Els gestors culturals fan la carta als Reis

6.01.2013

La crisi posa a prova un any més la resistència del món cultural. Marisol López, gestora de reconeguda trajectòria, ens descobria no fa gaire al seu blog el perfil de quinze gestors culturals menors de 40 anys que ja destaquen per la seva maduresa i el lloc de responsabilitat que ocupen. Hem demanat a aquests joves agents culturals que ens expliquin com pensen afrontar l’any que comença. Cristina Riera, Pep Salazar, Valentí Ovideo, Ferran LópezJordi NovellAndreu Garrido, Lau Delgado i Marta Ardiaca fan la carta als Reis, encara que no existeixin.  

 

Encetem un nou any i una nova legislatura. El 2013 fa pujada, o baixada, segons com es miri. Pinten bastos en tots els discursos. Davant de plantejaments tan catastrofistes, els gestors culturals han de respondre amb una bona política de preus, teixint noves complicitats i encertant estratègies. Hem convidat a gestors culturals menors de 40 anys a fer les seves previsions i expressar els seus millors desitjos per aquest any que encetem. Tots ells han respost un qüestionari que podeu consultar fent clic sobre l’enllaç que trobareu en cada nom que citem al llarg d’aquest recull d’impressions.

Valentí Oviedo

“Venim d’una situació de crisi accentuada des de finals del 2010. Durant aquest 2013 la crisi afectarà moltíssim el consum”, diu Jordi Novell, gerent del grup Enderrock. “La responsbilitat que tenim els agents culturals és fer una cultura no regressiva; és a dir, provocar el mínim d’exclusió cultural en funció dels ingressos de les famílies. Això ha d’afectar la política de preus dels nostres productes, i en aquest sentit l’administració ha de tenir-hi coses a dir (per exemple, només donar recursos a aquells que els traslladen al preu de les entrades o els productes)”, remata Novell. Valentí Oviedo, gerent del Teatre Kursaal de Manresa, es proposa fer front a la crisi “mantenint els preus dels espectacles (la demanda no accepta preus més elevats, per tant, l’IVA pot ser el 10%, el 21% o el 40%  que el públic està disposat a pagar fins a un punt), i per tant decidim no apujar els preus, i a més a més, comunicar-ho i dir-ho per fer-los sentir còmplices del teatre i seguir comptant amb el seu suport”. Pep Salazar, Director Executiu de l’OFFF Festival, ho té molt clar: “Cal adequar els projectes en marxa a les capacitats reals de finançament, i restar un 10 per cent per si de cas. I intentar fer el màxim de projectes internacionals”.

Ferran López

Ara més que mai cal establir prioritats a l’hora de gestionar els escassos recursos de què disposem. Ferran López, administrador de Produccions Contrabaix, de Sant Feliu de Guíxols, té molt clar que és l’hora de “concentrar els esforços en allò que sigui essencial per al receptor del projecte, i reduir o eliminar la resta. Cal Seleccionar molt bé els projectes estratègics en els quals assumir el risc limitat que podem assumir”. Des d’Enderrock, Jordi Novell té molt clar que ara convé “concentrar-se en idear noves visions, nous objectius i noves estratègies, protegir les marques i projectes que s’estan desenvolupant, perquè tot allò que es deixi de fer, serà molt difícil reprendre-ho a curt termini”. Lau Delgado, director i productor audiovisual, aposta per “diversificar més l’activitat i incrementar totes les estratègies de col·laboració, ja sigui per a fer l’activitat com a generar nova feina”.

Per a Valentí Oviedo “els recursos han d’estar dalt de l’escenari i comunicant el que fem dalt de l’escenari. Com en el futbol que els diners han de ser al camp, en un teatre el protagonisme ha de ser a escena, i la platea plena de públic.  A partir d’aquí s’articula l’obtenció de recursos privats i públics. Però al final la justificació d’un equipament és quants espectacles s’han programat, quina tipologia o qualitat  d’espectacles, i a quant públic ha arribat, i per tant, quants ciutadans han pogut gaudir de l’equipament”.

Més enllà de la pura administració financera dels recursos, ara és l’hora, segons Pep Salazar, de fer valdre tres exigències: “Criteri, experiència acumulada, marge d’error nul”. Cristina Riera, consultora en gestió cultural, es proposa defensar la cultura “més enllà de pressions interessades i circumstàncies temporals. I seguir confiant més que mai en la força de la xarxa de persones i la necessitat de rehumanitzar la vida, les relacions socials i professionals, la cultura”.

Cristina Riera

Cristina Riera insisteix que sense ètica no hi ha estètica: “Cal defensar els drets socials que tants anys i tant esforç van requerir. Sense respecte i sensibilitat cap a les persones, no hi ha cultura que personalment m’interessi. Però evidentment crec també que la cultura és un dels drets socials essencials a preservar, des de l’accessibilitat i la diversitat. Així que demanaria que es garanteixin les condicions necessàries per a una cultura plural i humanitzada, no només avaluada a partir de la seva rendibilitat econòmica”. En aquesta mateixa línia Marta Ardiaca afirma: ‘Hem de ser capaços de veure -i fer veure- les coses de manera diferent de com ens les volen fer veure’.

Andreu Garrido, impulsor de la plataforma UmésDos aposta “per compartir tot allò que ens ajuda a desenvolupar-nos professionalment: experiència, coneixements, contactes, bibliografia, eines tecnològiques i, sobretot, el contacte viu entre professionals”. Cal, doncs, fer xarxa i teixir complicitats. En la seva carta als Reis, Ferran López també demana “poder sumar complicitats i talent per portar a bon port els nous projectes, i finançament per a fer sostenible el camí”. Jordi Novell també demana reponsabilitat als bancs i certesa a la classe política, perquè “la incertesa és el pitjor dels escenaris per a treballar”. En aquesta mateixa línia, Valentí Oviedo té molt clar que si pogués fer la carta als Reis demanaria “reduir l’iva del 21% al 10%, i que la Generalitat pagués les subvencions compromeses dels 2010, 2011 i 2012…”

Pep Salazar

Finalment Pep Salazar demana que la cultura ocupi un espai central en el debat identitari actual. “I que la societat entengui que la cultura és la millor eina per sortir de l’atzucac, atès que genera educació, energia positiva i il·lusió”. Al capdavall, però, el més important és vetllar per la qualitat, diu Jordi Novell, perquè només “la qualitat dels productes culturals ens farà ser competitius aquí i arreu”.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Els gestors culturals, s’han cregut i es creuen el q no son (jutges dels creadors i artistes), i han fet malament la seva feina…no han sapigut crear un teixit cultural a la societat i han tingut molts anys per fer-ho. NO han entés que primer s’ha d’educar la societat, quins son els punts de conexió societat-cultura, involucrar la societat en la cultura (no és el q un paga sr Oviedo) i ofertar una programació digne i amb real càrrega cultura. NO entreteniment. L’entreteniment no és cultura…i no té pq ser subvencionada…pero hem d’estar callats pq sino no et contracten..bé, tampoc et paguen…a Manel si però. Un clar reflex del q passa; distraccions com Wert, independentisme, iva…tot això va de meravella per cobrir tota aquesta incompatent pandilla. No se ni pq perdo el temps fent aquesta crítica.

  2. ah! no se si sabeu però l’educació artística a catalunya va directament a la basura….i això no és una crítica, és una absoluta realitat. Conservatoris a mig gas, professors insultats pel govern, ensenyaments artístic q desapareixen…Pq els teatres s’han cregut fora d’aquesta polèmica?? sou conseqüència directa de l’educació artística. Sabeu el q és no??

    • Hola Toni,
      comparteixo part del què dius… però la pregunta és com fomentar hàbits culturals quan no hem rebut tota l’educació cultural que hauríem d’haver rebut? ens convertim en una generació perduda en què només oferim alta cultura als nostres equipaments per tal que només uns quants se’n beneficiïn i la resta quedi exclosa fins que el sistema educatiu decideixi educar amb veritables valors culturals? Sota el meu punt de vista, crec que un individu pot passar d’allò que entretè a allò que transforma. És un procés, una piràmade en què cada pas és rellevant, i sota el meu punt de vista, és una manera d’involucrar la societat en la cultura.
      D’altra banda, avui dia, quan parlem de subvencionar, estem segurs que el que no estem subvencionant són estructures? Si l’administració paga estructures qui n’ha de gaudir i a qui van dirigides? No tenen dret tots els ciutadans a gaudir de les estrucutres que paguen? El teu punt és perfecte quan debatem sobre quina ‘creació’ es subvenciona, en canvi crec que té un punt diferent quan es parla de quina és la programació que es subvenciona.
      Per últim… et passo aquest link… Això és el què fem des del punt de vista educatiu al Kursaal, un teatre compromès amb l’educació. Intentem treballar per transformar. http://www.kursaal.cat/servei-educatiu.php.
      Crec que és bo que hagis escrit aquest comentari, ja que això permet generar debat a l’entorn de la gestió cultural!

      • Hola Valentí, (no sé pq em tuteja…però bé, quedarà més cool…)
        S’han subvencionat projectes, equipaments i empreses culturals. Els equipaments culturals son subvencionats per promoure cultura, no entreteniment. Per això, hi ha empreses privades que guanyen molts diners, teatres que es reparteixen els diners de taquilla…
        Els estudiant que fan alguns estudis artístistics (des de batxillerat artístic que ara desapareix, música, dansa, pintura….) no son l’elit. Son joves amb ganes i altres amb menys ganes, que caminen contra corrent pq saben i ,sobretot, els hi fan entendre (des de les programacions dels teatres, la Tv, els amics sense un interès i ni una mínima educació artística) que el que fan i intenten estudiar no tindrà cap mena d’ importància. Ja sé el que feu en el Kursaal, no cal que faci propaganda pq jo no n’estaria gaire orgullós. Em sembla superficial i pobre. Des de quan hi ha Alta cultura? per favor deixin la tonteria snoob, Sthockhausen,bausch, picasso, bejart bunyuel,…buff…tot aquest necessitem conèixer ..i fer veure que feien i quina lluita tenien contra l’art i la societat. Pq ho feien i pq som millors després d’ells. l’art i la cultura son universals i no cal conèixer mozart per valorar debussy. Però no serveix de res escoltar el amics de les arts. NO aporten ress ni a la societat, ni a la música. Van bé per fer caixa?…potser si.
        En tot cas, perdoni el meu to arrogant i insolent. Em dirigeixo des de la indignació d’aquell que treballa des de sota i que ha de lluitar contra tots aquests elements descoratjadors. D’aquell que veu que no arribarem ni a la “baixa cultura”…d’aquell que enveja altres societats..I estic segur que vostè intenta fer la seva feina (important sens dubte) amb rigor, principis i professionalitat.

  3. Trobo molt encertada la vostra carta als reis, cre que ens calen estrategies cooperatives per fer emergir el talent creatiu que te el pais i exportar-lo al món.

  4. Aquest 2012 s’han creat dos espectacles per encàrrec d’institucions culturals, en ocasió del centenari Sales-Calders-Tísner: el que es va estrenar al TNC, dirigit per Toni Casares, i “La roca i el núvol”, del Quartet Brossa, estrenat al Casinet d’Hostafrancs. Tant l’un com l’altre van poder veure’s un sol dia. O sigui que l’esforç d’aquestes creacions, finançat amb diner públic, arriba a un públic limitat al que pot presenciar una sola funció. Gestors culturals i equip de Núvol: què en penseu? Com es pot aconseguir que aquestes obres arribin a més sales i a més gent –perquè s’ho valen, com podeu sentir-ho en el cas de la segona en aquest link: http://www.catradio.cat/seccio/3728/La-vigencia-de-Joan-Sales-avui/programa/1440/Incerta-gloria

  5. amb tots els respectes perquè ells en saben (perquè hi són i en viuen) però em temo que per aquest any, el que ens cal és una cultura que prioritzi creativitat i compromís, defugint les pretensions de marcar tendències, escoltant el que es fa aquí i posar-ho en relació amb el que es fa més enllà i, sobretot, cercar alternatives per responsabilitzar directament a la ciutadania en l’esdevenir dels projectes i infraestructures culturals…hem de superar l’estat i, sobretot, el mercat!