Els Gaudí del 155 i el futur del cinema català

29.01.2018

Poques coses fan més de país normal que uns premis de cinema on els actors, directors i productors fan de polítics durant una nit. Som animals visuals i jeràrquics, una combinació ideal per insuflar les estrelles del setè art amb l’aurèola d’autoritat reservada als líders de la tribu. És per això que la gala dels Premis Gaudí, després de 10 edicions de bona feina acumulada, s’ha consolidat com el ritual col·lectiu que tota comunitat política adulta necessita per fer catarsi: als Estats Units els Globus d’Or ofereixen la cara B del Discurs de l’Estat de la Nació, els Goya espanyols es van conjurar contra la Guerra de l’Iraq i a la Catalunya intervinguda els Gaudí, naturalment, havíen de clamar contra el 155.

Però com que no som en un país normal, els equilibris que s’han de fer per quedar bé amb tothom quan es parla de política en una cerimònia cultural fan patir. David Verdaguer, que s’havia d’interpretar com a presentador llegint un guió més que com a emissor d’opinions personals, va establir el llistó de les reivindicacions institucionals mínimes que cap representant oficial de l’acadèmia, ni la mateixa presidenta, van excedir: lamentar la situació (Qué desastre. Qué mal todo) i demanar la llibertat de presos i el retorn d’exiliats. És tan cert que ahir mitja Catalunya –Isabel Coixet a primera fila, per exemple- es devia sentir radicalment alienada pels accents polítics que van dominar la cerimònia com que bona part de l’altra meitat es va haver de conformar amb un to encotillat que no diu les coses pel seu nom. No hi ha a l’horitzó una Oprah Winfrey del catalanisme.

A l’hora de la veritat, només van creuar la línia Mercè Paloma, que va dedicar el seu guardó al millor vestuari per Incerta glòria a l’exconseller de Cultura Lluís Puig amb un discurs fet des de la coneixença mútua i Montserrat Carulla, que enguany va passar de la primera persona del singular d’edicions passades “Sóc Independentista” al plural i més agosarat “Som una nació i volem un estat”. Mercedes Sampietro, que rebia el Gaudí d’Honor i tenia tots els focus a sobre i via lliure, va optar per un discurs llarg i ple de llocs comuns que va passar de puntetes pel tema català amb un moderadíssim “que els polítics negociïn”, preferint dedicar el clímax emocional a la xacra de la violència de gènere. Isona Passola, que ha anat acurtant els temps i precisant l’objectiu dels seus parlaments amb el pas dels anys, va delegar la crítica política a un escrit d’Antoni Gaudí sobre el breu empresonament que va patir el 1924 triat perquè el podria haver redactat Oriol Junqueras en ple 2018, i tot seguit va concentrar el gruix dels seus esforços a demanar més diners pel cinema català. El problema de la indústria és clar, la solució també, i el millor del to de la presidenta és que no ensucra les demandes i ens tracta com adults: cal més pastarrufa, i punt.

La cerimònia que va proposar Lluís Danés va estar a l’altura gràcies a la desimboltura de Verdaguer i a una posada en escena molt ortodoxa, destacant dues peces audiovisuals molt reeixides: el vídeo introductori amb cameo de Carles Puigdemont inclòs, que va marcar l’humor agressiu que imperaria durant la nit; i el gag d’Andreu Buenafuente i Sílvia Abril sobre el caràcter marcadament autoral del cinema català que es convertiria en el fragment més divertit de tota la vetllada. El guió que va interpretar Verdaguer era ple de bons acudits -qui s’escandalitzi per l’atac a Albert Serra, només ha de llegir la tranquil·litat amb la qual el director ataca la resta de la professió i desitjar que la polèmica no s’esllangueixi mai, sinó tot el contrari-, tot i que les transicions eren massa abruptes, passant frenèticament d’una referència a l’altra transmetent un nerviosisme innecesari. Però el bon nivell general queda tacat per la calamitosa actuació del cor infantil de la Societat Coral Amics de la Unió (sic), un grup de criatures que no tenien cap culpa de la cançó que els van fer cantar: una lletra inexplicablement xarona amb nul sentit de l’humor que pretenia ridiculitzar els atacs a l’escola catalana i que va aconseguir tot el contrari. Polítics i tertulians espanyolistes que us havíeu deixat la pell buscant exemple d’adoctrinament infantil i havieu fracassat miserablement, no busqueu més.

Si fem cas als Gaudí, les reclamacions del panorama cultural autonomista que ens espera estaran marcades per un consens de por i conformisme, definit per discursos escrits amb sordina. En canvi, el futur del cinema català es presenta vibrant i lliure gràcies a un vector que l’homenatjada Sampietro va encertar a remarcar: els joves. Des de 10.000 km a Estiu 1993, passant per La mort de Lluís XIV, està quedant clar que el nostre cinema es farà un lloc al món gràcies als nous directors formats als marges del sistema, que no deuen ni una gota del seu talent colossal ni de les oportunitats que s’han forjat a l’establishment cinematogràfic del país. Cineastes com Albert Serra -que ahir no estava nominat-, Carlos Marquès Marcet -que va sucar gràcies a la deliciosa Tierra Firme– i la revelació d’enguany, Carla Simón, han fet les millors pel·lícules de la darrera dècada perquè tots tres són capaços d’explicar històries que reconcilien la seva condició catalana amb una ambició artística desacomplexadament universal i eclèctica. I és que la paròdia que Buenafuente i Abril van fer s‘ha d’abraçar amb entusiasme: serà gràcies a un cinema d’autor capaç d’inscriure’s en els estàndards europeus que arribarem a tenir una cinematografia pròpia i madura, que es desempallegui de la perniciosa influència americanitzadora i sentimentaloide que ha exercit l‘ESCAC durant massa temps -no és casualitat que cap dels tres directors tingui cap relació amb aquesta escola-. Sembla que els cineastes que vénen no salvaran al país de les seves mancances polítiques, però sí que faran grandioses pel·lícules, fet que, per a la supervivència de la cultura catalana, és encara més important.