Els filipins de la literatura catalana contemporània

21.07.2013

Fa temps que els professionals de les humanitats resten amb l’ai al cor cada vegada que des d’instàncies superiors es planteja una nova reforma del sistema universitari. No són prioritaris i ells ho saben, cosa paradoxal si tenim en compte que el ‘boom’ de la comunicació que ha provocat Internet hauria d’incentivar els ciutadans a dominar millor la paraula. Un col·laborador de la nova Història de la literatura catalana (Barcino-Ajuntament de Barcelona) ens va assegurar que no cobrava res pel seu treball. Els nostres investigadors han de renunciar a cobrar per participar en una de les obres de referència del seu camp? Així es troba l’edició i la literatura catalanes, en vies de la desprofessionalització si res no ho atura.

 

Grup de Recerca en Arts Escènqiues: Francesc Foguet, Joan Tomàs Martínez, Núria Santamaria i Carles Batlle.

Davant d’aquest fet, recentment hi ha hagut una reacció gremial. Els diversos grups d’investigació dedicats a l’estudi de la literatura catalana contemporània de les universitats dels Països Catalans (UAB, UB, UPF, UdL, URV, UVic, UIB, la d’Alacant i la de València, a més de la Universitat de Perpinyà), juntament amb la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’IEC, però amb l’excepció incomprensible dels investigadors de la Universitat de Girona (UdG), van decidir reunir-se per donar a conèixer les seves línies de recerca i procurar, així, generar sinèrgies que en propiciïn resultats més ambiciosos. Així, sota el lideratge del Departament de Filologia Catalana de la UAB, va néixer la I Jornada LITCAT d’Intergrups de recerca, celebrada l’11 de maig del 2012, les actes de la qual ara s’han publicat sota el segell de la UAB i l’IEC amb el nom que n’agrupava les ponències: La literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions (maig del 2013, 18 euros). En conjunt, els quinze treballs que s’hi recullen són, tal com es pretenia, una mostra de les línies més suggestives en què treballen els diversos grups d’estudi en literatura catalana contemporània -és a dir, del romanticisme ençà.

Aquestes jornades tenen sentit si s’aconsegueix que en sorgeixin projectes de recerca compartits, el resultat dels quals, per força, tindria més transcendència i visibilitat. En la “Presentació” que escriuen els editors Montserrat Bacardí (UB), Francesc Foguet (UAB) i Enric Gallén (UPF), no es concreta cap línia temàtica que podria tenir fruits en la II Jornada, prevista, en una lògica bianual, el 2014 a la Universitat de Vic. Així, si el recull només serveix per fer visible la diversitat d’estudis de cada centre, pensem que no té sentit: ja hi ha molts canals científics previstos per a tal fi. Entenem que era difícil aconseguir la coordinació de treballs en les primeres jornades i així cal entendre que el marc plantejat –les influències sobre els autors- sigui prou líquid per encabir-hi gairebé qualsevol línia de recerca. Malgrat que la majoria d’estudis ofereixen dades inèdites sobre els camps de què s’ocupen, esperem que per a la segona jornada vegem la concreció de temàtiques coordinades o que el tema plantejat pogués ser més concret. Un altre aspecte que no volíem passar per alt per desagradable és la quantitat d’errades de picatge que presenta el recull. ¿No hauria d’escandalitzar-nos, potser, que haguem detectat 17 pàgines en què hi ha errors flagrants de les 263 que té el volum? Esperem que només sigui precipitació en editar-lo.

Un repàs amb el ribot als dramaturgs catalans

Però cal parlar dels treballs concrets, que són el més important, en el fons. Els comentem per línies temàtiques i no per l’ordre en què apareixen. En els estudis teatrals trobem, potser, el treball més ambiciós, per la intenció, del recull, per bé que també és el més perillós. Foguet (UAB), un dels editors, seguint la tradició de la crítica més militant de Joaquim Molas i Josep M. Castellet, crivella el valor de la dramatúrgia catalana actual en funció del grau de compromís ideològic de les obres dels autors. Foguet demana que un gènere com el teatral, socialment incident, no pot quedar atrapat entre el comercialisme més efímer i el teatre d’autor, trencador però a la vegada “entotsolat” en l’artisticitat desideologitzada, el que anomena “formulisme minimalista”. Així, creient que la ideologia no és un factor de menysvaloració per a l’obra, Foguet es carrega la plana major dels dramaturgs nostrats. Per exemple, de Sergi Belbel, a qui situa al capdamunt al costat de Lluïsa Cunillé, diu que el seu teatre és de “la comercialitat més cínica”, o de Jordi Casanovas, que el seu teatre és escrit sense pretensions literàries. No escriu per fer amics. Jordi Galceran en queda més ben parat, però no li interessa la seva obra: “fórmules còmiques molt filoamericanitzades” amb “una bona factura teatral”. Foguet busca el cos a cos perquè reclama una mena de teatre gairebé inexistent en el nostra mapa. Compartim la seva preocupació per la falta de sistemes de pensament que vertebrin les obres i topin de ple amb la realitat actual. El seu problema, si hem de ser justos, és que no argumenta amb exemples tantes contundències. Altres estudis relatius al teatre (Cristina Badosa) són de menor interès.

En el camp de les traduccions, trobem que el treball més interessant és el de Carles Biosca (UAB) sobre el teatre d’Eugène Ionesco. L’autor ho aprofita per fer palesa la precarietat del nostre sector editorial, en especial el de les traduccions al català d’obres teatrals. Ionesco té més traduccions al català inèdites que no publicades. La dependència editorial del castellà encara és massa penosa. En un sentit similar, Miquel M. Gibert (UPF) analitza les versions de Joan Oliver que féu de les peces teatrals curtes de Txèkhov. Tanmateix, omet relacionar fins a quin punt el teatre d’Oliver beu del del rus. Luisa Cotoner (UVic) ofereix un altre estudi similar sobre les traduccions de les novel·les de Marguerite Duras amb els mateixos defectes que el de Gibert.

 

Jaume Aulet

 

Gaudí vist pels noucentistes i l’autobiografia de Rubió

En el camp de la història de la literatura, Jaume Aulet (UAB), col·laborador de Núvol, analitza les opinions dels escriptors noucentistes sobre l’arquitectura o els arquitectes modernistes. És interessant de notar que l’autor mostra com el noucentisme militant de la primera època no tracta igual els escriptors modernistes de la corda maragalliana –els autèntics rivals, bescantats- que els arquitectes modernistes com Gaudí i Puig i Cadafalch, que no són criticats fins al cap de dues dècades. Magí Sunyer (URV) també centra el seu estudi en l’època modernista; en concret dóna mostres de la presència del mite de la terra alta, per contraposició a la terra baixa, en tres novel·les. De tota manera, Sunyer no fa sinó un refregit de treballs ja publicats anteriorment, cosa que en resta l’interès. Josep M. Domingo (UB) retorna al romanticisme català traient la pols a documents personals inèdits d’un dels patriarques de la Renaixença, Joaquim Rubió i Ors –conegut per Lo Gayter del Llobregat quan versificava. L’estudiós contribueix a perfilar millor la biografia de l’escriptor. És increïble que l’autobiografia de Rubió –tot i que va ser escrita en castellà- segueixi inèdita. Carme Oriol (IEC) traça un estat de la qüestió sobre els estudis relatius a la dona i el folklore català. Oriol no aporta res de nou. A diferència de Manuel Llanas i Ramon Pinyol (UVic), que analitzen, amb documentació, com l’editor en català més important de principis del segle XX, Antoni López-Llausàs, es prenia la professió.

 

Els papers dels escriptors, digitalitzats

Un dels articles més interessants és el de Jordi Malé i Joan R. Veny-Mesquida (UdL) per la notícia que donen del Corpus Literari Digital (CLD), una fita dels professionals de la universitat lleidatana on es poden trobar digitalitzats tot de documents personals d’autors catalans tals com dietaris, blocs de notes, originals manuscrits, a més de la digitalització d’articles de premsa de l’època. Una mina per als investigadors. I la gràcia de l’article és que Malé i Veny-Mesquida n’ofereixen dos exemples: comenten un bloc de notes inèdit de Riba sobre l’estil de Pla –molt aclaridor– i una mostra de diversos estadis del poema “Campo Santo” de Màrius Torres.

Mercè Rodoreda

De la comparança de versions, se’n nodreix també l’estudi de Mercè Talavera (UB) sobre l’exemplar mecanografiat que Mercè Rodoreda va enviar a la censura per superar els tràmits legals que durien a la publicació de La plaça del diamant (1962). Aquest exemplar, titular Colometa, és una versió anterior a la La plaça…i Talavera en compara les similituds i diferències que hi ha entre aquesta versió i la primera edició de la novel·la. L’estudi remarca que tot sovint no coincidien gaire els esborranys enviats a la censura amb la novel·la acabada i, tot plegat, incentiva els estudiosos a explotar un camp poc explorat: els diversos exemplars que encara es deuen conservar a l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. Seguint en l’àmbit rodoredià, Joaquim Espinós (Alacant) compara les sis biografies sobre l’autora, bo i remarcant que és una excepció que un escriptor en català n’arribi a tenir aquest nombre. Pons (UIB) fa un article rigorós al voltant del que cal entendre per poesia experimental, mentre que Gonçal López-Pampló (València) s’embolica en un garbuix teòric sobre la ironia –bàsica en la literatura de la postmodernista–, que no defineix prou bé, per fer una anàlisi que no condueix a cap concreció sòlida sobre l’obra Un any de divorciat (2007) de Josep M. Fonalleras, si exceptuem que acaba proposant a quin gènere pertany el llibre.

 

I de propina, un manifest per la literatura en l’ensenyament

Subscrit per tots els grups de recerca que hi col·laboren, a més –ara sí– pels investigadors en literatura catalana de la UdG, a més de mitjans com Núvol o la revista L’Avenç, entre altres institucions de caire més científic, a l’annex es recull un manifest en defensa de la presència de la literatura en l’ensenyament i contra el desprestigi de què pateix a l’escola i, en general, a la societat. El manifest defensa que el coneixement directe dels textos dels millors autors és una de les eines més útils, si no la que més, per aprendre l’idioma i s’hi reclama que la literatura tingui un espai autònom en els cursos d’ESO, com passa a Batxillerat. A més, es demana que les proves de selectivitat no discriminin, en negatiu, la literatura en l’examen de l’assignatura comuna de llengua i literatura catalanes, en què els alumnes poden escollir si fer o no la pregunta sobre literatura. El manifest, redactat per Sunyer, és una crida acadèmica destinada no només a defensar el prestigi de les lletres, sinó a apujar l’autoestima d’uns professionals que s’han sentit menystinguts. Llastimosament, l’impacte que pugui causar fora de les portes del sector serà baix si tenim en compte que se n’han editat 300 exemplars i l’IEC no n’obre la consulta a través del web.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Fa molt de temps que, cadascú en el seu àmbit, els qui treballem per la literatura catalana ens subvencionem el propi treball, és a dir, no percebem honoraris per fer-lo. Per treure ferro a una situació dramàtica i injusta, sempre dic que som ‘voluntaris de la cultura’. Ara bé. Em fa l’efecte que som els últims, si això no canvia. Els joves no es poden condemnar més del que ja ho estan, no se’ls poden exigir més heroismes que, d’altra banda, ningú no els ho agrairà. Però aquest és un altre tema.