Els maoris i Marshall MacLuhan

21.12.2018

A diferència d’altres països, Nova Zelanda no va ser colonitzada per via de la lluita armada, sinó mitjançant una tecnologia més sofisticada i antiga que les armes de foc: la paraula escrita. Quan els primers europeus van arribar el 1642, el poble maori continuava vivint com a societat oral, sense cap sistema d’escriptura conegut.

Maoris

Els anglesos, que van mostrar un interès molt primerenc per la seva llengua, no van trigar gaire a subvertir aquesta situació: l’explorador James Cook ja va començar a reunir un corpus del maori a les primeres expedicions de 1769, i els missioners anglicans, posteriorment, en van anar desenvolupant les primeres gramàtiques i diccionaris entre el 1815 i el 1820. Aquest interès per la cultura maori els va donar un avantatge decisiu davant dels seus competidors holandesos i francesos, avantatge que utilitzarien per a crear el Tractat de Waitangi (1840), un document bilingüe en el qual les tribus locals cedien la sobirania de Nova Zelanda a la corona anglesa.

El Tractat, però, ha format part de la controvèrsia del país durant tota la seva curta història. Encara a dia d’avui algunes de les tribus maoris reben indemnitzacions milionàries pels possibles enganys que es van produir al moment de la signatura del tractat. Bona part del debat se centra en el mot «sobirania», paraula inexistent en el maori de l’època (al text es tradueix com a kawanatanga katoa, abstracció de la paraula govern i traduïble com a governança) i impossible d’explicar a una societat tribal sense lleis escrites.

La sobirania, fet i fet, no és sinó el producte d’una centralització del poder i del territori que només és possible imaginar en les etapes avançades de les societats alfabetitzades. La concepció del poder dels líders tribals, en canvi, era prou més precària i inestable: sense lleis, els pactes es guardaven amb les paraules i l’autoritat depenia de les guerres i els recursos. Els caps tribals eren els titulars del mana whenua (l’autoritat sobre el territori), un poder que els podia venir atorgat per herència o victòries bèl·liques, i que es justificava en la religió i els ancestres. Els habitants de Nova Zelanda, no cal dir-ho, només estaven lligats per la tradició que es recollia en les cançons (waiata) i els cants (patere), i cap dels caps tribals posseïa un poder sobre la totalitat del territori. Era possible, doncs, cedir alguna cosa similar a la sobirania d’un país?

Més de cent anys després, en els anys 60 i 70, els Estats Units van utilitzar políticament el seu avantatge en el terreny de les tecnologies comunicatives amb alguns paral·lelismes amb el cas neozelandès. El país es trobava en plena Guerra Freda i, tot i que anava perdent en alguns fronts del terreny militar, es va adonar de la dominació absoluta que prenia en l’espai de la comunicació de masses: de la ràdio a la televisió, de la cultura popular a la publicitat. Els tractats medievals de retòrica i Ciceró van sortir dels calaixos dels acadèmics i aquest poder tou va començar  a prendre rellevància a les agendes dels polítics americans. En aquest context apareix un teòric gairebé oracular, Marshall McLuhan, que invoca una cita que s’ha fet cèlebre: «el mitjà és el missatge». Els polítics s’afanyarien a traduir-ho: qui controla l’espai de comunicació domina el discurs.

En el debat entre anglesos i maoris la cita és fàcil de traduir. Quan els anglesos fan que el pacte es dugui a terme en el marc de la llengua escrita −és a dir, mitjançant un contracte vinculant− el mitjà amb què es signa el pacte transforma el terreny del debat. La cosmovisió que imposa la llengua escrita fa de la política un àmbit amb lleis i titulars de dret, i en la qual un text escrit (el tractat) pren més centralitat per a la vida en comú que cap conversa, cap tradició o cap déu. Així doncs, més enllà del possible engany al poble maori, la colonització apareix abans de començar a debatre. Quan Anglaterra aconsegueix imposar el mitjà del pacte, Aotearoa deixa de ser un terreny de relacions orgàniques i passa a ser Nova Zelanda, un ens legal amb propietaris: o els maoris o la corona anglesa.

“El mitjà és el missatge” és la frase cèlebre de McLuhan

El llenguatge és, segurament, una de les matrius, sinó la matriu principal, de les societats humanes. Aquest és, com a mínim, un argument recurrent des d’Aristòtil a John Searle. McLuhan encara va anar més enllà i es va fixar en com les diverses evolucions del llenguatge (l’escriptura, la radio o la televisió) havien influït en l’organització de les societats humanes.[1] L’americà, en mig de l’eclosió de la cultura de masses, es va posar a estudiar com el naixement de la impremta havia afectat la sensibilitat, el pensament i la política la societat del moment. Pensant aquell procés de la història, creia McLuhan, era possible il·luminar els canvis del seu propi període: com el pas d’una societat que es recolzava sobre l’escriptura a una altra que tenia com a element dominant la ràdio i la televisió podia afectar el futur. Ara es torna a parlar de la relació entre l’era d’internet i el creixement de noves formes de política −com ara el populisme− i les preguntes mcluhianes són temptadores: fins a quin punt la nostra relació amb la política ha canviat? Quins dels conceptes de la societat en què hem nascut es revivifiquen i quins es van desdibuixant?

[1] Encara en un dels últims llibres de J. Searle, per posar un cas recent, es fa passar per equivalents «home amb llenguatge» i «animal parlant», com si l’únic home amb llenguatge existent fos el de la cultura oral.