Els excessos i els límits de Bel Olid i Borja Bagunyà

24.03.2015

Le grande bouffe és una pel·lícula francoitaliana dels anys setanta dirigida per Marco Ferreri, l’argument principal de la qual se centra en el menjar i la luxúria, ja que els protagonistes es reuneixen en una vil·la senyorial per dur a terme un suïcidi gastronòmic. No és exactament el que fan els protagonistes del laboratori d’escriptura dirigit per Marc Caellas que vaig anar a veure divendres al Kosmopolis, però una escena d’aquesta pel·lícula va servir per introduir el tema: Bel Olid i Borja Bagunyà van conversar amb Jordi Nopca sobre les virtuts de l’excés i l’autocontrol. I d’algunes intimitats.

Bel Olid i Borja Bagunyà | Kosmopolis 2015 © Carlos Cazurro, CCCB

Bel Olid i Borja Bagunyà | Kosmopolis 2015 © Carlos Cazurro, CCCB

Borja Bagunyà creu que cal distingir entre el menjar perfecte i l’imperfecte: el que és perfecte no desperta cap emoció, mentre que l’imperfecte, sí. I això mateix li passa quan escriu: “Procuro no mantenir-me dins d’un límit racional i clàssic”, diu mentre menja un donut i la Bel suca pa amb nocilla. “Creus que busques la desmesura perquè a la literatura catalana no n’hi ha?”, li pregunta Nopca. “La literatura catalana està pensada des del sentit comú i jo crec, com Rancière, que l’art és una distorsió de la realitat”, contesta. Per això en tots els autors que li han interessat ha trobat aquesta idea de desmesura: “Proust, Kafka, Sebald situen al centre l’element excessiu”.

Bagunyà ha decidit quedar-se a la universitat, no pel menú, ni pel bar, que sembla un refugi antiaeri, sinó perquè “en un moment de privatització i desmantellament t’hi quedes perquè no hi ha possibilitat: és una opció poèticament suïcida”. A la Universitat de Barcelona està fent el doctorat. Ara ja ha acabat la tesi i només li queda defensar-la.

En Nopca ens explica que l’estudi d’en Borja és alhora el menjador de casa seva i que té a la nevera un imant amb paraules que canvien cada dia. “És una manera d’ampliar vocabulari”, aclareix. Són, doncs, vasos comunicants la literatura i el menjar? “Tu tens un espai dissenyat i l’adaptes segons els teus usos”, diu Bagunyà. També explica que quan treballa el cos li és una molèstia i que minimitza el temps que demana al cos, tot i que té un límit: el menjar. “La nostra vida està condicionada pel límit. No podem ser qualsevol cosa. No tothom ho pot fer tot, perquè l’existència és limitada”, sentencia Bagunyà.

“Fem, doncs, que les coses no durin per sempre”, li respon Nopca irònicament perquè ara és el torn de la Bel Olid. Olid menja de tot, encara que en els seus relats hi surt poc menjar i poc beure. Només n’hi ha un dedicat a això i es titula “Lalalà”. Sol escriure al sofà, al bar o a hotels, si és de viatge, perquè s’hi sent més còmoda que davant d’una taula. Actualment està treballant en diversos projectes alhora: una traducció de poemes, una novel·la juvenil, i vol començar la tesi. “Sóc molt dispersa”, confessa i també que a l’Ikea hi ha comprat galetes de gingebre.

A la seva obra La mala reputació l’element central és la violència, i el sexe, l’element per exercir-la. Feia temps que Bel Olid tenia al cap la idea de fer una obra així: “Fins on et pot portar l’avorriment? Fins on et porta la vida?”, reflexiona. Els personatges d’Olid no són només cos, ja que reaccionen davant d’un element sensorial amb preguntes, però el cert és que en l’obra apareix el personatge que es masturba i que necessita les relacions sexuals i, per això, acaba tenint sexe molt poc satisfactori. “És poc sexual la literatura catalana?”, li pregunta Nopca. “Quan vaig acabar la Mala reputació, vaig demanar a la Mercè Ibarz si podia donar un cop d’ull al manuscrit i li va agradar la presència del cos al llibre perquè no se’n troba gaire, a la literatura catalana contemporània”, respon.

Al llarg, doncs, d’aquest laboratori d’escriptura hem descobert els excessos i els controls d’aquests dos escriptors. També objectes personals que els acompanyen, com la llibreta de la Bel, la tesi d’en Borja i altres objectes com una tassa de te, els donuts i el pa bimbo sobrant. Però encara hi ha més: en Borja ha portat un metrònom, que ell tenia de quan va estudiar piano, i un ganivet que li recorda la seva àvia, que era carnissera. I la Bel ens ha dut el seu arnès, que duu incorporat un fal·lus erecte. Segons la Bel, “els fal·lus són els símbols totèmics de la societat”, però també els símbols de control patriarcal i de l’autosatisfacció. I amb el contrast entre la dolçor i l’amargor, amb la naturalització de les violències consensuades posem punt i final a aquest interessant col·loqui sobre els límits i els excessos.