Treure la llengua a fora

22.07.2015

Aquest dilluns 20 de juliol van arrencar les 29es Jornades Internacionals de Professors de Català, organitzades per l’Institut Ramon Llull. Durant gairebé tota aquesta setmana, al voltant d’un centenar de professors de català a l’estranger es reuneixen a la ciutat de Lleida, que per segon any consecutiu acull aquesta trobada.

Jornades

Jornades Internacionals de Professors de Català

L’Institut Ramon Llull, creat per promoure a l’exterior els estudis de llengua i cultura catalanes en totes les seves dimensions, organitza anualment aquestes jornades que serveixen per reflexionar sobre diversos temes al voltant de la didàctica de la llengua com a idioma estranger.

La conferència inaugural va anar a càrrec del savi Josep Vallverdú, un home, tal com el definia Àlex Susanna, director d’aquest organisme, d’una experiència lingüística inigualable. Sota el títol Expressivitat i impacte de la llengua, Vallverdú ens va parlar amb amor de la llengua pròpia, la nostra, i de com es va desenvolupant dins el cervell del nen quan encara és al ventre de la mare.

Ens va parlar encara, tot citant Biel Mesquida, de la llengua com a “primera pàtria”, i d’un paisatge per recórrer i fer-lo doblement nostre, a partir de la reflexió sobre l’ús de la llengua. Ens va explicar també, sempre amb aquella tendresa tan seva, com el llenguatge es va acolorint al llarg de la vida amb tots els recursos que hi donen expressivitat: frases fetes, ironies, metàfores…, que distingeixen la llengua pròpia d’una llengua apresa amb intenció instrumental, entesa com un vehicle denotatiu sense càrrega afectiva.

Vallverdú va acabar la seva lliçó magistral expressant la seva preocupació envers la situació de la llengua i envers el fet que, malgrat l’aparent normalitat entorn la qüestió lingüística –generem bona producció literària, la gent s’expressa amb fluïdesa, el català s’ensenya a desenes d’universitats a l’estranger, etc.– no ens sentim plenament complaguts. Això es deu, segons Vallverdú, al fet que ens falta en un nivell de consum una afluència de formes genuïnes. En aquest sentit, Vallverdú alertava, també, d’un estatus sospitosament cooficial, i d’un retrocés visible pel que fa a l’ús de la llengua. Segons l’home savi, per revertir aquest procés, caldria un miracle, un miracle a càmera lenta. I un treball imperatiu des d’ara.

Ahir al matí van començar els tallers de formació, dedicats a tractar diverses qüestions sobre l’ensenyament de la llengua catalana a les universitats estrangeres. Amb un clar protagonisme de l’ús de les eines TIC a l’aula, vam parlar de l’autonomia dels estudiants; de com utilitzar el cinema, la música i la literatura; de llengua i literatura catalanes aplicades a les relacions internacionals; de la flexibilització de continguts; de la traducció en (tele)col·laboració; de la generació de contextos formatius virtuals; de com tractar la gramàtica i de com gestionar la complexitat de nivells, llengües i interessos. Els lectors de català al món, ambaixadors lingüístics dels Països Catalans, van trobar en aquestes sessions un punt de trobada i d’intercanvi d’experiències, opinions i metodologies didàctiques.

Lídia Carol, lectora a la Universitat de Verona, va presentar-nos al seu taller, La llengua i la cultura catalanes aplicades a les relacions internacionals: alguns exemples pràctics, diverses dades en què s’apuntava una nova tendència pel que fa al bagatge educatiu dels estudiants que s’apropen a la llengua catalana. Carol va afirmar que, actualment, i a diferència del que passava anys enrere, la majoria dels seus alumnes decideixen estudiar català motivats pels entorns empresarials, ja siguin vinculats al turisme o al comerç internacional. Aquest fet és molt significatiu, sobretot si l’analitzem de forma paral·lela a l’auge de la marca Barcelona al món.

Més endavant, en un format de taula rodona, els lectors de les universitats de Manchester, París 3, Szeged, Estatal de Sant Petesburg i Zadar van exposar les seves experiències d’intercanvis lingüístics en línia entre els seus estudiants i altres estudiants de català o bé amb catalanoparlants nadius. Una de les reflexions més interessants que es van fer en relació a aquest ús de les noves tecnologies va ser el fet que durant aquestes sessions d’intercanvi es va utilitzar el català com a llengua vehicular entre parlants de llengües i procedències diverses. Això és molt interessant des d’un punt de vista lingüístic i comunicatiu, especialment si considerem la presència aclaparadora que llengües com l’anglès, l’espanyol o el francès acostumen a tenir en les interaccions entre parlants que no comparteixen la llengua materna.

D’altra banda, Ignasi Massaguer va fer un balanç molt positiu de l’evolució de les convocatòries per a l’obtenció dels certificats de llengua catalana a l’exterior durant els anys 2003 – 2014, a què s’han presentat més de 10.000 persones a 118 localitats de 40 països d’arreu del món. Així, les dades revelen que cada vegada més persones avaluen els seus coneixements de llengua catalana i que els nivells majoritaris assolits han passat de ser un A2 (bàsic) a un B2 (intermedi) del Marc europeu comú de referència. Podem concloure, per tant, que cada vegada més persones aprenen català i assoleixen un nivell més alt.

Enric Casasses a les Jornades de Lleida

Enric Casasses a les Jornades de Lleida

Finalment, ahir al vespre, i arribant a l’equador de les Jornades, vam gaudir de l’espectacle Cor de Carn. L’amor és una malaltia de transmissió textual, per part de la banda de pop-folk barcelonina El pèsol feréstec, acompanyada per Enric Casasses. Amb un repertori tan eclèctic com coherent –si és que els dos termes no entren en contradicció–, el grup va musicar diversos poemes per dur-nos de viatge des de les veus medievals de Ramon Llull, Ausiàs March i Comtessa de dia, fins a les contemporànies de Carles Riba, Gabriel Ferrater, Guillem d’Efak, Blai Bonet, Jesús Lizano, Pepe Sales, Maria Mercè Marçal i del mateix Casasses, així com també a un tema propi, “Tot s’apila”.

Des del privilegiat turó de la Seu Vella, amb el sol caient al ponent, s’imposava, rotunda, la veu de Gerard Segura: “Que tot se’n va és mentida/ que tot passa és mentida/ que tot s’oblida és mentida/ que el temps ho cura és mentida./ Tot queda igual.”

Aquí teniu un vídeo de l’Aida Lesan per il·lustrar com va anar la trobada.