Els darrers poemes inèdits de Joan Brossa

28.12.2017

Ja falta menys per l’Any Brossa (2019). Mentrestant, l’editorial :Rata_ publica més de 200 inèdits del poeta, recollits en un volum que aplega Gual permanent i Mapa de lluites, a càrrec de Vicenç Altaió i Glòria Bordons. Elisabet Armengol ens en parla en aquest article. 

Joan Brossa en el rodatge de ‘Màgia de Catalunya’ (1983) de Manuel Cussó| Foto: Jaume Maymó.

Joan Brossa transgredeix les fronteres de les arts, i juga amb l’art de l’atzar i la sorpresa, amb l’humor i els contrastos, ja sigui amb la paraula en els seus poemes escrits, a través de la poesia visual, ja sigui amb les escenificacions dins del seu univers, inabastable. Altrament, el seu esperit ha arrelat fortament en poetes actuals, entre els quals destaquen especialment Vicenç Altaió −actual president de la Fundació Joan Brossa− i el poeta Eduard Escoffet, que estableixen el que podria considerar-se paradoxalment com una continuïtat d’aquell esperit rupturista brossià. Pel que fa al camp de la investigació, Glòria Bordons −considerada la màxima especialista en la seva obra i també actual vicepresidenta d’estudis de la Fundació Brossa− ha dut a terme la tasca ingent de recuperació i transcripció de manuscrits de molts dels seus inèdits. L’últim: la recuperació de Gual permanent i Mapa de lluites.

Poemes inèdits (Rata 2017) aplega els volums esmentats, el primer publicat l’any 1977 (data que coincideix amb l’any de la recuperació de la Generalitat), i el segon escrit entre 1979 i 1984. Ambdós se situen entre Els entra-i-surts del poeta (1969-1975) i les Sextines, és a dir, contenen el rerefons polític present en les sextines, però amb la forma dels poemes curts, breus, que van a la síntesi d’allò essencial i, per tant, es descriuen per ells mateixos. S’inclouen, a més a més, poemes de tipus documental i poemes visuals.

Ara bé, el lector es preguntarà el perquè d’aquesta publicació tan allunyada de l’any de la mort del poeta (1998). La resposta, tal com aclareix Bordons en el pròleg, rau en el fet que quan morí Brossa encara quedaven altres inèdits, com El dia a dia (1988-1922) i Fora de l’embracle (1968), que van ser publicats respectivament per Edicions 62 i Arola Editors. El primer, que va arribar a les llibreries el 2007, era un text més relacionat amb les darreres composicions del poeta, en canvi, el segon (que va veure la llum l’any 2013), oferia mig llibre del tot visual i una altra meitat amb poemes escrits. Finalment, van quedar aquests dos darrers reculls inèdits, que Brossa tampoc no confiava a veure mai editats.

 

Els poemes del Brossa més contundent i radical

A Gual Permanent (1977) trobem d’entrada el desig de què allò que era provisional es converteixi en permanent, com va ser el posterior restabliment de la Generalitat, aleshores en una fase d’estat transitori. És així com ja es comença a apreciar la forta vigència i valor atemporal d’aquests poemes, escrits en un moment històric determinat i que donen veu a un Brossa contundent i radical. Es tracta d’un conjunt que malgrat que no compta amb una unitat estilística, mostra una estructura interna pensada (el poeta de fet no renuncia a la concepció de muntatge dels llibres) i premeditadament plena de contrastos, des del “Ha! Ha! Ha!” que encapçala el volum fins a “Oda funcional a un gran patriota i humanista assassinat”, en el qual es reprodueix l’acta del Consell de Guerra de Carles Rahola (juntament amb el seu certificat de defunció), o bé un poema dedicat al 1714: “Encara que duri segles, el temps no fa/que tingui més raó quan no n’hi havia/de bon començament, i la injustícia continua/essent allò que era.” Són bastants els poemes d’esperit catalanista; “Assemblea”, Himne”, “Diada nacional” o “Joia!”, que tanca el primer recull, amb l’anunci de l’arribada del president de la Generalitat provisional amb l’avió que aterrava a l’aeroport del Prat, i amb un “Visquen els països catalans!” final. El punt de vista esperançador és innegable.

Comenta amb gran precisió Altaió a l’Epíleg del llibre que “viure la història de la Transició des dels papers dels diaris no és el mateix que llegir-la a través del poeta al carrer”. Aquests poemes són un testimoni viu d’aquells anys, que es barregen amb altres temes recurrents en Brossa com l’atzar, la crítica a les institucions, al sentit dels diners i al poder, a més d’incorporar elements quotidians i de la seva realitat més propera: “La pàgina que llegiu fuig del llibre/i emprèn la volada emportada pel vent./ M’atanso a la barana per veure on/anirà a raure”.

Mapa de lluites (1979-1984), tanmateix, no està tan impregnat d’aquest esperit polític catalanista, i reflexiona més al voltant de l’escriptura i la lectura. És categòric el vers final del poema “Llegidors estivals” quan diu; “tots ells confonen la literatura amb el costum de llegir”. També hi són presents els gustos del poeta, els paisatges d’infantesa, la música, a banda de consideracions sobre la capacitat creativa i la construcció del poema, que ell defineix com un “joc d’escacs”: “Exactament! Es tracta de la preparació de totes/les peces d’aquest joc d’escacs que es diu/ un vers, una estrofa, un poema”. Finalment, es tanca el llibre amb “L’embut de l’abecedari”, amb què es vol mostrar una imatge global i íntegra de la seva obra: “El lector o l’auditor ha d’interpretar els poemes d’un a un i després totalitzar-los tal com fa, per exemple, amb una simfonia, l’estructura de la qual gaudeix un cop acabada”.

 

El poeta-paleta

És molt reveladora l’anècdota final amb la qual Vicenç Altaió enceta l’epíleg del llibre: explica que en el carnet d’identitat de Joan Brossa apareixia escrit com a ofici “jornalero”, en lloc de “poeta”. Aquest error del policia que va entendre “paleta” i no “poeta”, ens porta a veure com Brossa va ironitzar amb la seva identitat tot reivindicant el “jo soc paleta”, potser enfront de la famosa frase “jo també soc pintor”; però a la vegada en aquesta consciència de proletaritzar-se, mostra la concepció que en part tenia del seu ofici, d’una dedicació plena i exclusiva, com la de l’obrer que atén a un horari rigorós de feina. En paraules d’Altaió, “Brossa assumeix la condició obrera de productor, la d’escriure a llapis matí i tarda (…) L’art de la poesia té alguna cosa de construcció i de mesura formal. Si no s’escriu, no es pensa.” El seu és un model de llenguatge que vol evitar l’empresonament i ser lliure; la seva arma més valuosa les paraules que “dispara”: “Acoblo una metralladora als versos,/que pugui disparar a través de les paraules,/i blindo les ales del poema”.