Els museus estan de moda

8.05.2019

Qualsevol millennial necessitaria Google per entendre la diferència entre prêt-à-porter i Alta Costura, per no parlar del sobrefilar, l’embastar o el punt de creu.  Però no fa ni cent anys això era vocabulari juvenil diari, i en tres generacions hem passat del sargir i companyia a les influencers, els outfits i els “avui en dia cadascú va com vol” de la gent gran. Però aquesta quotidianitat és més important del que sembla: ho demostra el kit de supervivència que les àvies conserven de fils, agulles i botons en un calaix, un univers en el qual la joventut en general prefereix no posar-s’hi, ni ho necessita – de fet, no sabem ni a quin dit es posa el didal. En el cas del comissari de l’exposició Moda i Modistes al Museu d’Història de Catalunya, Josep Casamartina, les seves tietes a més tenien una merceria, que ell ha guardat per l’ocasió: “És la part més íntima de l’exposició perquè era el punt de trobada de l’ofici: tant les d’Alta Costura com les modistes més precàries havien de comprar fils al mateix lloc.” Les merceries encara existeixen, però que n’hi hagi una en un museu és significatiu: la moda ha canviat, i necessitem museus que ens ho recordin.

‘Moda i modistes’ al Museu d’Història de Catalunya. ©  Pepo Segura

Moda i Modistes és un espai perquè la gent gran s’hi senti com a casa i pugui veure 125 vestits d’aquells que “ara ja no es fan”, i perquè la gent jove refresqui vocabulari i descobreixi el món de les modistes: mans, hores i agulles que han fet miracles, i un ofici que, diu el comissari, “és complicadíssim perquè té enginyeria i arquitectura”, i que va ser, a més, la principal inserció alternativa a la fàbrica de les dones al món laboral al s. XX: de petites empresàries a explotades que van vindicar la seva figura dins d’un ofici que fins aleshores l’havien practicat homes, però “no eren tècnicament feministes, sinó que reivindicaven la dona però en una estructura patriarcal”, insisteix el comissari. El seguir patrons i el posar fil a l’agulla va relligar una època que pot quedar reduïda en un vestit, però que entre punt i punt hi ha rivalitats entre sastres i modistes, confidències dins dels tallers i hores nocturnes cosint en solitud.

Explicar la moda és explicar una societat: Mataró va ser clau en la indústria del teixit i del punt, i a Can Marfà conserven maquinària i l’Àrea de Reserva de les col·leccions tèxtils del Museu de Mataró -on per cert, hi fan una visita guiada el Dia Internacional dels Museus. El Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa investiga i conserva el patrimoni tèxtil amb serveis especialitzats per la restauració, conservació i documentació. El Museu del Disseny té un fons de teixits històrics i una col·lecció de moda amb les fotografies que l’ha documentada al llarg dels anys. Ara, fins i tot, al Museu Virtual de la Moda es veuen les peces de roba per Internet. Aquests museus expliquen qui hi ha darrere la roba i qui se la posa, que és, en realitat, la moda com a retrat de les èpoques i les seves diferències: com s’ha passat de vestir per demostrar classe social a vestir també com expressió de l’estil propi, o com hem deixat enrere el mudar-se un diumenge i tendències vàries. Fins i tot, com la moda ha passat a ser el motiu d’un ofici a ser un motiu ètic: qui l’executa i a quin preu.

En aquella època, això “d’anar a la moda” ja es portava, i les modistes eren les qui, inspirades en revistes, el cinema o les desfilades d’Alta Costura, difonien la moda. París o Milà ja eren les ciutats de l’estil, i Christian Dior, per exemple, va ser molt copiat: “Al final van arribar a la conclusió que ja que els copiaven, donarien l’opció de comprar la glasseta, la roba i l’etiqueta on posava de qui era directament” -una glasseta, millennials, era un teixit per fer els folres dels vestits-. Parlant de còpies autoritzades, el comissari riu quan explica que la modista per la seva clienta podia fer un model de vestit d’un patró que havia comprat, però amb la seva clientela no repetiria aquell mateix model. A més, la venedora feia allò de “aquest no se’l compri, que se’l posa la Pepita per tal casament.”  La Maria Prat, una de les modistes entrevistades per l’exposició, diu: “la convivència amb l’ofici et fa estimar-lo molt. Has passat tantes coses, que entre berbenes, festes i tot el que s’havia d’acabar, amb les noies que has de cosir també hi tens tracte, i entre la gent que et ve a emprovar i a treballar, veus dues maneres diferents de fer. És una finestra oberta al món: és la vida, i també ha estat el meu ofici.”

Les modistes van ser un dels motors de la indústria i el comerç, però quan el prêt-à-porter ja estava consolidat, “només quedaven unes modistes que s’anaven fent grans amb unes clientes que també s’anaven fent grans”, explica el comissari de Moda i Modistes, que ha comptat amb la col·lecció de la Fundació Antoni de Montpalau. Per molt que ara hagi canviat l’ofici, és important que els museus, com a espais de reflexió i reinterpretació de la història, recuperin col·lectius i memòries que fins ara estaven ocultes. Els museus haurien de portar la moda del compromís social de forma permanent.

Amb les modistes va aparèixer la revista Feminal, dedicada a la vindicació del paper de la dona en l’àmbit artístic i cultural, i també el Sindicat Barceloní de l’Agulla, que vetllava pels interessos de les modistes.  El Patronat de les Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà l’any 1910, oferia assessorament laboral, assistència mèdica, una borsa de treball i facilitats en l’obtenció de materials per al a modisteria, teixits, patrons, etc. En el moment que les dones van començar a ampliar el seu sector, als sastres no els hi feia cap gràcia: sempre havien estat ells qui feien vestits de dones i d’homes. “Uns portaven pantalons i les altres faldilla, però la part de dalt era bastant igual!”, diu el comissari.

Tot canvia, però amb això de la moda ja se sap: el passat sempre torna, i sort dels museus que ho corroboren. Ara per ara, però, sembla que només tornen els pantalons acampanats, perquè l’ofici de modista s’ha reduït molt -ni és un món tan femení com abans- i tal i com diuen les àvies, “avui en dia, molt d’anglès, francès i rus, però quan se’ls hi trenca una beta se la lliguen amb un nus.”

__

PD: Per acte de sinceritat amb lectores i lectors, confessaré que per posar les paraules tècniques del principi he escrit un whatsapp a la meva àvia: “iaia, em pots dir paraules d’aquelles com de cosir, en plan fer punt i tal?”