Els escrits sobre art d’Alexandre de Riquer

14.10.2017

A Alexandre de Riquer (Calaf, 1856 – Palma, 1920), cal considerar-lo una figura renaixentista, un artista total: artista plàstic, poeta i escriptor. És també una figura central del moviment cultural que va imbricar Catalunya en la modernitat de finals del segle XIX i principis del XX, o sigui, el Modernisme, com escriu el professor Eliseu Trenc, que ha tingut cura de l’edició d’Escrits sobre art (Universitat de Barcelona, 2017).

Mural d’Alexandre de Riquer a la Casa Alegre de Sagrera

Alexandre de Riquer, artista polifacètic, va donar figura –elegant, harmònica i plàstica figura- a l’ideal prerafaelita a Catalunya. Seguint l’exemple del britànic William Morris de voler embellir i ennoblir la vida diària a través del moviment artístic Arts and Crafts, Alexandre de Riquer va encarnar en ell l’artista, l’artesà i el poeta, i, encara més: l’intel·lectual, ja que altra cosa no és la seva activitat com a teòric i tractadista artístic, ara pulcrament recollida i comentada amb un gavadal de coneixements per Eliseu Trenc en aquests Escrits sobre art. Eliseu Trenc* és autor de la monografia més important fins ara sobre Alexandre de Riquer.

Aquests Escrits sobre art d’Alexandre de Riquer van ser publicats en revistes com La Renaixença, El Poble Català, El Día Gráfico, Joventut i altres. Disseminats, doncs, en la premsa d’aquell moment, aquests Escrits sobre art ara aplegats eren poc coneguts. Una pèrdua, ja que constitueixen una valuosa aportació al camp de la història de l’art no només pel que fa al coneixement de les arts aplicades cultivades en el tombant de segle, amb els seus artistes senyers, sobretot europeus, sinó també amb l’exercici, sempre controvertit, polèmic, de la crítica d’art. Cal llegir amb atenció pel seu interès els comentaris que Riquer dedica a Anglada Camarasa, Casas, Mir o Torres Garcia.

Amb bon criteri d’edició, Eliseu Trenc ordena els Escrits sobre art d’Alexandre de Riquer en dos apartats. En el primer apartat, ‘Alexandre de Riquer, capdavanter de correnties’, trobem la repercussió a Catalunya del corrent estètic del Prerafaelitisme anglès, amb la introducció, o importació, de les noves modalitats: la modernització de l’exlibrisme i el cartellisme, que el nostre artista pretenia que adquirissin personalitat catalana, situant d’aquesta manera Catalunya al món.

En el segon apartat, ‘Alexandre de Riquer, crític d’art i polemista’ trobem ben traçada la posició artística de Riquer dins el Modernisme que ell va ajudar a construir, així com les tensions existents entre el Cercle de Sant Lluc, al qual pertanyia, i la colla d’Els Quatre Gats, amb els quals va establir un diàleg ric de matisos i arguments. Per fer més completa la visió d’Alexandre de Riquer en els seus Escrits sobre art, ben oportunament al final del llibre, en l’apartat ‘Varia’, s’inclouen escrits, entre d’altres, com ara el comentari sobre les idees estètiques de Rodin.

Si bé ara ningú no discuteix la figura artística d’Alexandre de Riquer per molt allunyat que estigui de la seva estètica lligada al simbolisme i el japonisme (també descobert a Anglaterra), o fins i tot del seu anhel de perfeccionament espiritual, humà, a través de la pràctica de l’art, sabem del decandiment que va afectar-lo en els seus últims anys de vida davant la incomprensió ambient, ell, que havia estat tan generós amb els artistes, ja fos en el seu taller al número 5 dels carrer de la Freneria ensenyant-los tècniques com el gravat, per exemple, ja fos amb els seus escrits a la premsa, tan plens de coneixements com il·luminats pel seu ull crític. Reivindicatiu i respectuós amb l’artista, va defensar l’art de Marià Fortuny, quan aquest estava en un moment crític. I és que els noucentistes treien el cap, i no sempre de bones maneres, com veiem amb les polèmiques que es van crear. A Palma, Alexandre de Riquer va continuar treballant, exposant els seus treballs i escrivint crítica d’art. Fins a l’últim moment.

Queda per documentar el seu vessant de col·leccionista i bibliòfil i, encara, recollir i comentar la seva obra en poesia i prosa. Ho hem dit al principi: amb Alexandre de Riquer som davant un artista total, un gegant de l’art que posa dúctil en els seus retrats, que mira la càmera amb ulls tan intel·ligents i profunds com ensonyats, com si veiés, a tocar, l’infinit, el misteri. Com ell mateix va escriure de Santiago Rusiñol, parlant de les pintures de jardins d’aquest, va pretendre trobar la seva ànima pel camí de l’art, i això es reflecteix en els seus escrits.

 

*Eliseu Trenc Ballester és autor d’Alexandre de Riquer (1856-1920), The British Connection in Catalan Modernism (Sheffield 1988, en col·laboració amb Alan Yates), la monografia més completa existent sobre Alexandre de Riquer (Barcelona 2000).