinó en el fons del nostre cor, hi ha la mort que ens envia el seus raigs esquinçadors. Lloada sigui, doncs, la mort que alimenta la nostra passió, lloat sigui aquest vent que anima les fulles lleugeres de les acàcies de la plaça, lloat sigui l’amor que fa que la lloa s’elevi per damunt la falta i que s’endú el nostre esperit en les seves urpes d’ocell poderós perquè aconsegueixi les capes més transparents de l’aire”.

I acaba: “La dificultat no és escriure sinó viure de tal manera que l’escriptura neixi naturalment”.