Per què els millenials volen creure en Déu

30.05.2019

Com la majoria de millenials, cada cop que assisteixo a alguna missa ho passo malament. No té res a veure amb un anticlericalisme militant, sinó amb el desconeixement de la coreografia: igual que un debutant a una classe de ioga, no tinc ni idea de quan cal aixecar-se o agenollar-se ni què espera que digui el capellà. El mateix li passa a la protagonista de la segona temporada de Fleabag, interpretada per la genial Phoebe Waller-Bridge. I tanmateix, quan arriba el moment de donar-se la pau, un automatisme que els feligresos habituals donen per descomptat, la cara de la nostra antiheroïna canvia de dalt a baix. No hi ha res com aquesta guspira híper-formalitzada de comunitat en el dia a dia d’una jove descreguda, hedonista i alliberada. El que sí que hi ha és una gran ànsia de pau.

Phoebe Waller-Bridge és la creadora i actriu protagonista de la sèrie ‘Fleabag’.

La continuació de Fleabag ens deixa una joia televisiva llargament esperada que tritura totes les expectatives i que tanca una sèrie de les que ens acompanyaran tota la vida. La història, creada per la mateixa Waller-Bridge a partir d’un monòleg teatral que va triomfar a Broadway el 2013, ens parla d’una londinenca de 30 anys que intenta trobar-se a ella mateixa. Com que això vol dir tot i no vol dir res, hi ha més teca biogràfica: la protagonista, de la qual mai sabem el nom, va perdre la seva millor amiga i se sent raonablement culpable de la seva mort. Filla d’una família de classe mitjana-alta ni poc ni massa disfuncional, és divertida, culta i atractiva. Evidentment, no sap què fotre a la vida: treballa en una cafeteria que ja li està bé, però sap que la plenitud que li manca només podria arribar amb l’amor. Però l’amor als 30 anys costa molt, massa gran per mantenir la il·lusió del principi, o del segon o tercer principi; massa jove per haver perdut l’esperança.

Buscant aquesta esperança és quan Déu entra a la sèrie per la via d’un jove capellà guapo, malparlat i amb sentit de l’humor –Andrew Scott, el Moriarty de Sherlock, pels amics-. El sacerdot –tampoc sabrem mai com es diu-, representa un cas poc habitual de catolicisme viscut que ha arribat a la fe des d’una necessitat profunda de pau. A la mirada d’aquest pare no hi ha paternalisme, sinó una lluita diària per trobar sentit al món al costat dels altres amb l’ajuda d’un Déu que ni és silenciós del tot ni ofereix cap garantia última. De tant en tant, algun quadre es despenja inexplicablement en el moment just per respondre alguna pregunta retòrica, o els ocells volen amb una bellesa que fa pensar que hi ha alguna cosa més, però les decisions les segueixen havent de prendre els personatges. Res en la primera temporada de la sèrie permetia anticipar la qüestió central de la segona -les dues es troben a Prime Video d’Amazon-, però el resultat és profundament commovedor. És com si l’última temporada de Fleabag pogués ser l’última temporada de tota la fornada de sèries que retraten una determinada angoixa generacional. Waller Bridge s’adona i fa que ens adonem que el que en realitat buscàvem tots era una forma de fe després de la mort de la fe.

Sobra dir que els dos personatges s’enamoren. Encara que els motors narratius de la temporada són la boda del pare de la protagonista amb la seva nova parella, antiga estudiant de la mare morta fa uns anys, i la degradació del matrimoni entre la germana addicta a la feina i el seu marit alcohòlic, el conflicte que ho travessa tot és la tria del capellà: Déu, o ella. Mentrestant, ella, que pot escollir tant o tant poc com tots els enamorats escullen enamorar-se, deixarà que l’acompanyem en el naixement i lluita d’aquest sentiment. Si a la primera temporada l’amor era un problema perquè es reduïa al sexe com a manera d’omplir un buit insondable, a la segona l’amor és un problema perquè els personatges hi creuen de debò. En una seqüència memorable al confessionari, got de whisky infiltrat inclòs, entenem fins a quin punt hi ha la carn a la graella: “Busco algú que em digui com vestir-me cada matí, que em digui què m’ha d’agradar i què he d’odiar, en què he de creure i en què no. Busco algú que em digui com he de viure la meva vida, perquè fins ara ho he fet molt malament”. Contra l’amor entès com a forma de consum racionalitzable, intercanviable i plaent, l’amor entès com a experiència religiosa que dona la pau i posa fre al bucle de decisions impossibles.

No ho hem dit fins ara, però Fleabag és una comèdia. El talent de Waller-Bridge per portar-nos d’un extrem de l’espectre emocional a l’altre no s’assembla a res que jo hagi vist en televisió però, comptat i debatut, riem molt més que no plorem. El que passa és que quan plorem, plorem des de molt endins. Però el tret més distintiu de la sèrie té a veure amb el fet còmic i el seu origen teatral: la protagonista és capaç de trencar la quarta paret i mira a càmera constantment, comentant la jugada amb nosaltres. El resultat és hilarant i la juxtaposició constant funciona com una simfonia amb mil timbres humorístics. El gir absolutament magistral de la darrera temporada és que aquest mecanisme metanarratiu es trenca a ell mateix: el sacerdot no parla amb els espectadors, però, a diferència de la resta de personatges, ell sí que pot veure quan el personatge de Waller-Bridge surt de la ficció. I quan ell l’enxampa a ella, es desespera: “Per què te’n vas, com és que desconnectes?”. Això fa pensar que, en certa manera, tots mirem a càmera tota l’estona, vivint la vida com una sèrie en què dialoguem amb fantasmes que només nosaltres veiem i que ens desconnecten d’una manera d’estar al món. Per això l’amor, igual que la fe, sembla l’única manera de fer que aquesta polifonia s’aturi i simplement siguem al lloc on som. El sacerdot ho diu molt bé: “Quan trobes algú que estimes, sents esperança”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Aquesta sèrie és molt bona. Deixa petjada com be dius. I l’altra, la de Killing Eve encara és millor.