Els miralls de Marc Artigau

7.02.2019

El gener passat Marc Artigau va endur-se el Premi Josep Pla 2019 amb La vigília. Coneixereu el guanyador per la seva obra dramàtica i pels microrelats que escriu i narra de dilluns a divendres a El món a RAC 1. Va rebre el guardó durant un sopar a l’Hotel Palace on també es va lliurar el Premi Nadal. Una vetllada en què algú que no era ni ell ni el guanyador del Nadal (Guillermo Martínez) va acabar ascendint a la categoria de protagonista-de-la-nit. Corregim la injustícia ara que l’obra, editada per Destino, arriba a les llibreries.

Marc Artigau. | Foto: ACN / Pere Francesch

Per escriure La vigília, Artigau ha vestit l’uniforme d’un ebanista eslau. La novel·la és un joc de nines russes (de dificultat moderada). L’autor juga constantment amb l’estructura del llibre.

Al centre del tauler hi tenim el Rai, el protagonista, que treballa (també) escrivint i declamant contes en una emissora de ràdio. Viu amb el seu germà Blai, que pateix una disfunció. En té cura i el protegeix. Inesperadament, el Rai rep un dia l’encàrrec d’una dona gran i adinerada. “L’encàrrec amaga una intenció oculta”, avança Artigau. La Cèlia li demana que li escrigui una biografia. Ara bé, no ha de ser una biografia fidel a la realitat. La Cèlia vol poder llegir “una vida molt millor de la que ha tingut”. Fins aquí l’esquelet convencional de la trama. Comencen les llicències. La trama queda pausada per la intercalació dels contes que el protagonista crea. Els capítols que protagonitza el Rai estan titulats amb les lletres de l’abecedari, que apareixen en ordre invers, de la Z a la A. I encara un gir més: l’autor es permet adreçar-se directament al lector per enfortir la complicitat.

“La novel·la barreja moltes idees. Escric i reescric. Ho treballo tot en conjunt”. Les hores a la cuina –la cuina de la reescriptura– han permès a l’autor presentar una obra lligada. Una obra que, tot i les filigranes, es pot llegir sense patir sotracs. El títol fa referència al primer capítol: “La novel·la comença un dia feliç que acaba en tragèdia. Un dia que podem entendre com el moment de plenitud i felicitat de la família d’en Rai uns anys abans de néixer ell”. “M’agradava aquesta idea del ‘dia abans’, de l’estat d’alerta, el joc semàntic”.

Els relats intercalats són una part important de novel·la. Poden ser vistos com un complement però superen aquesta funció. “Els contes són una rima amb la història principal, fan de mirall dels personatges”. Alguns moments de la vida del Rai apareixen en aquests contes, que de vegades inclouen fets que encara no han passat però acabaran ocorrent. Hi ha una intenció clara de donar una pàtina de suspens als relats i al lloc que ocupen en l’obra. Entre les pàgines també apareix algun poema: del mateix Rai (és a dir, Artigau), de Borges o de Dylan Thomas. El gust pel llenguatge és fonamental. Els jocs amb palíndroms i anagrames, per exemple. “He tingut la voluntat d’explicar la història literàriament”, sosté Artigau. Cita Rayuela de Cortázar com un dels llibres referents. Aquí, però, “acompanyo i ajudo al lector”. Montcada, Cabré i Borges són altres autors que enlaira sense tenir-ne cap com a nord absolut.

Sobre els temes que aborda a la novel·la, destaca “la identitat” com un dels centrals: “La Cèlia rebutja el seu discurs, en vol un altre. Demana a en Rai que li’n faci un de nou. El relat que fem sobre nosaltres mateixos ens estructura la identitat”. De fet, l’encàrrec acaba sent un desafiament per al protagonista: “Escrivint la biografia d’una altra persona es coneix a si mateix”. Glòria Gasch, editoria de Destino, llista altres “grans temes”. “La mort, la desolació, la fraternitat, l’amor, i també el desamor. Té una enorme capacitat per tractar-los”. Gasch destaca tres aspectes tècnics més: el recurs narratiu mise en abyme (expressió d’André Gide), la novel·la dins la novel·la, “joc de miralls constant”; la veu, “una veu enyoradissa, melancòlica, sempre lúcida i amb carisma”; i el trenat de les tres trames principals (el recorregut vital d’en Rai, l’encàrrec de la Cèlia i “el propi món interior del protagonista”).

Pel que fa al procés d’escriptura, l’autor admet haver patit en alguns moments: “Crec que forma part del procés”. “Escriure La vigília ha estat col·locar un paper en blanc que funcionat com un mirall”, afegeix. Un efecte que ja tenen els contes que Artigau escriu diàriament: “S’hi poden trobar les meves fílies i fòbies, i el que no m’interessa, per absència”. Entre escriure una peça teatral i una novel·la, Artigau va tenir clar que atacaria La vigília des de la prosa. La repercussió també és diferent: “En teatre ets present en la recepció de l’obra; amb el lector de novel·la el feedback és un altre”. L’aterratge el neguiteja.

Més enllà de la novetat que és La vigília, Arola Editors va publicar el gener passat el teatre reunit d’Artigau, un recull de les peces escrites entre 2009 i 2018. Deu obres en total. Entre novembre i desembre es va representar al TNC el seu últim text, Alba (o el jardí de les delícies).