Els 10 calcs més necis en català

Els deu errors més freqüents que mira d’erradicar aquesta revista no solament no s’extirparan per aquesta via sinó que s’incrementaran sense fre

Si l’aprenentatge lingüístic funciona per imitació, quines aberracions lingüístiques difonen els mitjans de comunicació? Pau Vidal elabora una llista de 10 esguerros que els periodistes i publicistes ens entestem a repetir. Aquí no se salva ningú.

El parlant català, històricament amoïnat (preocupat, turmentat, obsessionat) per la correcció de la seva parla, reclama com un pollet amb el bec obert normes i indicacions per parlar sense incórrer en error. Per això qualsevol savi de Vilatrista que esmeni apòstrofs i preposicions a les xarxes es pot convertir, per obra i gràcia de la carrincloneria pàtria, en ‘eminència’. Per això els articles sobre aquest tema tenen l’èxit assegurat. El dia de Cap d’Any mateix (quan vaig començar aquesta peça), aquesta revista que teniu als capcirons dels dits presentava ni més ni menys que cinc textos sobre llengua, cinc, entre els 10 més llegits (Els 10 errors més freqüents en català, 10 paraules que podrien desaparèixer el 2019, 5 aberracions lingüístiques nadalenques, La prosperitat ja no s’estila i El sexe, en català). I l’endemà mateix ja sortia un repicó del primer (10 mots que els lectors de Núvol volen salvar). Escriu una columna sobre llengua i tens massa lectora assegurada. No en va el primer dels que he esmentat és un supervendes de la revista, que pràcticament no ha caigut del rànquing des de fa més de… tres anys!

El lector de Núvol vol salvar els mots, i els altres també. ‘Volem mots catalans’, seria la versió reloaded i paradoxal de l’eslògan dels bisbes. I per això necessitem saber quins són autèntics i quins no. El parlant vol indicacions clares com senyals de trànsit (per aquí no es passa, prohibit aparcar) però la pega és que després no li fan cap servei, perquè senzillament no és així com s’aprenen/esmenen/milloren els idiolectes. Quan veig que el meu padrí, que fa de fuster, es treu de la butxaca la llibreteta dels encàrrecs ja sé que abans de mig minut el tindré allà demanant-me si es diu “tinc que” o “haig de”. No falla. Li dec haver contestat mig milió de vegades, però no s’ho aprèn. L’aprenentatge lingüístic no és conscient, perquè funciona per imitació. Per això la paranoia nacional catalana per aprendre-i-millorar-la-nostra-llengua-que-és-tan-bonica-i-la-tenim-de-cuidar és la pèrdua de temps i d’esforç més grossa de l’Edat moderna. Els deu errors més freqüents que mira d’erradicar aquesta revista no solament no s’extirparan per aquesta via sinó que s’incrementaran sense fre. Per exemple, amb aquests deu esguerros que el llenguatge de la publicitat i els mitjans de comunicació, els grans difusors del català embastardit, ens han fet empassar els últims anys.

1. I és que

“I és que la professió d’actor és un ofici de risc”, “I és que la realitat sempre s’acaba imposant”, “I és que…” (*) I és que res de res de res. ‘I és que’ és una mena de crossa de significat aproximadament causal que no aporta absolutament res al discurs. Sembla la transposició escrita d’aquells “joquessé” que sol impregnar la parla dels adolescents, encara en formació, i que algunes persones adultes arrosseguen com a testimoni d’un idiolecte vacil·lant i curt de repertori. En l’expressió oral espontània és completament inexistent. Per això el millor que podeu fer, si sou del gremi periodístic, és seguir el consell de Rudolf Ortega a Tots els dubtes: “No cal substituir-la per cap altra expressió, perquè no aporta cap significat. Simplement, no la feu servir”.

2. (Qualsevol cosa) Ha vingut per quedar-se

El súmmum de l’estultícia semàntica. No resisteix la més mínima anàlisi semiòtica, perquè precisament va ser parida com a paradoxa. Però la babaua veneració de la llengua anglesa fa que un “Hey!” sigui molt més que “Ep!” i que “baby, baby, baby” es pugui convertir en un tòtem musical generacional. De moment, l’única cosa que realment sembla haver vingut per quedar-se és la submissió dels pixatinters autòctons per les expressions idiotes d’importació.

3. Comparativa

És la llufa que cada any ens pengen els del gremi per fotre’s de nosaltres. Periodistes, polítics i gent amb tribuna pública necessiten recordar-vos que estan per damunt vostre i per això de tant en tant substitueixen un mot massa normal (comparació, ai, uix) per un altre que no vol dir res o vol dir una altra cosa. Per fer el tifa, com diu l’Enric Gomà. És el que abans havien fet, per exemple, amb virulència, prèviament amb posar en valor i encara més enrere amb festejar (en el sentit de celebrar; ja m’agradaria a mi que coneguessin l’altre). O amb finalitzar i tants i tants altres. La pega és que ara, amb les xacres socials, vosaltres també teniu tribuna pública (encara que el públic sigui menys que zero) i contribuïu a esbombar els esguerros.

4. Possessiu nominal: la seva lectura

De ‘llegir un llibre’ a ‘fer/realitzar/efectuar la seva lectura’. Es pot ser més carallot, gramaticalment parlant? Segurament sí, perquè no tingueu el menor dubte que qualsevol dia ens superarem, però això de contreure malalties a través de llengües interposades ja és de premi. El possessiu saxó (I wash my hands) ens va arribar a través del llenguatge periodístic castellà, i els mitjans d’aquí el van abraçar com si fos un nou messies. Ara ja ni us n’adoneu perquè, amb un parell de dècades de recorregut, està més que consolidat en la llengua escrita, però com a mínim no perdeu de vista una premissa: qui, escrivint, empra aquesta mena de recursos no és de fiar. No el prengueu per model. Oi que si el mecànic us arreglés el tub d’escapament amb un tros de cordill, no us refiaríeu de dur-l’hi el dia que falli el motor? Doncs igual. Llegiu (si podeu) aquesta frase: “D’un temps cap aquí truquen a la porta algunes d’aquestes aglutinacions per ser admeses, vist que s’estan emprant amb abundància i que la negativa a la seva admissió no ha dissuadit ningú del seu ús”. El trosset en negreta és el cordill. ‘Negar-se a admetre-les no ha dissuadit ningú d’usar-les’ hauria estat la reparació ben feta. Ara decidiu a quin mecànic li porteu el cotxe.

5. Interrogativa frase

Les raons amb els signes d’interrogació fa anys que duren: és lícit posar el d’obertura? I en cas afirmatiu, sempre o només a partir de determinada llargada de la pregunta? El desgavell és tal que fins la GIEC ha mirat de posar-hi ordre. Però hi ha revistes il·lustrades d’aquestes de setí i reportatges de moda que han trobat un sistema més pràctic: la pregunta Frankenstein. Es tracta d’invertir la sintaxi (col·locant el verb al capdavant) a manera d’enquesta de Tele5: “Pot la neurociència donar-nos pistes de com és millor que donem els continguts pedagògics als menuts?” En les sinapsis de qui la redacta d’aquesta manera, probablement saturades de mitjans en castellà, hi nia la idea que aquesta mena d’enunciat emfasitza l’aspecte interrogatiu de la frase (és probable que fins i tot li ressoni al cap la cantarella emfàtica i contrafeta dels reporters de La Sexta); però de vegades els assalta el dubte que potser això no és del tot com ha de ser i llavors s’aferren a una coma suposadament salvadora: “Pot, la música, salvar una llengua?” Poden, les comes, arreglar una pastifa sintàctica? Podeu, vosaltres, llegir-ho normalment? Podríem, tots plegats, mirar de redactar segons les lleis internes del codi en què estem escrivint i no segons les del veí?

6. ‘Dur-se la mà a…’

És l’últim crit en llenguatge esportiu. Com que els jugadors de futbol no paren de fer-se mal, o de fer comèdia fent veure que els han fet mal, ara es toquen el turmell presumptament malmès, el genoll mig les o la vèrtebra afectada. He dit es toquen? Doncs mal dit. Ara, si et passes els dits (de la teva mà, no fos cas que algun incaut oient es pensés que fas servir els dits d’algú altre) pel clatell ja no et toques el clatell sinó que “et duus la mà al clatell”. Entenc que aviat la clàssica expressió de santa resignació ‘Toca’t els collons’ es transformarà en ‘Endu-te’n (‘Dus-te’ en valencià) la mà als collons’.

7. Posamenta compulsiva

Malauradament la freqüència d’aparició del mot presó s’ha multiplicat, d’uns anys ençà, fins a l’infinit. Però encara és hora que hagi de sentir per la tele la locució tradicional, ‘tancar a la presó’. Fixeu-vos-hi perquè el cicle és pervers. A l’estàndard li devia semblar que l’ús col·loquial (‘ficar a la presó’, que d’altra banda és l’admès per la normativa) sonava massa informal i l’ha elevat amb ‘posar a la presó’ (tria reforçada probablement per influx del castellà meter en la cárcel, que és col·loquial i formal alhora). Però aquesta tria no solament sobrecarrega un verb ja polisèmic sinó que ha desplaçat la fórmula més genuïna. Si els redactors llegissin una mica de novel·la negra sabrien que l’avantatge de ‘tancar a la presó’ és que, per reducció, dona frases com ara: “En Dallonses? No sabia que havia estat tres anys tancat, tu”, que és una de les gràcies que tenen les llengües, la comprensió pel context.

8. Culpa de ningú

Per dir-ho amb una facècia de moda a les xacres socials: dels autors de ‘Un altre món és possible’, arriba l’èxit ‘No és la meva culpa’. El procés de penetració és idèntic al de l’esguerro número 5, però a velocitat supersònica. És la prova fefaent que, a efectes lingüístics, la globalització és infinitament més mortífera que el franquisme. N’hi va haver prou que quatre traductors aficionats (aficionats al Google Translator, segurament) giressin Is not my fault a No es mi culpa en pel·lícules de consum massiu perquè natros, amatents, correguéssim a incorporar-ho. La prova, a més a més, que les noves tecnologies són infinitament etcètera és que la plebs ho ha adoptat ràpidament, i ja s’ha començat a enriquir amb ‘No és la meva responsabilitat’.

Exercici per a escèptics: als serveis de megafonia (aeroport, per exemple) l’avís de “Atención, por favor” fa temps que sona “Su atención, por favor”. Ja podeu començar a comptar des d’avui mateix quan trigarem a sentir “La seva atenció, sisplau” (que per cert serà un doble esguerro: per la introducció del possessiu i pel tractament de ‘vostè’ en comptes de ‘vosaltres’).

9. ‘Zero coma’

Zero calories, quilòmetre zero, zero geni lingüístic. La pega de les troballes publicitàries és que, amb la multidifusió, acaben menjant-se les espècies autòctones, i això no afecta solament el mot o expressió en concret sinó els derivats i la fraseologia corresponent. Ep, però zero problemes, tampoc. No hi fa zero, perquè les llengües s’enriqueixen mútuament. A mi no em fa patir zero de zero. O gens de gens. Osti, és que això del català és zero fàcil, eh?

10. #On són els grans?

“10 propostes perquè els petits llegeixin aquest estiu”. A la qual cosa tot individu sensat es demanarà quines tenen per als grans, o si tal vegada és que els grans ja han arribat a aquella edat que passen de llegir. Però es veu que no. Ara, per obra i gràcia del calc, petit/a s’ha convertit en sinònim de nen/a, criatura o infant. El petit de casa ja no és el nap-buf, el caganiu, sinó el fill únic. I els petits ja no són els germans de menys edat sinó, directament, els fills. Confusió assegurada. Si a ma mare, quan érem marrecs, sa cunyada li hagués demanat, posem per cas, “Que vindreu amb els petits?”, com és natural hauria contestat “I què vols que en faci dels grans?” Ara… us deixo a vosaltres la possible contesta.

[*Totes les citacions entre cometes son reals, poades de mitjans de comunicació o xarxes socials]

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació