Els noms del cervell d’Àngel Terrón

19.05.2014

Avui, dimarts 20 de maig de 2014 a les 20:30, i dins del marc de la Setmana de la Poesia, el nou Espai Mallorca a la plaça Vicenç Martorell acull la presentació d’un dels millors llibres de l’any passat, Els noms del cervell d’Àngel Terrón. 

Àngel Terron | Foto J. Pizà

Aquest volum quintaessencial arriba a nosaltres gràcies a l’editorial Ensiola i la seva col·lecció de poesia, responsable de publicar autors com Josep Piera, Pere Antoni Pons, Guillem Frontera o Toni Xumet. Acostar-se avui a aquest espai i a aquesta obra servirà per retrobar-se amb una veu secreta, però excel·lentíssima, de la literatura catalana dels anys 70.

Fa poc el crític Jordi Marrugat ens va sorprendre amb una obra contundent i necessària, Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), que ara mateix es veu complementada per Narrativa catalana de la postmodernitat (Edicions de la UB, 2014). En aquests volums Marrugat es preocupa de dibuixar les línies generals que puguin definir, amb cura, aquest mapa tan complex de la poesia i de la prosa catalanes dels anys 70, geografia que Julià Guillamon i Vicenç Altaió també varen intentar delimitar en l’exposició i el catàleg La Revolta Poètica 1964-1982 (Galaxia Gutenberg, 2012), que es va poder veure a Arts Santa Mònica i a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac.

La multiplicitat de veus i de propostes d’aquella època, la seva rebel·lia innata, o també la capacitat de contacte amb múltiples disciplines i fronteres són alguns dels trets més destacables d’allavòrens que es connecten, i interactuen, amb la vivacitat actual: aquest magma florescent de gran envergadura que a vegades sembla massa caòtic com per ser xifrat. La tasca del crític és precisament, o hauria de ser, aquesta, la de trobar fils conductors dintre d’aquest gran magma d’energia pura que, de tan a prop que està als nostres ulls, sembla una massa amorfa i indomable. L’acte d’avui és un bon exemple per tal de mostrar el panorama de gran riquesa de la poesia catalana actual, però també una oportunitat d’or per poder contemplar, de primera mà, un dels poetes més importants i representatius, encara que aquesta representativitat no estigui encara codificada i reconeguda. Tot arribarà, sobretot si altres persones del futur es dediquen a la tasca de crític amb el mateix bon quefer que Jordi Marrugat.

És el cas d’Àngel Terrón, un dels poetes més actius de la dècada prodigiosa (responsable de les publicacions en forma de revista Blanc d’Ou o de la col·lecció Tafal, que codirigia amb Andreu Vidal i amb l’assessorament de Joan Mas i Vives), una ment brillant com poques, però també un dels grans desconeguts actuals. La seva trilogia iniciàtica, integrada per Iniciació a la química, Llibre del mercuri i Ternari és una clara mostra de com la poesia pot indagar territoris que a vegades semblen tan poc poètics com les ciències. Ell, juntament amb el poeta David Jou, és un dels encarregats de tractar la poesia com si fos un coneixement científic, demostrable, cosa que els emparenta amb els poetes grecollatins, que entenien la poesia com una arma imprescindible per copsar l’univers, o els poetes del Renaixement, que s’amaraven de tot el que trobaven per donar sentit a un nou món on l’home era el centre de totes les coses. No és estrany, doncs, que un dels poetes més estimats de Terrón sigui Lucreci, que amb el seu extraordinari volum De rerum natura va intentar deixar en vers tot el saber del seu temps però també del seu geni. “De rerum natura”, també, és un dels poemes més famosos d’aquest autor nascut a Ciutat de Mal l’any 1953:

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l’estructura tridimensional dels silicats,
l’acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

L’emoció, doncs, convertida en arma i eina de supervivència però també de descobriment constant, com l’infant que és capaç d’avançar, i evolucionar, sols a través del bell aprendre. Àngel Terrón és un savi que aporta tota la seva massa mental i òssia, en tots els camps possibles, per trobar la poesia en els racons més recòndits i extraordinaris. Descobrir. De fet, Terrón explica que fa anys que no escriu poesia a voluntat, però això és el que li surt de dedins. I és precisament aquesta puresa angelical el que l’ennobleix. Com si es tractés d’un Gabriel Ferrater en recerca constant, Terrón tampoc no pot evitar que els seus textos li surtin amb forma d’esponja, una esponja que, talment un virus, aconsegueix unir i aglutinar totes les memòries possibles per arribar a la transformació del no-res en un vers memorable.

El seu darrer poemari, Els noms del cervell, és una delícia absoluta. Un volum que haurà d’esdevenir d’innegociable referència. Poques vegades un poeta és capaç de dir tant amb tan poc, i que el seu missatge sigui tan esplendorós, d’una bellesa terrible, a la manera de Rilke. Seguint la forma de dietari poètic, a la manera del seu anterior À mon seul désir (un homenatge a un tapís alquímic), Terrón s’interroga sobre la seva existència, sobre el seu entorn més proper (una Mallorca devastada per la misèria mental i turística), sobre anècdotes quotidianes o personals o col·lectives. D’aquesta manera ens regala perles amb forma de troballes sensacionals, com si el geni d’Oscar Wilde, The Big Witty, s’hagués encarnat en una veu nascuda a n’Es Coll d’en Rabassa. D’aquesta manera, amb una intel·ligència superlativa i amb la capacitat de desxifrar les infinites capes de cada cosa, Terrón arriba a una senzillesa espasmòdica que et deixa corprès, fent-nos entendre que per arribar al més noble potser ens cal renovellar-nos i anar a l’essència de totes les coses a través d’allò més infecte, com és la realitat immanent. L’acte heroic d’Àngel Terrón és el seu despullament ignotíssim, com una ofrena que ens regala amb la màxima pietat i generositat, i d’aquesta manera estableix un diàleg amb nosaltres però també amb autors clàssics (com és el cas de Ferlinghetti, autor amb qui va jugant a escacs a través dels poemes) o amb referents més actuals (Marta Cuyàs, Joan Fullana, Maties Tugores, Xesca Ensenyat o Pere Perelló i Nomdedéu). El resultat és una obra paradigmàtica que segurament no crearà escola, ja que és quelcom inimitable, un joiell diamantí que si existeix així és perquè milions d’anys li han reparat aquesta estructura única, i precisament per això emocionarà tot aquell que s’hi acosti amb el cor obert i les costelles preparades per a un bon sacseig espiritual.

El resultat és una obra magnífica, inclassificable, preciosa i llegendària. Ara és el nostre torn poder-li agrair, com a lectors i com a humans, aquesta meravella que ens regala amb la màxima de les exaltacions.