Els déus són a la cuina

25.06.2018

Cuinar és el primer acte creatiu de la humanitat. El director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, ens diu que a través de la cuina podem mirar l’obra del pintor amb uns altres ulls. El taller de Picasso es pot considerar, de fet, una metàfora de la cuina. Guigon recorda que “per mitjà del que és comestible, i fins i tot del que és incomestible, hi ha la feliç possibilitat de menjar-se el món. Picasso posseeix aquesta apetència pel món i el concret fins a l’extrem de clavar-hi queixalada: ‘ja no puc més d’aquest miracle que és no saber res en aquest món i no haver après sinó a voler les coses i menjar-me-les vives’. Les seves invencions permanents i l’eufòria de la seva imaginació són testimoni d’una gana insaciable. Picasso entra en escena a l’arena de la cuina i hi aborda el gran cerimonial. Heràclit ja ho havia dit: “Els déus són a la cuina”.

Visita guiada a l’exposició ‘La Cuina de Picasso’, amb Ferran Adrià i Emmanuel Guigon. Museu Picasso, Barcelona 7 de juny de 2018 © Oriol Clavera

És amb aquesta premissa que el Museu Picasso ha convidat Ferran Adrià a integrar-se i participar en l’exposició ‘La cuina de Picasso’. Hem pogut assistir a una visita guiada amb el cuiner per les sales del museu.

Ferra Adrià es remunta a la prehistòria per explicar l’origen de la cuina, el primer acte culinari. “El primer genoma de la cuina va aparèixer el dia que algú va tallar amb un estri un tros de carn. Aquest genoma es desenvolupa al llarg de 2,5 milions d’anys. De fet, vam estar dos milions d’anys sense dominar el foc. Si la primera acció creativa de la història va consistir a elaborar una eina per cuinar, el diàleg entre la cuina i l’art, en canvi, és molt recent”, ens diu Ferran Adrià, mentre observa que la cuina és pràcticament absent de la història de la pintura occidental. A les avantguardes del segle XX tampoc hi havia diàleg entre artistes i cuiners, perquè cuinar no es considerava un acte artístic. L’any 1903 Escoffier va publicar la primera bíblia culinària, i anys més tard, la nouvelle cuisine va erigir-se com la primera cuina d’avantguarda, però els cuiners no havien merescut l’estatus d’artistes o creatius fins fa molt poc. En aquest sentit, és simptomàtic que Picasso fos un dels convidats a la primera edició de la Documenta de Kassel, l’any 1955, i en canvi hàgim hagut d’esperar cinquanta anys perquè hi convidessin un cuiner, Ferran Adrià l’any 2007.

La cuina tecno-emocional del Ferran Adrià (el terme el va encunyar Pau Arenós) ho va accelerar tot. El que podia haver trigat cinquanta anys, es va produir en vint anys. “Al Bulli volíem que cada cosa que féssim obrís un camí i que la gent fos feliç. Cada any havíem de fer-ho tot nou. Això en l’art és demanar l’impossible”, diu Adrià, i afegeix: “Bulli va fer coses meravelloses però va ser el culpable que després tot s’accelerés. Avui els cuiners es cremen en cinc anys”.

Ha estat arran de la darrera avantguarda culinària dels últims trenta anys, amb el cuiner català al capdavant, que s’ha començat a entendre la cuina com un llenguatge, i per tant com un art que es pot llegir artísticament. Richard Hamilton va ser el primer a observar que la cuina d’elBulli havia creat “un llenguatge no proposicional, però amb morfologia, semàntica, sintaxi i gramàtica pròpies, tal com havien pretès les arts des de sempre i la fotografia des de no feia tant”, escriuen Emmanuel Guigon i Jèssica Jacqes Pi al magnífic catàleg de l’exposició que ha publicat el museu. “Tothom sap menjar, però hi ha gent que també té la capacitat innata per comprendre la cuina com un llenguatge. No conec cap plat de Mongòlia, però si em portes una recepta la puc interpretar. Jo he conegut molt poques persones al llarg de la meva vida que sàpiguen llegir un plat”.

Ferran Adrià és conscient dels límits de reduir la cuina a un llenguatge: “Hi ha una cuina conceptual en què no importa el que es menja -i en cuina aquest és el límit. Si et passes de performance, caus en la boutade. Hi ha coses que en el món de l’art passen per meravelloses, en el món de la cuina no colen”, ens diu Adrià mentre recorrem amb ell les sales del museu, magníficament retolades per Vladimir Marnich, que ens ajuden a fer un recorregut per la vida de Picasso, passant per la seva etapa catalana, la cuina cubista, la penúria de la guerra, la relació amb els estris i, molt important, la ceràmica.

Pablo Picasso amb una espina que més tard utilitzaria per la creació d’obres | Foto: Museu Picasso

“Algunes de les operacions fonamentals que es realitzen a la cuina tenen equivalència en l’art de la ceràmica, on hi trobem la mateixa saviesa ancestral, la transmissió d’uns coneixements, les operacions de pastar i coure”, diu Androula Michael al catàleg de l’exposició. “Picasso participa d’aquesta activitat profundament transformadora de ‘seguir els materials’ en un intercanvi permanent entre les mans, el pensament i els materials”.

La idea de metamorfosi modela i guia l’obra de Picasso des de l’explosió cubista.
“En tant que espai de ritual i transformació, la cuina és per excel·lència el lloc de totes les metamorfosis”, diu Androula Michael. “I és precisament en l’àmbit de la cuina que es realitza de forma inconscient, des de l’edat més primerenca de la persona, l’aprenentatge fonamental de les tècniques bàsiques, l’art de la barreja i la metamorfosi de la matèria. No és casual que el Picasso infant no dibuixi casa seva, sinó la cuina de casa seva amb els seus atuells, aquests recipients màgics on té lloc l’art de la transformació”.