Els millors assaigs en català: vida intel·ligent més enllà de la processologia

12.08.2018

Hi ha vida assagística més enllà del procés? En una temporada en què la no ficció en català ha estat marcada pel tsunami de llibres sobre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, és més necessari que mai recordar que el català també serveix per pensar sobre temes universals. Com que, per desgràcia, l’assaig en llengua catalana es troba encara a molta distància de la literatura pel que fa a volum i popularitat, és encara més important rastrejar els títols que els autors catalans decideixen publicar en català. Vet aquí un breu recorregut pel més destacat de la temporada.

Josep M. Esquirol a Barcelona | © Ariana Nalda

Comencem pels dos pensadors contemporanis que estant marcant la no ficció a casa nostra, és a dir, els millors a l’hora de colar-se en una xerrada entre lectors no militants: Marina Garcés i Josep Maria Esquirol. Acostumada a copar les llibreries, Garcés ha escrit en guany una obra imprescindible: Nova Il·lustració Radical (Anagrama), un assaig breu que condensa la seva proposta política per als nostres temps, i Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg) una reflexió sobre i des de Barcelona que aborda el debat sobre el rol de les ciutats en un món cada cop més global. Per la seva banda, després de l’èxit de La resistència íntima (Quaderns Crema), Esquirol ha publicat la (no)seqüela, La Penúltima Bondat (Quaderns Crema), on el filòsof continua la seva reflexió sobre la condició humana a partir de la imatge de ser “als afores”. Aquests dos pensadors tenen molt més en comú del que sembla, i encaixen en l’estil dels millors assaigs contemporanis: llibres breus en què cada frase està profundament destil·lada, que aborden els problemes de rabiosa actualitat mobilitzant tota la tradició intel·lectual d’occident, i on el rigor analític i una certa vocació literària –quasi poètica-, van de la mà per excitar la ment del lector més enllà dels límits del llibre. Una comparació frívola però, espero, suggerent: Garcés i Esquirol són els nostres Byung-Chul Han.

Seguim amb un fitxatge dels que fan època: Eloy Fernández Porta, un dels intel·lectuals més fins i originals del país, s’estrena en llengua catalana després de molts anys de guardons i aplaudiment crític per la seva obra en castellà. L’art de fer-ne un gra massa (Anagrama) és una història cultural de la massa humana tendència a exagerar. Amb l’obra de l’artista Oriol Vilanova, com a fil conductor, Fernández Porta  reinventa el gènere de les Vides dels Grans Artistes i proposa una galeria de personatges arravatats per l’excés: el triomfador, el comerciant, el col·leccionista, el museu i el creador que assoleix la immortalitat. Mestre de la crítica cultural contemporània barrejada amb l’humor, Fernández Porta ja ha desconstruït l’estigmatitzat món de la xafarderia al seu recent i també molt recomanable, En la confidencia (Anagrama), però el seu debut en català és una notícia impossible de menystenir: com diu Vicenç Pagès Jordà, “Cadascun dels seus llibres és una festa”. Però si Fernández Porta és un astre consolidat que s’estrena en català, l’altre debut imperdible és el d’Ingrid Guardiola, una pensadora igualment celebrada que ens ha enlluernat amb l’assaig audiovisual durant anys i ara comença amb l’assaig escrit en català. A L’ull i la navalla (Arcàdia), Guardiola pensa el món com una interfície, analitzant les conseqüències de la mercantilització de les imatges i les dades a través de les quals vivim i assenyalant diverses formes de resistència cultural contra la piconadora existencial del neoliberalisme. Més estrenes? Durant La Setmana Gedisa presenta una col·lecció de filosofia política (diumenge 9 a les 18.15h a l’escenari 1) i Publicacions de l’Abadia de Montserrat la col·lecció MAGMA de temes d’actualitat, dirigida per Francesc-Marc Àlvaro (dijous 13 a les 18.30h).

Continuem amb catalans que reflexionen sobre el seu ofici. A Els barcelonins (L’Avenç), Adrià Pujol Cruells fa metaantropologia: a partir d’un encàrrec del museu etnològic, Pujol ens explica, través d’una molt inflada primera persona, l’any en què va intentar descobrir com són els barcelonins. A L’ofici d’historiador (Arcàdia), Josep Fontana ofereix una classe magistral sobre com fer allò que ha fet tota la vida. Contra la història que es creu més enllà del bé i del mal, compromís social i consciència cívica. Si es pot dir que hi ha un ofici de poeta, per commemorar els 125 anys del naixement de Josep Vicenç Foix, l’editorial Tusquets ha recuperat Catalans de 1918, publicat per primera vegada el 1965 i que ofereix el retrat de cinc figures de la cultura catalana que van marcar al poeta de Sarrià: Carner, Fabra, Folguera, SalvatPapasseit i Riba. Tusquets també ha rellançat L’amic de la Finca Roja, de Mercè Ibarz, Premi de la Crítica Serra d’Or 2018 d’Assaig. Ibarz hi traça amb una mirada molt personal relacions inesperades entre artistes, escriptors i cineastes.

I, finalment, Suso de Toro un gallec que s’ha convertit en català d’adopció, reflexiona des de la perspectiva d’un narrador que ha viscut de crear ficció: antropologia d’escriptors, el cànon literari, la dialèctica entre creació i mercat, escriptors i política, estats, la fama, l’èxit i el fracàs, tot plegat en els assajos recollits a La literatura, des de dins (Gregal).

Un símptoma de salut assagística és entomar els temes de moda quan es presenten. Des de l’elecció de Donald Trump, el món va començar a sospitar que les xarxes socials havien canviat la nostra manera de relacionar-nos amb la veritat i pensadors de tota mena han intentat orientar-nos en aquest nou paradigma. Dues propostes de filòsofs catalans contra la postveritat: Combat entre Gegants (L’Albí), de Joaquim Sala i Pujolràs, i Good bye, veritat (Pagès Editors), de Joan Garcia del Muro. I, emparentat amb el problema de la postveritat, trobem l’opaca noció de “Big Data”, l’eina que fan servir les grans empreses per tancar-nos a les bombolles comunicatives. Com es generen les dades, com es processen, per a què serveixen i, sobretot, per a què no haurien de servir? Ho respon el periodista científic Xavier Duran a L’Imperi de les Dades (Bromera), Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General del 2017.

El revers dels temes de moda són les qüestions profundes i intemporals, igualment bàsiques per a una cultura forta, que ha de produir reflexions sense complexos sobre les grans preguntes. En aquest apartat, la nodrida població de professors universitaris del país, sempre prolífics gràcies a les sinèrgies entre investigació i publicació, han publicat diversos títols: L’humanisme europeu (Pagès Editors), en què Gabriel Amengual, Gabriel Magalhães i Francesc Torralba reivindiquen la vigència de la tradició intel·lectual occidental, L’experiència de la pèrdua (Arcàdia), una reflexió del filòsof Joan-Carles Mèlich sobre l’impacte de la mort en els vius que romanen i han de patir l’absència, i L’estupor (Afers), l’obra pòstuma de Joep Iborra que recull petits assajos que barregn reflexió moral i filosòfica amb la crítica literària. D’entre aquest compendi de pensament de fons, destaca Matèria, el grau zero de la filosofia (Universitat de València), de Mercè Rius Santamaria, una reflexió sobre la dialèctica entre materialitat i idealisme.

Després d’aquest itinerari, queda clar que hi ha vida pensant més enllà de la processologia i que l’assaig en català segueix sent un mitjà en forma per publicar pensament. Com totes les cultures normals, la no ficció en català manté un ritme de fons constant  dels grans temes humanístics i científics dirigits a un públic més especialitzat. Però la vitalitat assagística d’una cultura es mesura pels textos capaços de saltar la frontera de l’acadèmia i iniciar converses productives en la societat, que ajudin a donar marcs de referència als ciutadans per tal d’enfocar els canvis i els problemes més urgents. Es tracta de crear llibres dels quals la gent en pugui parlar. En aquest sentit, autors com Marina Garcés, Josep Maria Esquirol, Eloy Fernández Porta o Ingrid Guardiola, marquen el camí.