El desert dels Goya

Teoria de la conspiració estàndard per explicar el Goya a millor pel·lícula per La librería, d’Isabel Coixet: premiar la catalana no independentista. És més que comprensible que, després d’aguantar gràcies al combustible emocional de la militància pro Estiu 1993 una gala inenarrable, el fet de fotre’s un cop als morros en el clímax que hauria redimit el patiment activi el català emprenyat a la recerca i captura de justificacions extracinematogràfiques que ressonin amb la frustració. Estiu era molt millor pel·lícula, i segur que s’ha colat una mica de politiquería en el vot d’alguns acadèmics, però amb el cap fred cada cop estic més convençut que l’òpera prima de Carla Simón simplement no és el tipus d’obra que guanya els Goya. El 2015, per no anar gaire lluny, la magnífica La isla mínima, d’Alberto Rodríguez, es va imposar a Magical Girl, una obra mestra espatarrant de Carlos Vermut, el millor film espanyol dels darrers lustres de llarg; per no parlar del 2012 en què l’absolutament oblidable No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu, va derrotar a La piel que habito, una joia de Pedro Almódovar. El cinema d’autor de vocació europea no agrada a l’acadèmia espanyola, que vol pel·lícules com més americanoides millor, i això va penalitzar la història intimista de la petita Frida, que per alguna cosa havia triomfat a la Berlinale però va quedar fora de la cursa pels Oscar. Lliçó a extreure: convertir Catalunya en una nació cinematogràficament euròfila pot costar-nos moltes becaines a 8 euros a les sales remotes dels Verdi, però potser és el nínxol pel qual té més sentit treballar.

A l’altre extrem: el consens a l’hora d’excloure el tema català amb un silenci de ferro fa por, i la naturalitat amb què els catalans de la gala van esborrar la llengua i la política fa, directament, pànic. És una por alliberadora, perquè comença constatant que el que et nega és més gran i més fort que tu, cosa que infon respecte, però acaba amb la claredat que només et dona una omissió tan contundent com la que es va produir. Que t’ignorin pot ser tan dolorós com que et peguin amb una porra però, de la mateixa manera que la gran virtut de l’1 d’Octubre va ser fer visible la violència que havia estat disfressada durant tant de temps, el menyspreu envers la realitat catalana que vam poder veure als Goya ajuda a il·luminar la ruptura amb una nitidesa que seria l’enveja de tots els nominats a millor direcció de fotografia. Perquè no hay mayor desprecio que no hacer aprecio. La clau de volta del conflicte entre Catalunya i Espanya sempre ha estat la negació del reconeixement, i la gala dels Goya va ser un monument al buit que poden esperar els que busquin una relació entre iguals amb l’altra banda. També ens deixa un avís sobre les prioritats dels valors emergents del cinema català. Crec que va ser Giacomo Leopardi que va dir que “la lucidesa és l’únic vici que ens fa lliures, lliures en un desert”. Doncs vam tenir uns Goya ben lúcids.