Els germans Santilari i els 7 pecats capitals

27.04.2018

La història de l’art català està plena de germans artistes que han treballat plegats perseguint una mateixa ambició. Des de fa anys, Josep i Pere Santilari que, a diferència dels seus predecessors són, a més, bessons, han sabut construir un univers conjunt de paral·lelismes i trobades fins al punt que, a vegades, es fa difícil distingir on comença i on acaba l’obra de cadascú.

Els bessons sanilari al seu taller | Foto: Sanilari.com

Els Santilari treballen des del 1984 amb la Galeria Artur Ramon i la seva trajectòria, emmarcada en un realisme afilat de lirismes poètics, només fa que reiterar que són uns autèntics mestres del pinzell, un tàndem que encarna el deliri de la perfecció. La complicitat entre ambdós germans, que comparteixen tècnica i estil, sobresurt a cada llenç que pinten com si cada obra fos l’impuls que, en una retroalimentació mútua, donés pas a la següent. En el seu cas, lentitud i profunditat van de la mà fins al punt que es converteixen en lemes de treball i actitud artística: com més lent és el procés més aconsegueix penetrar i instaurar-se en el temps.

Pere i Josep Santilari passegen pels camins de la fragilitat amb la solidesa tècnica dels grans virtuosos per fer evident, sempre amb pretensió modesta, que no hi ha res més feble que la pròpia vida. De fet, no imiten la realitat sinó que la reinventen partint d’una tradició que mai esdevé caduca i que en els seus llenços es retroba, perforant la història, amb el perfeccionisme minuciós dels bodegons de Juan Sánchez Cotán, Francisco de Zurbarán i les vanitas dels holandesos del XVII, sense renunciar al propi present replet, encara, dels nostres petits i grans vicis.

L’obra exposada, un viatge d’anada i tornada pels set pecats capitals que dialoguen amb diversos artistes del fons de la galeria, és tota ella una psicologia de confessionari que navega per la ruïna del temps i el silenci de la vida. La luxúria, la gola, l’avarícia, la peresa, la ira, l’enveja i la supèrbia evidencien, sota el joc de la metàfora, que som carn de pecat i que formem part d’una humanitat defectuosa expulsada a contracor del Paradís. Per això, en els seus llenços, la calavera, presidint l’avantsala de la mort, reposa i nega l’esperança.

Exaltar la mort és lloar la vida i estimar-la, malgrat l’aparent contradicció de lògica sobrevalorada, com si no hagués d’acabar-se mai. Per això, modelar el temps des de l’ara i aquí sense excloure el pes intemporal de la història és realment difícil, malgrat l’excusa, sempre fàcil, d’aquell “haver-ho vist tantes vegades”.

Els germans Santilari sembla que treballin de puntetes i que escriguin la història de l’art català des de la vora del silenci en les hores de taller que s’escapen entre solituds pesades i esforç a quatre mans. La senzillesa calculada s’amaga, sempre, darrere els grans artistes. Aquesta exposició, que es pot veure fins el 25 de maig a l’Artur Ramon,  només fa que reafirmar-ho.