Els més petits testimonis de la guerra

Traduït del rus per Marta Rebón, al llibre Últims testimonis. Un solo de veus infantil (Raig Verd), Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de Literatura 2015, en una sèrie d’entrevistes recull les veus dels més petits testimonis de la Segona Guerra Mundial al seu pas d’Àtila pel territori soviètic: infants entre 4 i 12 anys que van sobreviure a l’horror, la barbàrie i la crueltat de la guerra, la mort dels seus, la fam, les malalties, la intempèrie, l’orfenesa.

“La petita Nàdienka jeia amb bolquers al bressol i hi van calar foc”, va explicar el germanet de la nena a Lília Mélnikova, quan tots dos, malalts, eren a la infermeria de l’orfenat on els havien recollit. A la mare de Lília, professora en el moment de l’entrevista, els alemanys la van afusellar perquè ajudava els partisans. El pare havia mort a la guerra.

“L’últim dia… Just després de la retirada, els alemanys van calar foc a casa nostra. «Caseta, no cremis, caseta, no cremis»”, cridaven els tres infants que fins aquell moment hi havien viscut. Ho recorda encara amb esglai Nina Raískaia, obrera en el moment de l’entrevista, i que el dia d’aquest fet terrorífic tenia set anys.

En aquesta obra coral, o de retrat de grup en blanc i negre, Svetlana Aleksiévitx mostra el pas dels quatre genets de l’Apocalipsi per l’URSS explicat no per soldats, ni polítics, ni historiadors, sinó per infants, els testimonis més vulnerables i innocents d’aquella guerra, de fet de qualsevol guerra. La lectura d’aquests testimonis colpidors no deixa avançar així com així, aquesta lectora s’atura una i una altra vegada en imatges com les esmentades més amunt. Déu meu, com ha estat possible cremar una nena de bolquers en el bressol, o amb quin valor es dispara un tret a un nadó perquè té tos i plora de fred, i no deixa dormir la soldadesca alemanya que ha envaït les cases: “Ens ho van prendre tot, ens moríem de gana”. Imatges que se superposen a l’extermini d’infants en els camps de concentració nazis. Costa respirar en el moment d’evocar-les.

Amb el seu estil personal (diuen els experts que la Premi Nobel de Literatura és la creadora del seu propi gènere literari, la novel·la de les veus), Svetlana Aleksiévitx va entrevistar molts orfes arran de la Segona Guerra Mundial, una tasca duta a terme amb paciència, durant anys. Amb els relats dels seus entrevistats va confegir el teixit escruixidor que és Últims testimonis. Un solo de veus infantil, per mostrar al món el mal amb tots els seus atributs, mal físic, moral i espiritual infligit a la infància a través dels seus petits protagonistes: “Jo girava els morts i ell [que buscava el seu pare] mirava a cadascun d’ells a la cara. Vam recórrer així tot el carrer… Des d’aleshores… ja no em queden llàgrimes per vessar… No en tinc més, ni tan sols quan hauria de tenir-les. No sé plorar.”

Aquests testimonis tenen tota la força de la veritat, només els infants són capaços de dir-la amb tanta nitidesa, per molt que sigui ja gent adulta qui faci memòria d’aquells dies en què ho van perdre tot. “El nostre temps s’acaba”, diu Vàlia Brínskaia, enginyera i filla d’un militar. “I tenim el deure d’explicar… Les nostres paraules seran les últimes”.

Últims testimonis d’aquell horror, sí. Però, per desgràcia, n’han vingut d’altres. Ben difícil de sostenir, per exemple —amb quins ulls, mirar-la— una imatge recent: aquell nen de cinc anys assegut en una ambulància, tot sol i amb el rostre i el cos ple de sang i cobert de pols grisa. La imatge ve d’Alep, Síria, una ciutat mil·lenària destruïda per les bombes d’una de les guerres del segle XXI. Històries despietades que no cessen, històries de nens i nenes que encara ignoren com serà, de gran, aquest forat en la seva ànima si sobreviuen.

Podeu comprar Últims testimonis a Libelista.