Els fantasmes de la Transició avui

3.05.2018

El 1976, amb Franco criant malves i el poble a l’espera de les primeres eleccions democràtiques després de 40 anys de dictadura, a un jove Felipe González li faltava temps per afirmar que “el franquisme sense Franco no existeix” i seria millor deixar de parlar-ne. Quan el cineasta Pere Portabella va fer Informe General (I), un “documental” rodat en la clandestinitat sobre les idees per a la transició dels moviments polítics contraris al règim, estava capturant el pensament viu del país en aquell moment, ple d’apel·lacions al dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya i la lluita de classes. Veient l’obra en ple 2018 gràcies al cicle portabellià dels cinemes Texas (aquest dijous 3 de maig teniu la segona oportunitat), sabem que aquelles idees van morir en un temps rècord i s’han convertit en fantasmes del passat que s’entesten a turmentar el cos polític del present. Precisament perquè la cultura popular ens ensenya que els espectres no deixen d’amenaçar la realitat fins que salden els seus comptes pendents, s’entén que la seqüela política d’aquella Transició s’hagi convertit en la pel·lícula de terror que veiem avui a cada telenotícies. Cap exorcista a la vista.

Felipe Gonzáles el 1976, imatges del film ‘Informe General (I)’, de Pere Portabella

 

Portabella va filmar aquella realitat des d’una subjectivitat gens camuflada, fent servir tècniques pròpies de la ficció que difuminen la categoria de documental. Més de dues hores de converses en les quals Jordi Pujol, Enrique Tierno Galván o Santiago Carrillo, entre molts altres, deixen de ser polítics i “es converteixen en actors que s’interpreten a ells mateixos”, segons va afirmar el director en el col·loqui posterior a la projecció. Parlen de política, esclar, però el film desnaturalitza els diàlegs movent la càmera i mostrant la tramoia per recordar-nos que la frontera entre cinema i realitat és porosa. Una mirada de Joan Raventós mentre Pujol parla fora de camp ens suggereix que una entrevista sempre és més que una entrevista, travessada d’infinites interpretacions possibles que se’ns escapen. La lluita obrera a Catalunya és prèvia o simultània al reconeixement nacional? Mentre els polítics ho discuteixen, Portabella desplaça el quadre buscant ressonàncies poètiques que deixin clar que no tot es pot reduir a l’esgrima intel·lectual. La provocació de recórrer a la sonoritat burocràtica d’“Informe General” per titular un film curull de recursos artístics conté aquest mateix manifest portabellià: el cinema no amaga la veritat, sinó que ens hi acosta.

Políticament, veure Informe General el 2018 és un exercici de ciència-ficció i nostàlgia pel que hauria pogut ser i no ha estat. Representants de diferents sensibilitats parlen des d’un respecte i una concòrdia inimaginables avui, certificant que les bones maneres també són política. Però encara sorprèn més com fan anar les idees: lluny de l’efecte lobotomitzador que els assessors de comunicació han tingut en els discursos actuals, des del sindicalista fins al catedràtic parlen amb arguments forts i marcs teòrics amplis, com si les paraules volguessin dir alguna cosa i el cinisme encara no s’hagués inventat. Fa feredat veure com, en comptes d’atiar la bilis i repetir argumentari, va haver-hi un temps en què els interlocutors creien en la persuasió intel·lectual i el pensament espontani. O potser no hi creien tant, perquè si, de aquellos polvos, estos lodos, només ens queda pensar que, o bé l’esperit fraternal era pur teatre, o bé la incompetència de l’esquerra per armar intel·lectualment a les classes populars ha estat antològica. Sobretot en els dos grans problemes actuals dels quals podem veure l’arrel a la pel·lícula: el debat nacional, situat avui a anys llum dels consensos que despertava el dret a l’autodeterminació en aquelles converses, i la liquidació del marxisme, que ha deixat les alternatives al neoliberalisme amb la flaccidesa filosòfica que explica el naufragi de la socialdemocràcia avui.

Des del punt de vista cinematogràfic, la degradació és de la mateixa magnitud. La digitalització ha permès que el cinema independent prosperi gràcies a grans talents que mantenen viu l’esperit avantguardista de Portabella, però ha estat un floriment als marges del sistema. El centre ha quedat envaït per una manera de fer cinema funcionarial i sensiblera que, igual que els polítics, tracta els ciutadans com si fossin imbècils. Avui és inconcebible que un documental que reuneixi les primeres espases de la política s’arrisqui més enllà del simple pla / contraplà, un parell d’imatges recurs pseudopoètiques i un bombardeig d’infografies aparentment explicatives. Música experimental i eixordadora de Carles Santos per connectar els espectres del Valle de los Caídos amb els de les runes de Belchite? Enviar un actor a recórrer amb un posat burlesc el museu franquista del Palacio del Pardo fins a convertir-lo en un ready-made esperpèntic? La imaginació i l’ambició poètica de Pere Portabella són impensables en els codis cinematogràfics del mainstream actual que separa estrictament l’educació artística de la consciència ciutadana. Tornar a veure Informe General ens recorda que una altra forma de fer política i un altre cinema semblaven possibles en un temps, i que potser no es pot recuperar un sense recuperar-los tots dos alhora. Mentrestant, els fantasmes continuen rondant.

Us recordem que el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas exposa fins al 23 de juny una mostra sobre el cineasta Pere Portabella. Més info aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Els fantasmes de la transició ja hi eren presents en el moment que aquest procés engegava. Senzillament perquè era un procés tutelat, per control remot, per l’espectre de Franco, de José Antonio i de tots els feixistes que ja havien traspassat. Les esquerres, llavors, actuaven lligades de peus i mans en un marc jurídic i polític imposat. Què podien fer? Doncs, el que l’autor d’aquest bon article ha expressat: xerrar i xerrar, teoritzar, dedicar-se al pensament espontani. Les esquerres sabien que la transició del franquisme al postfranquisme (que és on som ara) els hi cedia un ínfim espai per moure’s. Ínfim. I que si es movien d’aquí els cauria el pes de la justícia, l’exèrcit o les forces policials. La revolució, la república o l’autodeterminació passaven a ser categories intel·lectuals per debats estèrils. Conscients d’això, els líders de les esquerres van anar deixant-los de banda. Va arribar el pragmatisme, la gestió i les victòries electorals com analgèsic per diluir els dolors de les amputacions d’ideals. Les esquerres a Catalunya van passar de ser liderades per Gutierrez Diaz, Lopez Raimundo, Raventós o Marta Mata a ser líderades per Saura, Herrera, Montilla i Pepe Zaragoza. El proper pas és inevitablement el museu de cera on seran dipositades les restes del PSUC, de Bandera Roja, del PSC (c) i del PSC (r).

    • Considero, benvolgut, que avui ja hem sortit del postfranquisme per tornar a entrea, desacomplexadament (ells) en el franquisme.
      Sense manies (ells).

  2. Que bé que l’entenem, avui, el mestre González.
    Avui ja sabem que ell era suficientment franquista com per no acabar amb totes les restes, seqüeles i fills i néts del franquisme.
    Per això estem on estem. El més greu del que està passant es diu PSOE.
    Acabáramos, don Felipe.

  3. La dreta espanyola d’arrels franquistes mai no va perdre el poder real. Això explica la traició del PSOE i la baixa qualitat democràtica del règim polític espanyol. Els anys de govern del PP també han estat dolentíssims perquè van tancar i limitar tot el que a la Constitució del 78 restava obert. El pitjor de tot és que la societat espanyola comparteix aquestes idees reaccionàries. Per això el seu futur es diu Ciudadanos. Tristíssim. El que hauria pogut ser i el que és!