Els meus pares o el catalan dream

14.09.2018

La imaginació dels creadors de formats televisius és com la Biblioteca de Babel de Borges: a còpia d’iterar totes les permutacions possibles, acaba semblant infinita, però només un ínfim percentatge del que enclou és realment valuós. Igual que el protagonista del conte, perdut en la immensitat de l’arxiu, el tevetresí constata que el conjunt “raons perquè un presentador de TV3 entri a casa teva” és molt més vast del que hauria suposat i, quan es pensava que ja ho havia vist tot, es topa amb una subtil variació: ser un català a l’estranger, ser un estranger que parla català, caure-li simpàtic a Joan Maria Pou, etc. Aquesta temporada, TV3 assajarà l’enèsima entrega d’aquest catàleg de pseudoraons amb Els meus pares, la premissa del qual és “ser progenitor d’un famós català”.

La premissa és “ser progenitor d’un famós català”. |

L’espai suposa el retorn de Gemma Nierga com a presentadora a la cadena 20 anys després. Nierga fa valdre la seva veterania a l’hora de conduir el programa, amb una naturalitat que només s’aconsegueix després d’anys treballant-la i, sense resultar irritant ni intrusiva, dona tremp televisiu a converses costumistes que necessiten una empenta. Després de tot aquest temps desapareguda de l’ecosistema mediàtic català, amb un pas inevitablement discret per 8TV durant la passada campanya electoral, la tria de Nierga ressona amb l’intent que TV3 va fer la temporada anterior de recuperar Núria Roca, demostrant la vocació d’oxigenar el panteó de cares catòdiques amb figures que s’han passat els darrers lustres en mitjans castellans. Sóc incapaç de valorar l’impacte emocional de l’efecte “retorn a casa”, perquè Nierga no és cap referent mediàtic de la meva generació, fet que en ell mateix assenyala la filosofia conservadora rere el producte.

Com a símptoma cultural, Els meus pares representa una etapa més de la cursa sense frens dels documentals d’entreteniment (docutainments, que dins del sector hi ha un anglicisme per a tot) per reduir al màxim la seva meitat “documental”, i fiar-ho tot a l’infame culte a “l’experiència personal”. En aquest context de glorificació de la subjectivitat i els llocs comuns emocionals, el programa treu petroli empàtic de la universalitat de les relacions entre pares i fills, sumant-li una dosi de pornografia democràtica en veure que els famosos es van criar en una llar d’allò que anomenem classe mitjana i que, per tant, el catalan dream és a l’abast de tots nosaltres.

El format funciona? Depèn del famós i depèn dels pares però, en general, sí. Sobretot, gràcies a dos vectors que s’exemplifiquen perfectament en el primer capítol, en què vam conèixer als pares de Quim Masferrer. D’una banda, el valor televisiu de la vellesa, que rebaixa el biaix juvenil del mitjà a favor de l’exageració i el sentimentalisme, deixant situacions més sòbries i autèntiques que altres tipus d’històries personals. Nierga no demana més pa que formatge, i els pares no han de sobreesforçar-se per impressionar a ningú, que per alguna cosa ha de servir l’edat. L’altre clau és la gestió de la vulnerabilitat. Exposant al famós a la conversa prèvia amb els pares en la qual ell o ella no ha participat, es crea una sensació de pausa que commou al fill i, suposadament, ens permet veure’l menys com a personatge i més com a persona. Com que sóc escèptic sobre aquesta distinció, perquè sospito de la possibilitat de “ser un mateix”, em limito a constatar que Els meus pares sap escenificar el clímax emocional sense potinejar-lo i això, en aquest tipus de programes, ja és suficient.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Res de l’altre món. Força discret. El Quim jove no sap fer d’ell mateix, i això es va notar massa. A la Gemma li falta personalitat. Aquest programa no passarà a la història. Ha nascut fracassat.

  2. Potser si, ja no ve d’aquí, es pensen que han trobat un filó i el volen esgotar, i els esgotats poden ser els propis espectadors. Jo ni el vaig veure. I que consti que el Quim Masferrer ha aconseguit que alguns programes de El Foraster li sortissin rodons. Ha fet que el país ens resulti més proper, sovint sorprenent, i per a la gent de ciutat ens convé molt.
    Tot i així, la televisió publica ha de fer alguna cosa més que entretenir, però si ja ho fa!. Hi ha tants temes i maneres de fer pujar el nivell cultural i el pensament crític dels catalans, fins i tot entretenint-los, que començo a sospitar que cert excès de lleugeresa i amabilitat mal entesa és el que fa mantenir les audiències que tant cofois ens comuniquen cada dos per tres. El programa de l’11 de setembre, Històries de Palau, sobre la història de l’edifici de la Generalitat n’és un bon exemple. Pensem-hi.

  3. Penso que està força bé, res de l’altre món, cert, però ben conduït per la presentadora, sense caure en situacions excessivament sentimentals.
    En tot cas molt millor que “Al Cotxe”

  4. Si el presentés la Mari Pau Huguet li díriem de tot. De queca en amunt però com el fa la Nierga, que és progre…