Els escacs i les llegendes electorals del 21-D

Com va dir el periodista d’escacs Savielly Tartakower: “Mai s’ha guanyat una partida abandonant-la”.

Josep Vicenç i Eres

Josep Vicenç i Eres

Economista, filòleg i professor de màrqueting de la Universitat de Girona i de l'Institut Montilivi.

La invenció del joc dels escacs s’explica a partir d’una llegenda que és molt il·lustrativa de la incapacitat humana per interpretar correctament determinats fenòmens complexos, com per exemple, el creixement matemàtic exponencial. L’inventor del joc, Sissa Ben Dahir, va saber que el rei Iadava estava molt trist per la mort del seu fill i li va oferir el joc dels escacs per tal que pogués entretenir-se i oblidar les seves penes. Com que el monarca va quedar molt satisfet dels escacs va oferir al jove inventor el que ell volgués. Com a recompensa pels serveis prestats, l’única cosa que va demanar Sissa fou un gra de blat a la primera casella dels escacs, el doble a la segona, el doble de l’anterior a la tercera i, així, successivament, fins arribar a la casella 64. El rei ho va trobar argumentat, però no es va adonar que només per pagar l’última casella feia falta la collita mundial de blat de més de 453 anys. Si tenim en compte les altres caselles, calen 907 collites mundials de blat.

Abans i després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21-D, igualment que amb les càbales equivocades del rei Iadava, també hem sentit diversos polítics que feien interpretacions numèriques (i interessades) molt discutibles que s’haurien de rebatre amb dades reals.

Amb una anàlisi detallada dels resultats electorals podem rebatre els mites i interpretacions que s’han manifestat sovint sobre el sistema electoral català. Per estudiar-ho farem servir el mètode més objectiu, és a dir, a partir dels nombre d’electors. De tota manera, en algun cas també farem referència als escons assignats a cada partit, que configuren unes determinades majories.

Comencem per la primera tesi, que es dedueix d’un article de Fernando Trias de Bes al diari Ara (29/10/2017) titulat La fi del relat: “Felicito els sobiranistes que van construir aquest sil·logisme: indignació és igual a dret a decidir, i dret a decidir és igual a independència. Això els va permetre portar gent no independentista fins a una declaració unilateral. Tal qual. Calculo que un milió de persones.” Trias de Bes s’atreveix a pontificar la idea que un milió de persones no independentistes van anar “enganyades” a votar sí al referèndum de l’1 d’octubre. El 21D la xifra de persones que van votar per partits clarament independentistes ha superat en 33.970 vots els que van votar sí l’1-O.

La segona tesi que sempre s’havia defensat des de l’unionisme era que si la participació electoral era molt gran tindrien la majoria ja que, segons el seu discurs, hi havia una majoria silenciosa i silenciada que faria canviar la correlació de forces. El 21D va votar un 82,45% del cens: la participació més alta a Catalunya. En comparació amb el 2015, hi va haver 233.090 votants més, un 56,97% dels quals van escollir partits unionistes i un 41,55%, partits independentistes. Per tant, si bé és cert que l’increment de vots (un 5,61% més) va afavorir l’unionisme, amb un 3,25%, l’independentisme també va créixer un 2,37%.

La tercera tesi era que el 27-S del 2015 l’independentisme ja havia arribat al seu sostre. Però resulta que en els darrers anys a cada elecció han augmentat els votants independentistes i, per tant, ha anat trencant el seu sostre de vidre a cada elecció: 9-N 2014 (1.861.753 votants del Sí-Sí), 27-S 2015 (1.966.835 votants de partits independentistes), 1-O 2017 (2.044.038 votants del SÍ), 21-D 2017 (2.078.008 votants de partits independentistes). És a dir, l’independentisme, amb un 47,7% dels sufragis, ha obtingut un percentatge superior al de Trump a les eleccions americanes (45,5%), i si tenim en compte conjuntament el resultat de JuntsxCat i ERC (43,23%) veiem que la xifra supera amb escreix el percentatge de vot de Merkel a Alemanya, que és del 32,7%, o el de Rajoy a les últimes eleccions generals espanyoles, amb un 33% dels vots. Com molt bé ha dit Salvador Cardús (Ara, 2-1-2018) “si d’alguna cosa cal sorprendre’s és de la consistència i la solidesa de la voluntat política dels catalans malgrat l’estrès electoral al qual se’ls ha sotmès. Ni la il·legitimitat de la convocatòria, ni els candidats a la presó, ni les amenaces de declivi econòmic, ni les crides identitàries espanyoles, ni els grans i sobretot desiguals pressupostos en propaganda, ni la censura partidària de la Junta Electoral, ni els biaixos mediàtics desbocats, han aconseguir canviar les proporcions en el pes dels grans blocs confrontats. En tot cas, només han produït redistribucions internes”.

També s’ha debatut fins a l’extenuació que amb llistes unitàries l’independentisme hauria tingut més bons resultats electorals. Les eleccions del 21-D han demostrat (si s’haguessin mantingut els vots) el contrari ja que una llista Pdecat+ERC hauria donat els mateix nombre de diputats. En canvi una llista conjunta ERC+CUP els hauria aportat un diputat més per Barcelona i un per Tarragona, però JuntsxCat els hauria perdut. Per tant, l’opció de l’independentisme de no posar tots els ous en el mateix cistell no ha millorat el resultat final, però tampoc l’ha perjudicat i s’han pogut recollir vots independentistes de totes les opcions. En canvi, si el PP i C’s s’haguessin presentat junts (i haguessin mantingut els vots que han obtingut) tindrien un diputat més que hauria perdut l’independentisme. D’aquesta manera, la suma JuntxCat+ERC haurien tingut 65 diputats, per la qual cosa la majoria independentista estaria a 69 diputats, i l’unionisme en tindria 58.

És un fet que C’s ha estat la llista més votada a les eleccions al Parlament de Catalunya, amb 1.102.099 vots (que representen un 25,48% del cens), però malgrat que proclamen entusiàsticament que han “guanyat les eleccions” no podran governar, perquè els partits independentistes han revalidat la seva majoria absoluta d’escons. Fins i tot, només amb la suma dels escons de JuntsxCat i ERC poden governar simplement amb l’abstenció de la CUP o de Catalunya en Comú-Podem. Per tant, aquestes formacions estan en millor situació parlamentària que a la legislatura del 2015.

Aquests resultats els van entendre perfectament tots els mitjans de comunicació internacionals, que no van donar cap rellevància a la majoria de vots de C’s. En canvi, la premsa espanyola parlava de la victòria d’Inés Arrimadas, cosa que no van fer quan Hillary Clinton (amb 47,6% dels sufragis) va guanyar per més de 100.000 de vots a Trump (47,5%), malgrat que no podia ser la presidenta dels Estats Units. Els que dia sí dia també parlen del respecte a la legalitat, quan no els agraden els resultats electorals que han donat el triomf a l’independentisme, diuen que “la llei electoral catalana és injusta” i que això els ha perjudicat. Per cert, una llei electoral que és l’espanyola.

Aquest és un altre relat inventat per justificar el fracàs de l’unionisme després de l’aplicació del 155 i haver forçat il·legítimament unes eleccions: l’unionisme no podrà governar Catalunya i, en canvi, ho faran formacions independentistes. Si féssim una hipotètica projecció del vots del 21-D en un sistema amb una única circumscripció per tot Catalunya el repartiment d’escons hauria estat el següent: C’s perdria un diputat, i el PSC i el PP en guanyarien dos cadascun. En total, doncs, 60 diputats unionistes. El gran beneficiari seria Catalunya en Comú-Podem, que en tindria 10. JuntsxCat i ERC n’haurien obtingut 30 cadascun i la CUP, 5. Per tant, l’independentisme, amb 65 diputats, hauria perdut la majoria absoluta. L’unionisme, però, només en tindria 60. La clau de la governabilitat estaria en mans de Catalunya en Comú-Podem, amb 10 diputats.

L’últim acudit per justificar la derrota de l’unionisme és la difusió del concepte Tabàrnia (inventat el 2015 per l’entitat Barcelona is not Catalonia) com a rebuig a l’independentisme, que proposa crear una nova comunitat autònoma amb les comarques litorals centrals, suposadament unionistes. Si analitzem detalladament els resultats de les eleccions podem veure que tampoc els surten els comptes ja que en aquestes comarques l’independentisme supera el 50% al Moianès (77,29%), l’Alt Penedès (61,98%), l’Alt Camp (61,57%), el Bages (61,28%), la Selva (56,28%), el Maresme (53,78) i l’Anoia (51,61%) i supera en vots (sense arribar al 50% del total) als partits unionistes al Baix Camp (48,2%), al Vallès Oriental (47,51%) i a Barcelona ciutat (45,78%). D’altra banda, l’unionisme només supera el 50% dels vots al Tarragonès (55,21%) (incloent-hi Tarragona capital), al Baix Penedès (51,81%) i al Baix Llobregat (55,17%). Per tant, és una altra mentida (un fake, que es diu ara) de l’unionisme ja que, en tot cas, seria una Tabàrnia jivaritzada, sense la capital de Catalunya.

L’altra fal·làcia que ha manifestat C’s és que ells han guanyat i que són el PP i PSC que no han fet la seva feina. En realitat, C’s, molt hàbilment, ha sabut concentrar el vot unionista, amb un traspàs de vots dels altres partits cap a la seva formació. És a dir, s’ha produït un fenomen que, en el món del màrqueting, s’anomena canibalisme i que consisteix en el fet que una empresa crea un nou producte que perjudica altres productes seus. Així, analitzant els resultats dels partits unionistes, veiem que C’s ha aconseguit 365.408 vots més que el 2015, alhora que el PP n’ha perdut 165.085; PSC+Unió, 23.607, i Catalunya en Comú-Podem, 43.918. En resum, l’unionisme ha guanyat 132.798 vots, però ni amb un hipotètic suport dels comuns podrien governar.

En el camp independentista, també s’ha produït una certa canibalització dels vots de la CUP, que n’han perdut 144.442, però JuntsxCat i ERC, si els considerem conjuntament, n’han obtingut 241.295 més, cosa que ha significat 96.853 vots independentistes més. La llista del president Puigdemont, JuntxCat, a partir de la segona setmana de campanya i amb un eslògan indiscutible i simple (“Perquè torni el President, s’ha de votar el President”) ha reunit exitosament 940.602 vots, 11.195 més que la candidatura d’ERC. Independentment del que passi amb els processos judicials, aquest triomf de dos escons ha tingut un efecte balsàmic en relació al debat sobre la restitució del President Puigdemont. Dels resultats de JuntsxCat cal ressaltar, especialment, l’extraordinari resultat a la circumscripció de Girona, amb un 36,68% dels vots, i també un molt bon percentatge de vots a la circumscripció de Lleida, amb un 32,49% dels sufragis.

D’altra banda, ERC ha tingut els seus millors resultats des del 1932, quan Francesc Macià va aconseguir un 52,6% dels vots, amb 269.550 electors. Una dada molt significativa és que ERC és l’única llista electoral que ha superat el 20% dels vots a totes les circumscripcions electorals. I que els 929.407 vots obtinguts (21,49%) han superat en 299.335 el màxim de vots que havia tingut ERC en la seva història (630.072 vots a les eleccions europees del 2014 amb la llista encapçalada per Josep Maria Terricabras). El resultat més sorprenent, però, ha estat a la circumscripció de Barcelona, on ERC ha obtingut 54.632 vots més que la llista del President, 178.592 més que la del PSC, 398.720 més que Catalunya en Comú-Podem i més de mig milió de vots que el PP.

Sense cap mena de dubte, els bons resultats de la llista de JuntsxCat a Girona i Lleida i els excel·lents resultats d’ERC a Barcelona són les claus principals que expliquen el manteniment de la majoria independentista al Parlament de Catalunya. No podem oblidar, però, els bons resultats de la CUP a Girona (5,31% dels vots), que els han permès obtenir un escó en aquesta circumscripció.

En definitiva, eren unes eleccions que va convocar M. Rajoy, a través de l’article 155, com una partida d’escacs ràpida “para que gane el constitucionanismo”, com va dir Cospedal a RTVE el dia 5 de desembre. L’unionisme començava a jugar la partida d’escacs amb les blanques i volien fer el “mat del pastor”, forçant que la CUP no es presentés. Després del processament (i del posterior empresonament) del vicepresident Oriol Junqueras (la dama negra) i dels alfils del govern, volien provocar una posició d’atzucac. Volien forçar la posició d’escacs que s’anomena zugzwang (obligació de moure), que consisteix en el fet de causar un desavantatge que obliga a efectuar un moviment determinat d’una peça major i, d’aquesta manera, fer escac i mat a l’independentisme. La fermesa dels empresonats, l’enroc -per sorpresa- del rei negre (el president Puigdemont) i de les torres del govern a Bèlgica van descol·locar internacionalment les autoritats espanyoles. A més, l’agilitat de les peces menors -com els cavalls i l’extraordinària infanteria dels preuats peons disfressats de votants grocs- van possibilitar que l’independentisme guanyés la partida, com a mínim de moment. El resultat final per a l’independentisme ha estat molt millor que el 2015: majoria simple de 66 escons per JuntsxCat+ERC (que, com hem dit, ara només necessita l’abstenció dels 4 diputats de la CUP o dels 8 de Catalunya enComú-Podem). Té, a més, una majoria de 70 escons independentistes, amb els utilíssims quatre diputats de la CUP.

A partir del dia 17 de gener, comença, però, una nova i apassionant partida. Aquesta vegada l’independentisme -que moltes vegades ha tingut la temptació de lluitar contra si mateix- comença jugant amb les blanques i, com va dir el Gran Mestre i periodista d’escacs Savielly Tartakower, “mai s’ha guanyat una partida abandonant-la” i “el vencedor és qui fa la jugada següent a l’últim error”. Juguem?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació